Xavier Vidal-Folch Balanzó porta gairebé 50 anys en el periodisme. Nascut a Barcelona el 1952, membre d'una saga de la burgesia industrial, va començar la seva trajectòria al Diario de Mallorca dels anys 70, abans de passar per les redaccions d'El Noticiero Universal, Diario de Barcelona i El Periódico, fins arribar a El País el 1982, diari en què ha estat cap d'Economia i director adjunt, i on continua escrivint.
Li acaben d'atorgar el Premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista que atorga l'Associació de Periodistes de Catalunya (APEC). Polemista àcid, va ser una de les plomes més bel·ligerants contra el procés, fet que va fer que perdés algun amic. Ara, diu que la seva defensa de l'amnistia li està fent perdre amics de l'altre costat. L'entrevistem a la seva casa de la Garriga, refugi serè del guerrer dialèctic.
Acaba de rebre el Premi Ernest Udina per la seva trajectòria europeista. Vostè coneix la UE, va ser corresponsal a Brussel·les els anys 90, just quan es va dissenyar l'Europa de l'euro. Com veu ara el moment europeu després de les eleccions?
Tenim un problema, però les eleccions del 9-J no van ser l'Armagedon que anunciaven molts i d'altres vam dir que no seria així. Però sí que hi ha un problema, no tant al Parlament Europeu com al Consell Europeu, que representa els estats. I els governs tenen una situació una mica bipolar: són els pares de l'invent però a la vegada arrosseguen els peus perquè el projecte europeu no se'ls acabi menjant les seves pròpies funcions. En aquesta segona gran crisi, arran de la pandèmia i la guerra d'Ucraïna, s'han fet polítiques més assenyades que durant la crisi financera del 2008. Així i tot, tenim molta gent adolorida i afectada en el seu poder adquisitiu, amb el futur dels seus fills. Amb la vida.
Sembla que l'economia va millor.
Per suposat. Però encara no es fa prou. Perquè tenim aquest problema d'habitatge i de manca d'oportunitats. Les eleccions europees han estat això: tenim un gran malestar i dins d'ell triomfa aquest europeisme central que molts europeistes també critiquem perquè no és prou agosarat, és insuficient. L'amenaça de les forces del mal contra la civilització liberal, si tu vols, liberal-progressista, l'hem salvat. Als Estats Units no ho van poder fer quan va triomfar Donald Trump. Hi ha dues coses molt importants que són necessàries, fins i tot per un cosnervadorisme intel·ligent que vulgui preservar l'essencial: la immigració i el Pacte Verd.
Precisament en els seus darrers articles ha tractat molt el tema de la immigració. Es fa prou pedagogia sobre aquest problema?
Hi estic molt capficat. Les forces democràtiques tenen por. Saben que la immigració no és un problema, però els sistemes d'acollida no estan prou dotats i finançats, és fàcil dir que la causa del malestar és que els immigrants gaudeixen de les ajudes que la gent d'aquí no té. Això és fals. Les forces de progrés haurien de ser molt valentes i explicar que la immigració és una solució. Els europeus han dit que no volen tenir més fills i, per tant, econòmicament la cosa és clara. Després, culturalment, un país com els Estats Units sap que no existiria com a tal sense la immigració. Espanya no seria com és sense ella. Tenim gairebé 22 milions de cotitzants. No podem mirar-nos al mirall i veure-hi la identitat de l'avi. Jo me l'estimava molt, a l'avi, però no en tinc prou amb l'avi. Un dels meus llibres de capçalera és Les identitats assassines, d'Amin Maalouf.
Quina tesi sosté?
Ell és un escriptor libanès. Ara és secretari de l'Acadèmia Francesa. Diu que tots tenim múltiples identitats. Hem de defensar la cultura de l'aiguabarreig. Quanta gent hi havia a Montjuïc al concert d'Estopa? Les noves indetitats modifiquen la nostra, com nosaltres modifiquem també la dels que venen. Siguin Estopa o Lamine Yamal. Maalouf té bastanta raó.
"Crec que guanyarà Kamala Harris per una cosa que és impressionant: representa el món d'avui"
Ha esmentat els Estats Units. Se'n sortirà Kamala Harris?
