06
de novembre
de
2023, 19:40
Actualitzat:
21:34h
Un govern d'esquerres constituït després d'unes eleccions. Una llei d'amnistia per als membres del Govern de la Generalitat processats i condemnats després dels fets del Sis d'Octubre. L'autonomia catalana, suspesa. Una dreta radicalitzada amb un discurs cada dia més incendiari. Una mirada a l'hemeroteca de la premsa espanyola de la primavera del 1936 pot deixar astorat el lector, que se sorprendrà de les similituds entre alguns llenguatges d'aquell moment amb la de la tardor del 2023, quan sembla imminent un acord entre el PSOE i Junts per tancar la investidura de Pedro Sánchez, amb una llei d'amnistia com a element essencial.
Hi ha alguns trets que són increïblement semblants. Canvien alguns conceptes, és diferent el context de convulsió social i violència que es vivia en aquell moment. Però hi ha elements que s'assemblen de manera inquietant. Després de dos anys de governs conservadors sota la República, les eleccions del 16 de febrer de 1936 -aquí en podeu saber més coses- donen una majoria al Front Popular, format pel PSOE, un seguit de partits republicans amb la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, ERC i el Partit Comunista. La primera mesura del nou executiu d'Azaña, és aprovar el decret llei per fer efectiva l'amnistia. Lluís Companys torna a la presidència de la Generalitat. Catalunya recupera l'autonomia suspesa el 1934.
Tant aleshores com ara, des de les factories ideològiques de la dreta espanyola es va anar construint un mite: el del perill que encerclava el país. Es tractava de construir un mite, una amenaça poderosa que justifiqués la reacció de l'Espanya eterna, una reacció presentada com un mecanisme d'autodefensa. Els anys 30, aquest mite era el "perill comunista". També ara les referències al comunisme (pensant sobretot en el règim de Veneçuela) reapareixen. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, l'esmenta sovint. Però no formen part de la línia argumental majoritària.
Ara es parla del perill de "canvi de règim" o de la mateixa desaparició de la nació espanyola. També aleshores. "O fa Espanya un suprem esforç, sumant les energies de tots els seus ciutadans, o desapareix com a nació". Ho podia haver dit l'expresident José María Aznar. En realitat, la frase pertany a l'editorial del diari La Época un dia del març del 1936. El títol també recorda algunes veus mediàtiques: "Contra la tebior". El diari ABC, en un editorial de febrer del 36, proclamava: "Tot el que constitueix la nacionalitat espanyola està en perill". Fa uns dies, Aznar va proclamar que s'havien creuat "totes les línies vermelles": "S'està en territori de crisi constitucional extremadament greu". Concloïa que el candidat Sánchez és "un perill per a la democràcia constitucional". Dies abans havia parlat de "crisi existencial" per al futur d'Espanya.
L'espiral d'aquella primavera va conduir a la Guerra Civil. Hi va haver un moment, no obstant, en què la pau va ser possible, per emprar el títol d'unes memòries d'un polític conservador, Joaquín Chapaprieta. Va ser just després de les eleccions de febrer. El 21 de febrer, només cinc dies després del triomf del Front Popular, es va aprovar el decret llei sobre l'amnistia. Es va voler fer amb la màxima celeritat. Les Corts encara no s'havien constituït i va ser la Diputació Permanent, amb majoria conservadora de les Corts anteriors, qui va aprovar-la.
El principal partit de la dreta, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), de José María Gil Robles, força catòlica d'ordre, va avenir-se a avalar l'amnistia en un context d'enorme tensió. El diputat Álvarez Robles, de la CEDA, ho va explicar en favor de "la pau i el benestar d'Espanya". Una actitud que xoca frontalment amb el discurs actual del principal partit conservador. Cal tenir en compte que Gil Robles -a qui l'extrema dreta acusava de tebi- era molt conscient de la situació d'extrema gravetat que es vivia. Però en poques setmanes va tornar la crispació, amb molts episodis de violència al carrer. L'esclat de la guerra va superar Gil Robles i el va deixar fora de joc.
