El 17 de juliol, Pedro Sánchez va presentar finalment el seu pla de regeneració democràtica. Hi va fer al Congrés, on va apuntar algunes línies generals d'un pla d'acció que s'han de consensuar amb els grups parlamentaris. Pel que fa als mitjans, Sánchez va apuntar la necessitat de reformar la llei de publicitat institucional, per exigir més transparència (saber qui hi ha darrere dels mitjans, les fonts de finançament i la seva audiència real) i la limitació de la publicitat quan un mitjà no compleixi el codi deontològic de la professió.
Sánchez va situar aquestes mesures en el que estableix el reglament de llibertat de mitjans aprovat per la UE recentment. Hi ha preocupació a Brussel·les per la tasca activa de manipulació informativa provinent de la Xina i Rússia i que es tradueix en l'acció de molts pseudomitjans. Ursula von der Leyen s'hi va referir ben explícitament en el seu discurs d'investidura d'aquest dijous. Veiem com es regulen els mitjans en alguns països del nostre entorn.
Josep Carles Rius: "El PP va votar la llei europea"
L'oposició conservadora s'ha abraonat contra Sánchez per un suposat atac a la llibertat d'informació. Però, com recorda Josep Carles Rius, que presideix el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), que vetlla pel compliment del codi deontològic, "el PPE, i el PP espanyol en concret, van votar a favor del reglament europeu, que és una norma marc que cada país ha de regular i que exigeix la màxima transparència sobre els mitjans. No s'entén l'actitud del PP".
El CIC ha elogiat el pla de Sánchez, ja que fa anys que reclama un major control de la publicitat institucional i la màxima transparència. Rius destaca que Catalunya va ser pionera en la creació de l'organisme. A Espanya tan sols existeix una comissió de queixes dins de la FAPE, que agrupa les velles associacions de la premsa. Per Rius, el sistema vigent "és similar al d'Itàlia, podríem parlar d'una pulsió italiana, que té clara influència a la premsa espanyola amb Mediagroup, especialment a través d'El Mundo".
Suècia, pionera
La monarquia nòrdica és considerada la nació pionera —com en tantes altres coses— pel que fa als consells reguladors de premsa, que Suècia va crear el 1916. En aquest país, la llei que regula els mitjans forma part de la Constitució. Com explica Marc Carrillo en l'estudi Els consells de premsa com a forma d'autocontrol, a Suècia la premsa té fàcil accés a la documentació oficial, el secret professional està molt garantit i els periodistes poden incórrer en delicte si fan públic els noms de les fonts. Existeix també un ombudsman de la premsa que gaudeix d'un ampli reconeixement i que pot censurar la crònica d'un debat si una de les parts considera que la seva posició no ha estat reflectida.
El British Press Council, un model
El Regne Unit disposa d'un dels organismes autoregulatoris més prestigiosos del món comunicatiu. El British Press Council, creat el 1953, inclou representants del periodisme, els editors i els lectors, sent dels pocs organismes similars que inclouen membres del públic lector. Sol ser presidit per un jurista. Qui elegeix els representants del públic? Un grup de personalitats rellevants de diversos àmbits socials. Un dels seus objectius és informar dels canvis substancials produïts en la propietat dels mitjans i que poden implicar més concentració. Malgrat que les seves decisions no són de publicació obligatòria, l'autoritat moral que té atorga influència a les seves decisions.
França: el cas Bolloré
El panorama mediàtic a França està agitat per l'emergència de l'empresari Vincent Bolloré, personatge d'idees ultraconservadores que s'ha fet amb una part considerable del pastís informatiu. A través del grup Vivendi, l'empresari controla CNews, Canal +, Radio Europe 1 i la revista Paris Match. Es dona la circumstància que Vivendi és una de les accionistes de referència, i amb protagonisme creixent, del grup Prisa, propietari d'El País i la cadena Ser a Espanya.
La influència del canal televisiu CNews és enorme i ha servit per canalitzar molts dels debats impulsats per l'extrema dreta. Bolloré és un catòlic d'idees tradicionalistes de 71 anys a qui no s'ha de perdre de vista si es vol entendre l'ascens del reagrupament Nacional. Va ser en les seves tertúlies on va donar-se a conèixer l'ultra Éric Zemmour i es va obrir pas la teoria de la substitució (un suposat pla del tot delirant per substituir la població blanca per la islàmica)
En un article col·lectiu a Alternativas Económicas-entre d'altres, signat per Quique Badia, de la UAB- s'explicava bé la seva incidència i com afecta en el debat sobre el paper dels mitjans. Un debat que ha estat impulsat per l'economista Julia Cagé i l'entitat Un Bout des Médias, que reclama una governança democràtica dels mitjans a través d'una fórmula entre la fundació i la societat d'accions amb tres blocs d'accionistes: treballadors, lectors i grans contribuents. El problema, però, és la voluntat d'incidència política d'algunes grans corporacions i fons.
En el cas de França, no va ser fins al 1982, amb la presidència de Mitterrand, que es va crear el precedent del que seria el Consell Superior de l'Audiovisual per preservar el pluralisme. Però la tendència de fons, accentuada després pels governs conservadors que vindrien va ser el de la concentració de mitjans i la privatització, amb la venda de l'emblemàtica TF1 a l'empresari de la construcció François Bouygues.
Alemanya: la revista ultra Compact, tancada
Precisament fa pocs dies que el ministeri de l'Interior alemany va ordenar el tancament de la revista d'extrema dretaCompact, tant l'edició en paper com en digital, així com el canal televisiu vinculat. Proper al partit ultra AfD, Compact era una destacada plataforma mediàtica de l'extremisme de dretes i feia una campanya molt activa contra la immigració i les minories. Els serveis secrets la vigilaven de feia temps i el govern alemany la considerava una amenaça a la Constitució. Però aquest és un cas extrem.
A Alemanya, existeix un Consell de Premsa que atén les queixes de lectors o persones afectades per una publicació. Normalment, la seva potestat arriba tan sols a l'amonestació pública, però obliga a publicar les correccions en el mitjà corresponent. En el cas alemany, un factor important és l'existència d'una forta tradició de subscripció als mitjans, el que dona robustesa a la seva independència.
El procés de concentració en els mitjans és un fenomen global, com ho és l'impacte que això té en el pla ideològic quan ve de la mà de la penetració de corrents de dreta populista. Segurament hi ha molt en comú entre fenòmens com el de Silvio Berlusconi a Itàlia, l'imperi Murdoch als Estats Units i el Regne Unit o Bolloré actualment a França. Fins ara, el contrapès que alguns organismes autoreguladors han pogut exercir enfront del poder mediàtic ha estat escàs. Ara, la geopolítica i les amenaces externes a la UE poden fer que Brussel·les s'adoni dels avantatges de posseir una premsa lliure i robusta.