Crec que sí. Hem de tenir una mirada optimista a les coses. Les mirades pessimistes gairebé sempre són reaccionàries. Home, hem d'estar alertes a la realitat difícil, però no ens hem de deixar vèncer per això. I jo crec que la Kamala té possibilitats perquè, de sobte, ella té tot el discurs del seu predecessor, del paper dels Estats Units, de la política social, però a més té una millor imatge pel que fa a la seva prudència en la guerra a Gaza i una altra cosa que és impressionant: representa el món d'avui.
Això està bé.
És una dona de color. I sap somriure. Això fa tendència. Lamine Yamal, Aya Nakamura, Kamala Harris. Això és casualitat o és que el món ha canviat molt radicalment? La dreta no s'assabenta de res, l'esquerra a vegades tampoc i els periodistes solem anar un metre darrera de la realitat quan hauria de ser a l'inrevés. El món d'avui és de color, de mestissatge, de nacionalitats però interrelacionats, d'arrels però de brancatge. Aquests tres personatges ho representen molt bé.
Parlem de política catalana. Vostè va apostar que no hi hauria bloqueig polític a Catalunya. La militància d'ERC ha avalat el preacord d'Esquerra amb el PSC per investir Illa. Quina valoració en fa?
Diria que els optimistes anem guanyant... Però fet aquest comentari, amb aquesta votació, ERC s'emancipa, probablement de manera definitiva, de la temptació de sotmetre's a l'hegemonia dels neoconvergents. Ara el problema el tindrà Junts.
En quin sentit?
Ara sabem el que ERC ha decidit que vol ser de gran. Ara hem de saber què vol ser Junts de gran. Però no diré més perquè no vull ser avantatgista ena questes situacions. Una cosa que crec que s'ha de tenir en compte, i és important, és que perquè la llei d'amnistia tiri endavant i tingui tots els seus efectes, cal que la legislatura espanyola duri. Perquè hi haurà un dia que el Tribunal de Justícia de la UE preguntarà al Congrés sobre els recursos i les qüestions prejudicials. Quan això es produeixi, és millor un Congrés liberal progressista, diguem-ho així, que dominat per PP i Vox.
Arrencarà bé la legislatura catalana?
Crec que sí, però ja he dit abans que jo soc un optimista. Un tema que jo vaig seguir molt va ser el Brexit. No vaig escriure el llibre sobre això que havia d'escriure. Va ser la història d'una il·lusió, d'una gran mobilització, d'un desencontre en part activat per algunes forces. Però la il·lusió del Brexit s'ha acabat i ha estat, de manera contrastada, un mal negoci. La història del Brexit és pitjor que la història del procés, però n'hauríem d'aprendre. Hi ha moltes raons per uns i altres i jo les respecto mentre siguin respectuoses. Com se n'han sortit els britànics d'aquesta mena d'obligació de confrontar-nos identitàriament?
Com se n'han sortit?
Ells ara pensen que, en lloc d'enfocar el tema de la immigració fent d'alguns vaixells uns camps de concentració als ports, és millor arribar a acords amb els francesos i els països d'origen. O si, en lloc de ser els que saben reduir més els impostos, ara es plantegen certa pressió fiscal. Amb el Brexit, havien de fer no sé quants tractats comercials. Gairebé no n'han fet cap. Un amb el Japó, que és copiat del que hi ha fet la UE. La política que només busca desmuntar i desfer no va enlloc. Això sí, pot mobilitzar molta gent per dir "prou!".
I creu que és comparable la situació del Brexit amb el procés?
Els catalans hauríem d'aprendre molt de l'experiència profunda del Brexit. Hauríem d'enviar un ambaixador especial per estudiar-ho. El tema important que tenim aquí és el de la cohesió social, el futur dels joves i l'habitatge. Una de les primeres mesures que ha adoptat Keir Starmer ha estat duplicar els recursos en habitatge.
Tornem a Catalunya.
Sí, m'he escapat una mica...
Va ser molt crític amb el procés.
Molt.
Veu factible que hi hagi un dia un encaix mínimament acceptable per totes les parts entre Catalunya i l'Estat? Hi veu desllorigador?