Calvo Sotelo intentarà durant els mesos previs a la Guerra Civil deslegitimar el govern republicà, acusant-lo de manca d'autoritat mentre s'estenen moviments vaguístics. El 19 de maig, a les Corts, l'acusa d'incomplir la llei i advoca perquè l'executiu "recorri al poder judicial". La diferenciació entre legalitat i legitimitat va ser contínua, com també ho és ara. Aquest dilluns, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, s'ha referit a Espanya com "una democràcia sense estat de dret".
L'actual polarització política és reforçada per uns missatges des dels mitjans conservadors i els portaveus del bloc de dretes que presenten la situació en termes apocalíptics. El "Sánchez o Espanya" ha esdevingut un dels lemes del PP i Vox. I recorda molt els exponents més extremistes de la dreta el 1936. El 25 d'abril de 1936, en declaracions al diari ABC, Calvo Sotelo assegurava que la situació es podia resumir en "comunisme o Espanya nacional".
En l'estratègia demolició de l'adversari -la República el 1936, Pedro Sánchez i els seus aliats el 2023-, la seva demonització, així com presentar-lo com a il·legítim i fins i tot "inconstitucional" és essencial. La periodista i politòloga Lucía Noguerales ha fet un estudi de l'actitud del diari ABC aquells mesos de 1936 que aporta moltes dades sobre això que diem. A mesura que el calendari s'acostava al juliol -el dia 18 esclataria l'aixecament militar que donaria inici a la Guerra Civil-, les acusacions més repetides contra el govern apuntaven al seu caràcter "dictatorial". Una tendència que també ara s'entreveu de manera creixent en els atacs contra un Sánchez "autoritari". Sortosament, el context és molt diferent. O això sembla.
Hi ha alguns trets que són increïblement semblants. Canvien alguns conceptes, és diferent el context de convulsió social i violència que es vivia en aquell moment. Però hi ha elements que s'assemblen de manera inquietant. Després de dos anys de governs conservadors sota la República, les eleccions del 16 de febrer de 1936 -aquí en podeu saber més coses- donen una majoria al Front Popular, format pel PSOE, un seguit de partits republicans amb la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, ERC i el Partit Comunista. La primera mesura del nou executiu d'Azaña, és aprovar el decret llei per fer efectiva l'amnistia. Lluís Companys torna a la presidència de la Generalitat. Catalunya recupera l'autonomia suspesa el 1934.
Del "perill comunista" a la fi d'Espanya com a nació
Tant aleshores com ara, des de les factories ideològiques de la dreta espanyola es va anar construint un mite: el del perill que encerclava el país. Es tractava de construir un mite, una amenaça poderosa que justifiqués la reacció de l'Espanya eterna, una reacció presentada com un mecanisme d'autodefensa. Els anys 30, aquest mite era el "perill comunista". També ara les referències al comunisme (pensant sobretot en el règim de Veneçuela) reapareixen. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, l'esmenta sovint. Però no formen part de la línia argumental majoritària. Ara es parla del perill de "canvi de règim" o de la mateixa desaparició de la nació espanyola. També aleshores. "O fa Espanya un suprem esforç, sumant les energies de tots els seus ciutadans, o desapareix com a nació". Ho podia haver dit l'expresident José María Aznar. En realitat, la frase pertany a l'editorial del diari La Época un dia del març del 1936. El títol també recorda algunes veus mediàtiques: "Contra la tebior". El diari ABC, en un editorial de febrer del 36, proclamava: "Tot el que constitueix la nacionalitat espanyola està en perill". Fa uns dies, Aznar va proclamar que s'havien creuat "totes les línies vermelles": "S'està en territori de crisi constitucional extremadament greu". Concloïa que el candidat Sánchez és "un perill per a la democràcia constitucional". Dies abans havia parlat de "crisi existencial" per al futur d'Espanya.
