10
de setembre
de
2022, 18:22
Actualitzat:
12
de setembre,
9:26h
El 23 d'agost de 1989, una immensa cadena humana, la Via Bàltica, que anava de Vílnius, la capital de Lituània, a Tallin, la capital d'Estònia, passant per la letona Riga, va commoure el món i fou el desencadenant de la independència de les tres repúbliques bàltiques de la Unió Soviètica. La data no era atzarosa: recordava el dia de la signatura del Pacte Germano-soviètic de 1939 pel qual les tres nacions passaven a domini de la Rússia estalinista mentre Hitler envaïa Polònia.
Ara, Jordi Arrufat, graduat en Ciències Polítiques per la UPF, membre del Diplocat durant l'etapa d'Albert Royo, ha rememorat aquell moment d'una manera molt especial, resseguint aquella cadena a peu com a gest d'homenatge a aquelles nacions que van recuperar la seva llibertat. Però també com a treball periodístic i sociològic per comprovar què en queda d'aquell esperit d'entusiasme i patriotisme democràtic que va veure néixer tres nous estats. El resultat és el llibre La via bàltica (Saldonar). Hi conversem a la llibreria Finestres.
- D'on li va néixer la passió bàltica?
- Jo treballava al Diplocat, amb l'Albert Royo, entre el 2013 i el 2017. Eren els anys més intensos de la nostra activitat exterior i quan vam explicar a molts països que volíem fer un referèndum per decidir el nostre futur. M'encarregava de mantenir contacte amb els països bàltics i vaig conèixer dues persones que esmento en el llibre, que són Otto Ozols, letó, i Ülo Laanoja, estoni. Laanoja va ser un dels organitzadors de la via bàltica el 1989 i, sense tenir cap familiar a Catalunya, es va presentar aquí el 2013 per recollir experiències de com fer una cadena humana. El vaig conèìxer en aquest context. I en això vaig conèixer Ozols, un escriptor letó, que empra aquest nom de ploma. El seu nom real és Märtins Barkovskis. El 2016, decideix caminar la Via Catalana des d'Alcanar fins al Pertús. Em vaig quedar aquesta idea. El 2017, quan se'ns aplica el 155, anem al carrer. És el moment aquell en què Soraya Sáenz de Santamaría diu allò del "Diplocat en liquidació".
- Vostè era un dels liquidats.
- Ho era, vaig haver de pensar a què em dedicava. Aleshores vaig recordar-me d'Ozols i d'Ülo Laanoja, i de com ens va ajudar, organitzant debats al seu país amb gent que estava en favor i en contra de la independència. Per fer aquests mateixos debats, el meu excap, Albert Royo, ara té problemes amb el Tribunal de Comptes. Ja havia fet una part del camí de Santiago des de Tortosa, i tenia experiència en llargs recorreguts. I vaig decidir fer la via bàltica. Només hi havia una persona que ho havia fet abans.
- Amb quants dies ho va fer?
- En 36 dies, dels quals 31 caminant i 4 descansant. Vaig començar l'1 de maig del 2018 i vaig acabar el 6-7 de juny.
- Què va representar la seva experiència?
- Quan vaig començar, no tenia clar que en faria un llibre, però sí que tenia clar que volia agrair a tota aquella gent bàltica que ens havia mostrat simpatia. I volia saber què en quedava d'aquell esperit del 1989.
- I què en quedava?
- Em vaig trobar, només arribar, amb una societat més individualista del que em pensava. No creia que restés aquell esperit col·lectiu i orgullós com el que es va produir. Em va costar més del que pensava trobar-me amb persones que m'expliquessin aquella experiència. Només arribar, em vaig trobar amb un noi molt jove, company de pis on dormia a Tallin, un músic de carrer, que em deia que sabia que havia estat una cosa molt guai. Però no em deia res més. Vaig estar també en un bar on es reunia la gent políticament compromesa de Tallin i els vaig explicar que estava estudiant la Via Bàltica. Em van dir que ja no quedava res d'aquell esperit col·lectiu i que quan algú no estava content, agafava les maletes i se n'anava a Londres o Escandinàvia.
- No li va ser fàcil retrobar aquest esperit.