Crec que sí. Vaig ser molt crític amb el procés per una cosa que considero bàsica en tot, que és respectar les regles. No dic ser presoner de les regles, però construir a partir de les regles. Per mi, el pitjor moment no va ser el referèndum, que va ser un moment en molts aspectes fins i tot bonic des del punt de vista estètic i de mobilització. El moment brutal va ser el de les lleis de desconnexió. Potser no em convé massa dir-ho, però ho he escrit i ho sostinc: això va ser un cop d'estat. Una altra cosa és que això es pugui traduir jurídicament en sedició o rebel·lió o en el que sigui. Després, passat un temps, la mateixa defensa de la necessitat d'unes regles es tradueix en la defensa aferrissada del reencontre.
És la seva posició en aquests moments.
Sí, jo m'he pronunciat en defensa de l'amnistia. Abans era un botifler i ara soc un traïdor. Això passa, però sobrevivim.
Com creu que evolucionarà l'independentisme?
Crec en la racionalitat de la gent. Per un impuls, per una insatisfacció, per les insuficiències de l'estructura jurídica de l'Estat, perquè hi ha hagut situacions objectives que dificulten la plenitud catalana, de la seva societat, per tot això hi ha raons per afirmar una posició de ruptura. Però crec que n'hi ha més que conspiren per una energia positiva i la transformació de Catalunya, Espanya i Europa de manera simultània. Hi ha coses com, per exemple, no pot ser que Catalunya sigui una colònia energètica de l'Aragó.
Com és això?
Home, alguns encara estan parlant de la República, però d'on ve la llum amb la qual escalfem el que mengem? De l'Aragó. Perquè aquí no hem fet els deures. No comparteixo la posició del sobiranisme, però l'entenc i comparteixo la idea d'una corresponsabilitat en tots els assumptes. Una república independent que no té energies renovables? Sense la capacitat de comunicacions com la que va fer possible la industrialització de Catalunya? La nostra prosperitat no l'ha fet la naturalesa. Pierre Vilar i Vicens Vives ja ens ho van demostrar.
La prosperitat la van fer els mestres d'oficis de Vilanova i Mataró, els que van construir els salts d'aigua del Llobregat. El llibre de Jordi Nadal El fracàs de la revolució industrial a Espanya hauria de ser de lectura obligada per tot aspirant a personatge públic. No hi ha molta riquesa natural a Catalunya, ens passa com al Japó. Hi ha la riquesa del seu talent, molt donat per la cruïlla i el mestissatge, i també per ser un país de costa.
"Si d'una cosa me'n penedeixo de l'escrit durant el procés és d'haver emprat algun adjectiu massa gruixut"
Se'n penedeix d'alguna cosa de les que ha escrit durant el procés?
He intentat ser honest amb el que pensava. Si d'alguna cosa m'he de penedir és d'haver utilitzat algun adjectiu massa gruixut. Ara que em faig vell -gràcies a Déu, perquè l'alternativa és molt fotuda-, no crec que sigui una gràcia especial del periodisme el fer-la més grossa, com si estiguéssim en un concurs. Perquè això no explica millor la realitat, ni ajuda a resoldre cap problema. No me'n penedeixo de l'orientació general, però segur que dels articles que he escrit en algun no hi posaria tant d'èmfasi. Tampoc he fet una revisió del que he escrit. Del que penso diria dues coses: l'important que és respectar les regles; i dos, que la democràcia o és entenedora, innovadora i generosa o no és res. Prefereixo el retrobament que la rancúnia. Tinc amics que tenen posicions molt diferents de les meves. En general, ho han portat bastant bé. Però he perdut amics i ara n'estic perdent de l'altre cantó. Em quedaré a recer. I una altra cosa.
L'escoltem.
No ens hem deixat acompanyar de societats que han tingut problemes o friccions similars. Els hem utilitzat com a exemple del que calia fer però no els hem escoltat, com l'indi que posa l'orella a la via del tren per saber per on ens atropellarien. I ens hem deixat atropellar per la història. No ho estem del tot, però hem de fer un esforç. No estem sols en el món.
