Òmnium va penjar dijous una pancarta a l'aeroport de Barcelona en la qual es llegia: "Benvolgut visitant, recorda que a Espanya protestar és terrorisme. Porta't bé." Els viatjants que arribaven a la terminal devien quedar força sorpresos amb el missatge perquè, en general, no es té constància del fet que protestar sigui terrorisme a Espanya. Tan sorpresos com els catalans d'ideologies i condicions diverses que van llegir la pancarta amb una renovada estupefacció, aquella estupefacció negativa que et provoquen les exageracions victimistes dels altres.
I és que passen els mesos i continuem apostant per denunciar el greuge que viu l'independentisme a l'engròs, vinculant qualsevol protesta (independentista o no) a la possibilitat de ser considerada terrorisme. Demà la repressió més descarnada et podria caure a sobre a tu, sigui quina sigui la teva ideologia política, tant se val, en aquest país l'exili no discrimina cap protestant. Ni tan sols se'n deslliuren els turistes alemanys o els executius de McDonald's que acaben de passar pel Prat. Ja poden portar-se bé!
Un relat naïf, estrany vist des de fora i francament incòmode de veure des de dins, que només trenquem molt de tant en tant (ho va fer Oleguer Serra, relacionant sense embuts el seu exili amb el fet de "ser independentista català") i que està pensat perquè el 80% de la ciutadania catalana, la que en principi no estaria disposada a afusellar independentistes, s'apropi a nosaltres pel temor que li pugui provocar la seva pròpia repressió. La idea és que aquest català no-independentista, però també no-afusellador noti al cos la fiblada de la fraternitat, reflexioni sobre la seva més que amenaçada integritat com a ciutadà lliure, i senti finalment que aquell independentista represaliat i ell, futur represaliat, conformen un sol poble. Una sola repressió.
No tinc clar, però, que aquest sigui el procés mental que han fet els catalans no-independentistes en veure la notícia de la pancarta a l'aeroport (i tantes altres que l'han precedit). No veig del tot assegurada la seva il·luminació. De fet, veig més probable que hagin pensat que aquests independentistes estan una mica sonats, exhibint proclames com "In Spain, protesting is terrorism". Fins i tot és possible que s'hagin sentit ofesos, perquè al seu país, que no estimen amb bogeria, però que tampoc odien, protestar no és terrorisme. No ho és. Veuria raonable que, en llegir la pancarta, s'hagin sentit una mica més lluny d'aquest moviment tan desmarxat.
Perquè, què li sona més marcià, a un català que no combrega especialment amb la causa independentista: que li diguin que a Espanya el fet de protestar pot convertir-te en terrorista, o que li diguin que a Espanya el fet d'exercir d'independentista català pot convertir-te en terrorista?
Estic convençut que, si sortim al carrer a preguntar-ho, hi haurà molta més gent predisposada a admetre aquesta segona opció que no pas la primera, que li sonarà fins i tot un punt insultant. En canvi, la clàssica persecució de l'independentista té episodis que poden resultar flagrants fins i tot per a aquells que no senten res pel moviment. Tots hem tingut converses amb amics aliens al catalanisme en què, quan se citen determinats casos de cacera, el to baixa i el reconeixement passiu o actiu del greuge es palpa en l'ambient.
Per què no apostem, doncs, per tornar de l'exili argumental? Per què no tractem els nostres veïns com a veïns adults i denunciem la nostra persecució sense vendre persecucions de duro als altres? Podrem defensar el relat amb molta més seguretat, el discurs serà molt més creïble, i potser les nostres pancartes acabaran fent més forat, perquè diran coses incòmodes però demostrables, grosses però tangibles, desagradables però reals. Els de fora entendran millor què està passant, i els de dins comprendran millor pel que estem passant.