- Jo ho volia i vaig començar a enviar mails als ajuntaments i les biblioteques, i als diaris locals dels pobles per on havia de passar. Això va començar a funcionar i em vaig trobar amb gent que se m'apropava i m'explicava el seu relat molt emocionada. Gent de més de quaranta anys. Em parlaven en anglès o m'ajudava d'un traductor. I en el llibre explico com se'n van sortir, que va ser més complex que donar-se les mans.
- S'ha vist el cas dels països bàltics com un referent per Catalunya. El sobiranisme cerca exemples homologables, del Quebec a Riga passant per Escòcia. De tots aquests casos, creu que la bàltica és la referència bona?
- Crec que no. Difícilment són comparables. Primer per una certa llunyania geogràfica. Després perquè el seu referent opressor és el comunisme mentre que el nostre és el feixisme. També van ser ocupats pel nazisme, però el que és més present en l'imaginari és l'ocupació soviètica. S'ha dit que eren un referent per Catalunya pel component pacífic del seu procés a la independència, però no oblidem que els tres països havien viscut ja una primera etapa d'independència en el context de la fi de la Primera Guerra Mundial. I, després de la invasió soviètica, molts països no van deixar de reconèixer-los com a estats. És un cas complex i convido els lectors a llegir el llibre i veurà que són casos difícilment comparables. Tampoc va ser el seu un moviment sense sacrificis. Hi va haver morts.
- Quants morts?
- Una de les preguntes que feia a la gent era quina havia estat la seva actitud quan el 1991 Gorbatxov va imposar un bloqueig als bàltics. I em deien que ells volien anar endavant encara que haguessin de menjar pells de patata. Sempre es mencionen els fets de gener de 1991 a Riga i Vílnius. A Riga van morir nou persones i a Vílnius, catorze. M'agrada remarcar-ho ara que ha mort Gorbatxov. Allí no el tenen com un personatge pacífic. Lituània va decidir fer efectiu el control del territori i va enviar gent mal armada a controlar les fronteres i va haver un mínim de dinou persones mortes. Estònia no va tenir un sol mort, però va ser per molta sort.
- Seria un error emmirallar-nos amb els països bàltics?
- Hi ha una lliçó bàltica que és important, i és que aquesta gent va decidir anar a per totes tingués el cost que tingués. És el missatge que em van transmetre. Un dels pocs periodistes que van estar allí el setembre del 1991 va ser Vicent Partal, i va dir que Estònia i Letònia havien deixat de somiar en la independència. No sé en què es va basar i si va parlar amb polítics del moment, però no era el sentiment que a mi m'ha transmès la gent. El cert és que la gent estava esperant. Era un moment entre el gener, quan l'URSS va matar civils, i el setembre; nou mesos d'impàs. Letònia i Estònia han declarat la independència a l'agost, en el moment de l'intent de cop d'estat contra Gorbatxov. Però a mi em van transmetre el sentiment d'anar endavant costés el que costés. Com em va dir una persona amb qui vaig parlar, no hi havia manera d'involucrar-se parcialment: o es guanyava o gent com ell se n'anava a Sibèria. L'esperit bàltic transmet això: si vols aconseguir-ho, has de saber els sacrificis.
- En el llibre explica com han evolucionat els tres països. Parlem d'ells sempre en bloc, però s'assemblen tant?
- Són països que no tenen res a veure amb Rússia, que els va ocupar. El tret comú que tenen és que van ser ocupats pel tsar el segle XVIII i per Stalin el 1940. L'únic punt en comú que tenen és la història tràgica compartida. Letònia i Estònia havien estat territori dels croats germànics, però Lituània ja era un estat independent a l'edat mitjana. Això es reflecteix en el preàmbul de les seves constitucions, on Lituània diu que vol recuperar l'estat previ que tenien, mentre que els altres dos subratllen que exerceixen el dret d'autodeterminació el 1918. Lituània és un país de tradició catòlica i la vida compartida amb Polònia. A Estònia i Letònia es palpa més el pòsit alemany. Tot i que els dos idiomes, l'estonià i el letó, no tenen res a veure. L'estonià és proper al finès, mentre que el letó és proper al lituà, són llengües bàltiques. En el llibre també explico els diferents acudits dels tres països.
- Interessant, això. El llibre és una aproximació cultural i sociològica, pel que diu.
- Sí, però ho plantejo com un llibre de literatura de viatges. El meu referent és el Josep Maria Espinàs de Viatjant pel Priorat. El que vull explicar és que els països bàltics són una història d'èxit i que a Catalunya s'haurien de conèixer millor.