Estant a El País, com ha viscut els pronunciaments de figures com Felipe González o Juan Luis Cebrián, amb unes posicions cada cop més conservadores?
No vull parlar de persones, i menys de persones a qui he tingut un apreci molt gran. Sí que diria una cosa d'un cert fenomen: les diverses famílies del catalanisme tenien a Madrid certa complicitat bàsica, entenent el catalanisme com una cosa molt oberta i amb una pàtina de modernitat, incorporant l'autonomisme en un nivell federalitzant. Teníem aliats en gent de pensament liberal, no sempre d'esquerres. Aquesta gent n'ha fugit espaordida. Vol dir que la seva simpatia pel catalanisme tenia fissures o que la deriva d'una part del catalanisme va fer tot els possibles perquè afloressin? Sí que sé que hi ha elements de les dues coses. i crec que a nosaltres ens toca l'anàlisi d'allò en què vam fallar nosaltres. Però com que ja em costa analitzar les coses bàsiques de mi mateix, no vull donar lliçons als altres.
Com creu que estarà Catalunya d'aquí un any?
Doncs que aquells que van tenir la temptació de salvar la humanitat descobriran que és molt important tenir cura dels néts. Jo ho estic descobrint. Un dia descobrirem que la història dels pobles són les petites històries de molta gent diversa.
"M'admira que una persona com la Marta Rovira, que va exacerbar durant el procés, ara estigui encapçalant una aposta per la normalitat"
I la figura de Carles Puigdemont en un futur proper?
Crec que el gruix de dirigents polítics d'orientació diversa que van protagonitzar els anys essencials del procés trobaran una altra ocupació a la vida. I la trobaran de manera espontània, només escoltant la gent. A mi ara hi ha una persona que m'interessa especialment, la Marta Rovira. En tenia una percepció molt determinada. Cal distingir entre les persones, sempre respectables, i el seu capteniment. Crec que el seu comportament en moments clau del procés va ser molt negatiu, va exacerbar molt. Però sempre pot ser l'ocasió d'aterrar en la racionalitat. I a mi m'admira que una persona com la Marta Rovira ara estigui encapçalant una aposta per la normalitat. Mirem Miquel Iceta, fins abans d'ahir era plenipotenciari, amb quina discreció ha cedit pas.
Com acabarà el cas Begoña Gómez?
Crec que hi haurà intents persistents i múltiples per aconseguir el processament de Pedro Sánchez.
Ho diu amb molta rotunditat.
No en tinc cap dubte.
I quines conseqüències tindria?
No passarà res. El jutge em processa i jo continuo. I crec que el fiscal general pot tenir molts problemes amb el Tribunal Suprem. Hem de pensar també que els catalans també hem exportat bogeries, eh. També del deep state, però no només. Hem tocat la sensibilitat profunda de gent que no havia de ser enemiga de les qüestions de Catalunya i que, de sobte, ha pensat que si triomfaven els catalans ells anaven a la mà. Ja sap la definició de Vicens Vives: hem estat molts anys burxant l'Estat per les seves incompetències en lloc de posar-nos al davant de la seva direcció.
Vostè és fill d'una família de burgesos industrials. Ha viscut l'evolució del diner català. Com ha vist els canvis en aquella burgesia catalana potser mitificada?
Tot ha canviat molt. Sempre dic que Gaudí va ser possible perquè hi havia uns burgesos li van encomanar la Pedrera i Can Batlló, i perquè hi havia uns professionals d'uns oficis capaços de fer-ho tot. I fins i tot perquè davant dels burgesos de la Lliga hi havia els treballadors de la CNT capaços de construir barricades en defensa dels seus drets. Catalunya és això. I crec que hem de reivindicar la Catalunya urbana i cosmopolita de burgesos, treballadors i enginyers i mestres d'obres. Comparant la classe burgesa amb determinats propietaris agraris d'Andalusia o amb representants de les classes passives madrilenyes, en termes de modernitat i productivitat els catalans no queden malament.
"Molta elit d'altres indrets d'Espanya haurien de fer com el Marian Puig, anar a vendre perfums a la Cinquena Avinguda"
I els d'ara com els veu?
