M’agrada escriure sobre els cines i els teatres de Barcelona. I sobre les seves llibreries, esclar. Sobre les seves festes tradicionals. Sobre quan hi neva i sobre quan hi plou. I sobre el dia que fa un sol resplendent. Sobre els dies tristos perquè afinen la poètica i sobre els dies alegres perquè és més bonic fer-ho així. I m’agrada escriure sobre les persones que escriuen sobre Barcelona. M’agraden Sempronio, Permanyer i Joan de Sagarra. Fixar-me en què escriuen i empescar-me idees que segur que els agradaria escriure. Hi és també l’Agustí Fancelli, a qui li agradava molt escriure de música, d’Itàlia i de les persones que estimava. I de Barcelona també molt.
El vaig llegir molt però no el vaig conèixer. Me’l trobava fa molts anys quan a l’Avui m’enviaven a escriure coses de música. No recordo haver-hi parlat. Només el llegia. Ara els seus amics i familiars s’han conjurat per publicar un llibre molt especial. Es diu Fancellissimo i és una preciositat. Acumula un bon grapat dels seus articles publicats entre 1986 i 2012. Fancelli va morir el 2 de febrer de 2013. Em van quedar gravades a la memòria les paraules que van deixar escrites alguns dels seus amics: Jacinto Antón, Sergi Pàmies, Ramon Besa... A la memòria i a la carpeta de retalls. La imprescindible carpeta de retalls, sí, tresor imprescindible per a qualsevol periodista.
El llibre «Fancellissimo», que recull els articles del periodista Agustí Fancelli
Va treballar durant molts anys a El País i Fancellissimo dona fe de la seva tasca com a relator de la vida ciutadana, prescriptor de la música que l’apassionava i notari dels plaers de la vida. Fede Montagud és l’emprenedor que ha volgut posar dempeus aquest volum de lletres i fotos, d’amics que glossen tant l’amic com el periodista. Hi escriuen semblances, retrats, elogis de la seva manera de treballar, de crear i d’inspirar. Detalls que recorden, píndoles de la seva passió navegadora, motorista, musical i italiana. Com que m’he auto batejat Senyor de Barcelona em fixo especialment en allò que Fancelli observava i explicava sobre la ciutat on visc. Tenia un estil tan directe i natural que era impossible cansar-se d’allò que escrivia. Com l’article sobre l’orxateria Sirvent del carrer Parlament, un d’aquells indrets que es veu claríssim que mereixen una crònica. Però ell ho va veure abans, esclar.
O l’entrevista a Santa Eulàlia: “No envidio a Merceditas”, va titular. Merceditas és Mercè, la patrona. I Eulàlia és l’altra patrona. Bicefal·lia, se’n diu a això? O el text que ressegueix el procés de reconstrucció del Liceu. I el llarg i premiat reportatge sobre la Barcelona post-olímpica, ric, documentat, amb fonts i, sobretot, personalitat pròpia. Descobreixo que ens agradaven les mateixes coses: el Paral·lel, el cementiri de Montjuic, observar la ciutat des de dins d’un autobús, trobar restaurants que encara que no siguin gran cosa t’agrada anar-hi amb els amics, adoptar-los i que de seguida passin a formar part d’un mateix. Anar-hi sempre és una petita festa.
Va ser a la Monumental el dia de l’última corrida, va escriure sobre la gran apagada del 2007, va visitar la Sagrada Família amb una escola, la reobertura dels cines Méliès li va semblar una notícia fabulosa i va voler presenciar com es despertava la platja amb la ressaca de la nit de Sant Joan. Tots els temes que tocava Fancelli em semblen imprescindibles. Sobre tots ells hauria escrit jo hagués estat en el seu lloc. I, sense haver-me’n adonat fins ara, em sembla que trio temes, motius i persones sobre les que escriure posseït per les mateixes motivacions que tenia ell. Estic content que així sigui. Estic content que existeixi Fancellissimo.
El periodista Agustí Fancelli Foto: Joan Sánchez