- Quin percentatge de russòfons hi ha en les tres repúbliques?
- Estem parlant d'un 30-40% a Estònia i Letònia, i un 10% a Lituània. Sobretot a la zona de Vílnius.
- I en quina situació estan?
- A Lituània són ciutadans lituans. Als altres països cada cop n'hi ha menys. Molts tenen estatuts de residents no nacionals. Cal dir que aquesta gent, tot i que tenen la possibilitat de marxar a Rússia, continuen vivint allí. És una dada interessant.
- En el llibre diu que als tres països, a diferència del que passa a Hongria o Polònia, no hi ha una força que es pugui definir com de dreta extrema antieuropeista.
- És cert que l'euroesceptisisme no és ta fort. Existeix, però és molt feble. Per un motiu bàsic: saben, després de l'ocupació de l'URSS, que el seu lloc és Occident i la Unió Europea. Saben quin és el cost que tindria.
- Els veu amenaçats per Rússia?
- Ells se senten molt segurs perquè formen part de l'OTAN. Quan vas pels països bàltics, veus militars de Polònia, del Canadà, d'Alemanya. Saben que una invasió russa suposaria l'activació de l'article 5 de l'OTAN. Aquest estiu hi he estat i hi havia esdeveniments populars massius i la gent feia la seva vida. És optimista. La guerra a Ucraïna ha fet ressentir la seva economia però no per això deixen de ser optimistes.
- I ells com ens veuen a nosaltres?
- No ens veuen perquè no ens coneixen gaire. Però convido als lectors a llegir el que em deien alguns quan els explicava que era català. Donaven consells molt interessants.
- Però el cas català sí que el deuen conèixer.
- Però molt per damunt. I certes aproximacions que alguns polítics catalans han fet a certs enemics dels bàltics no han fet gens de bé a la causa independentista als països bàltics.
- Es refereix a acostaments de polítics catalans a Rússia?
- A Rússia, sí. I a persones filorusses dins de les repúbliques bàltiques. No vull dir cap nom perquè hi ha hagut més d'una persona i més d'un partit. Això no ha fet cap bé perquè, a més, Espanya ho ha sabut aprofitar.
Ara, Jordi Arrufat, graduat en Ciències Polítiques per la UPF, membre del Diplocat durant l'etapa d'Albert Royo, ha rememorat aquell moment d'una manera molt especial, resseguint aquella cadena a peu com a gest d'homenatge a aquelles nacions que van recuperar la seva llibertat. Però també com a treball periodístic i sociològic per comprovar què en queda d'aquell esperit d'entusiasme i patriotisme democràtic que va veure néixer tres nous estats. El resultat és el llibre La via bàltica (Saldonar). Hi conversem a la llibreria Finestres.
- D'on li va néixer la passió bàltica?
- Jo treballava al Diplocat, amb l'Albert Royo, entre el 2013 i el 2017. Eren els anys més intensos de la nostra activitat exterior i quan vam explicar a molts països que volíem fer un referèndum per decidir el nostre futur. M'encarregava de mantenir contacte amb els països bàltics i vaig conèixer dues persones que esmento en el llibre, que són Otto Ozols, letó, i Ülo Laanoja, estoni. Laanoja va ser un dels organitzadors de la via bàltica el 1989 i, sense tenir cap familiar a Catalunya, es va presentar aquí el 2013 per recollir experiències de com fer una cadena humana. El vaig conèìxer en aquest context. I en això vaig conèixer Ozols, un escriptor letó, que empra aquest nom de ploma. El seu nom real és Märtins Barkovskis. El 2016, decideix caminar la Via Catalana des d'Alcanar fins al Pertús. Em vaig quedar aquesta idea. El 2017, quan se'ns aplica el 155, anem al carrer. És el moment aquell en què Soraya Sáenz de Santamaría diu allò del "Diplocat en liquidació".
- Vostè era un dels liquidats.
- Ho era, vaig haver de pensar a què em dedicava. Aleshores vaig recordar-me d'Ozols i d'Ülo Laanoja, i de com ens va ajudar, organitzant debats al seu país amb gent que estava en favor i en contra de la independència. Per fer aquests mateixos debats, el meu excap, Albert Royo, ara té problemes amb el Tribunal de Comptes. Ja havia fet una part del camí de Santiago des de Tortosa, i tenia experiència en llargs recorreguts. I vaig decidir fer la via bàltica. Només hi havia una persona que ho havia fet abans.
