Són les eleccions del post-procés, amb aroma de canvi de cicle, però els fantasmes de la tardor del 2017 apareixen -per acció o per omissió- en la campanya del 12-M. No només pels protagonistes -la presència de Carles Puigdemont teletransporta al referèndum de l'1-O i a totes les conseqüències posteriors-, per la influència d'Oriol Junqueras dins d'una ERC que s'està multiplicant perquè Pere Aragonès continuï a la presidència de la Generalitat, o bé pel riu continu de decisions judicials vinculades a tot el que va passar a Catalunya fa sis anys i mig. El vincle també s'expressa en la voluntat de Salvador Illa d'intentar girar full, i en la pretensió de Junts i els republicans de dirimir de manera més o menys definitiva qui té el ceptre de l'hegemonia dins de l'independentisme. D'una manera o altra, els principals protagonistes de la campanya reinterpreten, esmenen o directament -com Illa- aspiren a enterrar el 2017, un any que continua projectant la seva ombra tot i que el context polític ha variat molt des de la declaració fallida de la independència.
Les formacions sobiranistes, més enllà de la pugna retòrica -inevitable quan s'acosten eleccions- i de les divergències conegudes entre els seus principals responsables, han seguit camins similars en els últims anys. ERC va ser qui primer va autoesmenar-se amb la voluntat de no anar al xoc frontal amb l'Estat -la no-investidura telemàtica de Puigdemont del 30 de gener va ser el primer símptoma pràctic del gir-, i després va trencar el tabú dels pactes amb el PSOE per investir Pedro Sánchez a principis del 2020. La reacció de Junts, en aquell moment, va tenir un component irat: per la "deslleialtat" -no s'havia consultat prèviament qui aleshores era president de la Generalitat, Quim Torra- i perquè s'interpretava, de manera tàcita, que els republicans havien acabat d'enterrar un 1-O que, segons l'argumentari oficial, continua vigent. El mandat del referèndum és vàlid per a l'ara candidat Puigdemont, però al mateix temps no s'amaga que la millor sortida és una votació pactada que, fins fa poc, era considerada una proposta "màgica".
Es pot girar full quan el president del referèndum es presenta a les eleccions apostant per la restitució, amb un component "personal" com s'encarrega de puntualitzar Aragonès en cada entrevista que fa -aquesta setmana ha aparegut en formats de màxima audiència a l'Estat, com el programa de Risto Mejide-, i aspira a "reprendre" el camí que es va deixar "a mitges" fa sis anys i mig? Es pot girar full quan Puigdemont només pot governar, en cas de quedar per sobre del president, amb el suport d'ERC i de la CUP, com en la legislatura de l'1-O? Realment Illa representa l'opció de girar full, quan es presenta com el revers del procés i com a antídot del que va passar el 2017? De fet, en l'essència de la candidatura del PSC hi ha també les causes que van comportar l'acceleració de l'independentisme, perquè es limita a recuperar l'Estatut del 2006. Ni finançament singular, ni gestió catalana de totes les infraestructures -com el Prat, ara de nou en el tauler-, i per descomptat ni rastre de cedir sobirania a través del referèndum.
Qüestions de sobirania al marge, el cert és que la repressió, tot i la imminència de l'amnistia, és el fantasma més vívid del 2017 que plana sobre el 12-M. No només per la situació de Puigdemont -compromès a tornar pel debat d'investidura encara que no sigui el candidat més votat-, sinó també perquè aquesta setmana hi ha encausats pel Tsunami Democràtic que han posat un peu a l'exili mentre s'instrueix el cas a l'Audiència Nacional. I el fet que aquesta setmana l'advocat general de la Unió Europea (UE) hagi donat la raó a l'expresident pel cas del seu escó a l'Eurocambra acaba de certificar que l'agenda judicial no es pot deslligar d'aquestes eleccions. "Al final, sempre s'acaba veient que l'exili era l'estratègia adequada", acostumen a resumir des de l'entorn de Puigdemont. Per això la seva campanya no és per enfrontar-se a Aragonès o a Illa, ni tan sols a Sánchez, sinó que passa per situar-se com l'únic candidat que pot "plantar cara" a l'Estat. Aquesta va ser una de les idees més destacades de l'acte de dissabte passat a Elna.
El fet que tant Junts com ERC s'hagin implicat en la governabilitat de l'Estat -encara que Puigdemont indiqui, sempre que pot, que es tracta d'un acord d'investidura i no de legislatura- indica que les estratègies hagin acabat desembocant en un punt comú malgrat haver-hi arribat de maneres molt divergents. Aragonès, de fet, recorda en les entrevistes d'aquests dies que fins fa poc Junts considerava una "traïció" arribar a acords amb el PSOE. Les dues formacions independentistes competeixen ara, a través de dues taules de diàleg separades, per obtenir rèdits de la relació amb els socialistes. L'entorn de l'expresident, de fet, insisteix que el millor que podria passar el 12-M de cara a aquesta negociació amb l'Estat és que guanyés ell, perquè "reforçaria" la mediació internacional. En essència, perquè reforçaria la percepció que existeix un conflicte sense resoldre.
Conflictes sense resoldre n'hi ha dos, i impacten de ple en aquestes eleccions com a fantasmes que evoquen el 2017: el xoc per la sobirania -que l'amnistia no resol, perquè és una via per desjudicialitzar el pols i retornar-lo al terreny de la política- i la pugna irresolta per l'hegemonia que encarnen Puigdemont i Aragonès, Puigdemont i Junqueras. Per això a Junts desitgen -i les percepcions que destil·la la sala de màquines així ho preveuen- quedar uns quants escons per sobre dels republicans, i per això a ERC intenten remuntar unes enquestes que, en alguns casos, ja els situen com a tercers. I, l'endemà del 12-M, serà l'últim fantasma del procés el que surti de l'armari: hi ha espai per abordar definitivament un pacte a Catalunya que desterri els blocs del 2017? Prevaldran els acords o ho farà el bloqueig? La resposta arribarà més enllà del mes de maig.