Un moment de distensió... entorn l'amnistia
L'espiral d'aquella primavera va conduir a la Guerra Civil. Hi va haver un moment, no obstant, en què la pau va ser possible, per emprar el títol d'unes memòries d'un polític conservador, Joaquín Chapaprieta. Va ser just després de les eleccions de febrer. El 21 de febrer, només cinc dies després del triomf del Front Popular, es va aprovar el decret llei sobre l'amnistia. Es va voler fer amb la màxima celeritat. Les Corts encara no s'havien constituït i va ser la Diputació Permanent, amb majoria conservadora de les Corts anteriors, qui va aprovar-la. El principal partit de la dreta, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), de José María Gil Robles, força catòlica d'ordre, va avenir-se a avalar l'amnistia en un context d'enorme tensió. El diputat Álvarez Robles, de la CEDA, ho va explicar en favor de "la pau i el benestar d'Espanya". Una actitud que xoca frontalment amb el discurs actual del principal partit conservador. Cal tenir en compte que Gil Robles -a qui l'extrema dreta acusava de tebi- era molt conscient de la situació d'extrema gravetat que es vivia. Però en poques setmanes va tornar la crispació, amb molts episodis de violència al carrer. L'esclat de la guerra va superar Gil Robles i el va deixar fora de joc.
La dreta tradicional, presonera dels ultres
Aquells mesos del 1936 també es va evidenciar el que succeeix quan la dreta tradicional emula els missatges de l'extrema dreta. La CEDA conservadora, molt dividida internament, va perdre lideratge en favor d'un José Calvo Sotelo, elegit al capdavant d'un grup de monàrquics ultres, el Bloc Nacional, a les eleccions del 36. Eren un grup de 10, però van acabar dominant la tribuna davant un Gil Robles molt abrumat. Mentrestant, al carrer, eren els membres de la Falange de José AntonioPrimo de Rivera els qui protagonitzaven incidents violents amb grups socialistes o anarquistes.Calvo Sotelo intentarà durant els mesos previs a la Guerra Civil deslegitimar el govern republicà, acusant-lo de manca d'autoritat mentre s'estenen moviments vaguístics. El 19 de maig, a les Corts, l'acusa d'incomplir la llei i advoca perquè l'executiu "recorri al poder judicial". La diferenciació entre legalitat i legitimitat va ser contínua, com també ho és ara. Aquest dilluns, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, s'ha referit a Espanya com "una democràcia sense estat de dret".
Del "comunisme o Espanya" al "Sánchez o Espanya"
L'actual polarització política és reforçada per uns missatges des dels mitjans conservadors i els portaveus del bloc de dretes que presenten la situació en termes apocalíptics. El "Sánchez o Espanya" ha esdevingut un dels lemes del PP i Vox. I recorda molt els exponents més extremistes de la dreta el 1936. El 25 d'abril de 1936, en declaracions al diari ABC, Calvo Sotelo assegurava que la situació es podia resumir en "comunisme o Espanya nacional". En l'estratègia demolició de l'adversari -la República el 1936, Pedro Sánchez i els seus aliats el 2023-, la seva demonització, així com presentar-lo com a il·legítim i fins i tot "inconstitucional" és essencial. La periodista i politòloga Lucía Noguerales ha fet un estudi de l'actitud del diari ABC aquells mesos de 1936 que aporta moltes dades sobre això que diem. A mesura que el calendari s'acostava al juliol -el dia 18 esclataria l'aixecament militar que donaria inici a la Guerra Civil-, les acusacions més repetides contra el govern apuntaven al seu caràcter "dictatorial". Una tendència que també ara s'entreveu de manera creixent en els atacs contra un Sánchez "autoritari". Sortosament, el context és molt diferent. O això sembla.