"El cas dels països bàltics i el de Catalunya són difícilment comparables, per la llunyania i perquè ells ja havien estat independents"
- Amb quants dies ho va fer?
- En 36 dies, dels quals 31 caminant i 4 descansant. Vaig començar l'1 de maig del 2018 i vaig acabar el 6-7 de juny.
- Què va representar la seva experiència?
- Quan vaig començar, no tenia clar que en faria un llibre, però sí que tenia clar que volia agrair a tota aquella gent bàltica que ens havia mostrat simpatia. I volia saber què en quedava d'aquell esperit del 1989.
Jordi Arrufat és expert en els països bàltics. Foto: Adrià Costa
- I què en quedava?
- Em vaig trobar, només arribar, amb una societat més individualista del que em pensava. No creia que restés aquell esperit col·lectiu i orgullós com el que es va produir. Em va costar més del que pensava trobar-me amb persones que m'expliquessin aquella experiència. Només arribar, em vaig trobar amb un noi molt jove, company de pis on dormia a Tallin, un músic de carrer, que em deia que sabia que havia estat una cosa molt guai. Però no em deia res més. Vaig estar també en un bar on es reunia la gent políticament compromesa de Tallin i els vaig explicar que estava estudiant la Via Bàltica. Em van dir que ja no quedava res d'aquell esperit col·lectiu i que quan algú no estava content, agafava les maletes i se n'anava a Londres o Escandinàvia.
- No li va ser fàcil retrobar aquest esperit.
- Jo ho volia i vaig començar a enviar mails als ajuntaments i les biblioteques, i als diaris locals dels pobles per on havia de passar. Això va començar a funcionar i em vaig trobar amb gent que se m'apropava i m'explicava el seu relat molt emocionada. Gent de més de quaranta anys. Em parlaven en anglès o m'ajudava d'un traductor. I en el llibre explico com se'n van sortir, que va ser més complex que donar-se les mans.
- S'ha vist el cas dels països bàltics com un referent per Catalunya. El sobiranisme cerca exemples homologables, del Quebec a Riga passant per Escòcia. De tots aquests casos, creu que la bàltica és la referència bona?
- Crec que no. Difícilment són comparables. Primer per una certa llunyania geogràfica. Després perquè el seu referent opressor és el comunisme mentre que el nostre és el feixisme. També van ser ocupats pel nazisme, però el que és més present en l'imaginari és l'ocupació soviètica. S'ha dit que eren un referent per Catalunya pel component pacífic del seu procés a la independència, però no oblidem que els tres països havien viscut ja una primera etapa d'independència en el context de la fi de la Primera Guerra Mundial. I, després de la invasió soviètica, molts països no van deixar de reconèixer-los com a estats. És un cas complex i convido els lectors a llegir el llibre i veurà que són casos difícilment comparables. Tampoc va ser el seu un moviment sense sacrificis. Hi va haver morts.
Jordi Arrufat, en un moment de la conversa a la llibreria Finestres. Foto: Adrià Costa
- Quants morts?
- Una de les preguntes que feia a la gent era quina havia estat la seva actitud quan el 1991 Gorbatxov va imposar un bloqueig als bàltics. I em deien que ells volien anar endavant encara que haguessin de menjar pells de patata. Sempre es mencionen els fets de gener de 1991 a Riga i Vílnius. A Riga van morir nou persones i a Vílnius, catorze. M'agrada remarcar-ho ara que ha mort Gorbatxov. Allí no el tenen com un personatge pacífic. Lituània va decidir fer efectiu el control del territori i va enviar gent mal armada a controlar les fronteres i va haver un mínim de dinou persones mortes. Estònia no va tenir un sol mort, però va ser per molta sort.
"Els russòfons que viuen als països bàltics no tenen interès a marxar a Rússia, és una dada interessant"
- Seria un error emmirallar-nos amb els països bàltics?
