En Bernat té 18 anys i va ser a l'aeroport del Prat el mateix dia que va sortir la sentència de l'1-O. Des de llavors, ha "descansat" -tal com ell ho defineix- només quatre dies. La resta, ha sortit al carrer a manifestar-se. També va estar a Urquinaona la nit de la vaga general i aquest dilluns ha tallat la frontera al Pertús a primera hora del matí. Ho ha fet acompanyat del seu pare, en Nani. Han sortit plegats d'Igualada a les quatre de la matinada. En Nani demà treballa: torna dimecres. En Bernat s'hi queda. Tot sol, però s'hi queda.

Això, però, ja és habitual. A la majoria de protestes hi ha anat sense el seu pare, que, des de la distància, no pot evitar patir. "Pateixo molt, moltíssim", reafirma. Ara bé, el patiment acaba quedant sempre en un segon pla. Per què? Perquè s'imposa l'orgull de pare. "Tot i els nervis, estic molt orgullós d'ell i no vull que pari, ha de continuar sortint al carrer", ens diu orgullós mentre dona un copet a l'espatlla del seu fill.

Entre ells existeix un codi innegociable que també ajuda a alleugerir el patiment d'en Nani. Si no passa res extremadament excepcional, en Bernat sempre confirma per WhatsApp al seu pare on i com es troba. Demà ho haurà de fer. I aquesta nit també. Mentre s'escrivien aquestes línies, el jove igualadí no sabia on dormiria: "en el cotxe d'algun conegut o... vés a saber!".

[noticia]190187[/noticia]
Tots dos han seguit la crida del Tsunami Democràtic convençuts que serà útil. "De mica en mica estem començant a fer mal a l'economia espanyola i això els farà reaccionar", assegura en Bernat. "Els estem tocant la butxaca... l'idioma universal!", remata en Nani.

[youtube1x1]https://www.youtube.com/watch?v=Z0G8VS517Ew[/youtube1x1]