Ara estem parlant molt de Puig. El pare del Marc Puig, el Marian Puig, necessitava contactar amb una multinacional del perfum nord-americà. Els havia escrit i no li contestaven. I un dia s'hi va presentar. "Soc aquell que li ha escrit tres vegades i no m'ha contestat", va dir. I de sobte, aquell nord-americà s'hi va entendre. A mi m'agradaria que molta elit d'altres indrets d'Espanya que s'han especialitzat en altres activitats, entre d'altres en pràctiques extractives, fessin com el Marian Puig, anar a vendre perfums a la Cinquena Avinguda.
Els d'abans eren més soferts?
Crec que no hem de fer ni l'elogi tontaina de la burgesia emprenedora ni tampoc ara exclamar-nos que la d'ara és un desastre. També algunes professions o oficis han caigut en un declivi. Diria que el talent, com l'energia, es transforma. El procés ha menyspreat la gran empresa, hi va haver un pàlpit potser una mica menestral de dir "aneu-vos-en", quan la realitat és que necessitem el de la barricada però també el gran empresari. Som un país petit, necessitem a tothom. El que ha salvat el país de l'anèmia empresarial han estat el talent dels enginyers, les start-up, els emprenedors.
La seva família va patir la Guerra Civil. Hi ha una història que a mi em fascina. L'avi seu matern va salvar la vida d'una manera increïble.
Sí. Hi ha moltes històries familiars d'aquells anys. Una és la de Josep Maria Capdevila i Balanzó, fundador i director d'El Matí, d'Unió Democràtica, que va acabar exiliat a Colòmbia. Hi havia molts lletraferits. Un d'ells, Llorenç de Balanzó, va traduir al català La Divina Comèdia. El seu fill era el meu avi. En un dels primers estius de la guerra ell era a Gelida i el van anar a buscar en una batuda contra burgesos. Els van dur davant del cementiri i els van dir que resessin el darrer parenostre. L'avi els diu que ell ja porta el parenostre resat de casa i que cantarà. I comença a cantar l'Adéu a la vida de Tosca.
És una peça política?
És l'obra de Puccini que denuncia la violència policial de la policia de l'estat pontifici que reprimia els liberals, entre ells el nòvio de la Tosca. El cap del grup de faistes era un apassionat de l'òpera i queda sorprès quan escolta el meu avi cantar una cançó que era símbol d'idees de progrés. I li diu al meu avi que marxi.
És al·lucinant.
Jo vaig conèixer el meu avi, que va morir quan jo tenia 10 anys. Però hi ha una altra història d'ell que a mi m'agrada molt. Era un home entre la Lliga i Acció Catalana. Gent benestant que llegia la Bernat Metge. Arriba el 26 de gener del 1939, l'entrada de les tropes franquistes. La casa dels seus pares, a passeig de Sant Joan, 27, s'havia convertit en unes oficines dels rabassaires. Amb els seus arxius. En la fugida, fan foc als arxius. Un dels bombers avisa el meu avi que hi ha un incendi a casa. I ell li diu que deixin cremar els papers. No fos cas que un dia tingués la temptació de mirar les fitxes personals. Les dues imatges, la de l'home que salva la vida i que després deixa cremar l'arxiu, m'agraden molt i fan que me'n senti orgullós. M'agrada molt veure que en tots els bàndols hi va haver senyals d'humanitat. I això crec que s'ha explicat poc.
Després del que hem viscut aquests anys, ha reflexionat sobre nosaltres, els catalans? Sobre com som.
Soc un lector de Vicens Vives, que tot i que creia en una geopsicologia dels pobles, creia que no s'és per essència sinó per existència. Això potser entronca amb cert marxisme suau dels anys en què Vicens escrivia. Però no sé si em preocupa gaire el com som. M'interessa més el que fem. Mira, a mi m'agrada també el Joan Fuster, que era un volterià, i que quan a la Crònica de Ramon Muntaner surt allò que "pus parla en català, Déu li'n don glòria", ell responia que "pus parla en català, veja'm què diu". El català, crec que per la part del desenvolupament econòmic, té una certa capacitat per a la ironia i l'autoironia. Un tret que a vegades es combina amb una certa manca de sentit del ridícul. Però aquesta ironia és el que no podem perdre.