- Hi ha una lliçó bàltica que és important, i és que aquesta gent va decidir anar a per totes tingués el cost que tingués. És el missatge que em van transmetre. Un dels pocs periodistes que van estar allí el setembre del 1991 va ser Vicent Partal, i va dir que Estònia i Letònia havien deixat de somiar en la independència. No sé en què es va basar i si va parlar amb polítics del moment, però no era el sentiment que a mi m'ha transmès la gent. El cert és que la gent estava esperant. Era un moment entre el gener, quan l'URSS va matar civils, i el setembre; nou mesos d'impàs. Letònia i Estònia han declarat la independència a l'agost, en el moment de l'intent de cop d'estat contra Gorbatxov. Però a mi em van transmetre el sentiment d'anar endavant costés el que costés. Com em va dir una persona amb qui vaig parlar, no hi havia manera d'involucrar-se parcialment: o es guanyava o gent com ell se n'anava a Sibèria. L'esperit bàltic transmet això: si vols aconseguir-ho, has de saber els sacrificis.
- En el llibre explica com han evolucionat els tres països. Parlem d'ells sempre en bloc, però s'assemblen tant?
- Són països que no tenen res a veure amb Rússia, que els va ocupar. El tret comú que tenen és que van ser ocupats pel tsar el segle XVIII i per Stalin el 1940. L'únic punt en comú que tenen és la història tràgica compartida. Letònia i Estònia havien estat territori dels croats germànics, però Lituània ja era un estat independent a l'edat mitjana. Això es reflecteix en el preàmbul de les seves constitucions, on Lituània diu que vol recuperar l'estat previ que tenien, mentre que els altres dos subratllen que exerceixen el dret d'autodeterminació el 1918. Lituània és un país de tradició catòlica i la vida compartida amb Polònia. A Estònia i Letònia es palpa més el pòsit alemany. Tot i que els dos idiomes, l'estonià i el letó, no tenen res a veure. L'estonià és proper al finès, mentre que el letó és proper al lituà, són llengües bàltiques. En el llibre també explico els diferents acudits dels tres països.
Arrufat, amb la portada del seu llibre. Foto: Adrià Costa
- Interessant, això. El llibre és una aproximació cultural i sociològica, pel que diu.
- Sí, però ho plantejo com un llibre de literatura de viatges. El meu referent és el Josep Maria Espinàs de Viatjant pel Priorat. El que vull explicar és que els països bàltics són una història d'èxit i que a Catalunya s'haurien de conèixer millor.
- Quin percentatge de russòfons hi ha en les tres repúbliques?
- Estem parlant d'un 30-40% a Estònia i Letònia, i un 10% a Lituània. Sobretot a la zona de Vílnius.
"Certes aproximacions que alguns polítics catalans han fet a enemics dels bàltics no han fet gens de bé a la causa independentista"
- I en quina situació estan?
- A Lituània són ciutadans lituans. Als altres països cada cop n'hi ha menys. Molts tenen estatuts de residents no nacionals. Cal dir que aquesta gent, tot i que tenen la possibilitat de marxar a Rússia, continuen vivint allí. És una dada interessant.
- En el llibre diu que als tres països, a diferència del que passa a Hongria o Polònia, no hi ha una força que es pugui definir com de dreta extrema antieuropeista.
- És cert que l'euroesceptisisme no és ta fort. Existeix, però és molt feble. Per un motiu bàsic: saben, després de l'ocupació de l'URSS, que el seu lloc és Occident i la Unió Europea. Saben quin és el cost que tindria.
- Els veu amenaçats per Rússia?
- Ells se senten molt segurs perquè formen part de l'OTAN. Quan vas pels països bàltics, veus militars de Polònia, del Canadà, d'Alemanya. Saben que una invasió russa suposaria l'activació de l'article 5 de l'OTAN. Aquest estiu hi he estat i hi havia esdeveniments populars massius i la gent feia la seva vida. És optimista. La guerra a Ucraïna ha fet ressentir la seva economia però no per això deixen de ser optimistes.
L'autor posa distància amb les comparacions entre Catalunya i els bàltics. Foto: Adrià Costa
- I ells com ens veuen a nosaltres?
- No ens veuen perquè no ens coneixen gaire. Però convido als lectors a llegir el que em deien alguns quan els explicava que era català. Donaven consells molt interessants.
- Però el cas català sí que el deuen conèixer.
- Però molt per damunt. I certes aproximacions que alguns polítics catalans han fet a certs enemics dels bàltics no han fet gens de bé a la causa independentista als països bàltics.
- Es refereix a acostaments de polítics catalans a Rússia?
- A Rússia, sí. I a persones filorusses dins de les repúbliques bàltiques. No vull dir cap nom perquè hi ha hagut més d'una persona i més d'un partit. Això no ha fet cap bé perquè, a més, Espanya ho ha sabut aprofitar.