A principis de setembre, quan Alberto Núñez Feijóo encara maniobrava per instal·lar la idea que la investidura que perseguia era possible -tot i la falta evident de suports- i el PSOE madurava la relació amb Carles Puigdemont evitant l'exhibicionisme, a l'entorn de Salvador Illa reclamaven "discreció" quan l'interlocutor preguntava pel rol de José Luis Rodríguez Zapatero en les negociacions amb Junts. Es pronunciava el seu nom i es reclamava prudència. Els socialistes pretenien fer feina en silenci i col·locar Zapatero a l'aparador no ajudava a treballar en somort, per molt que la seva contribució en les converses per materialitzar la investidura de Pedro Sánchez circulés en cercles polítics, perquè el seu ascendent podia ajudar a estovar Puigdemont.

A Sumar, interessats com estaven a exhibir que exercien de llebre del diàleg -per no quedar desdibuixats durant mesos-, sí que es verbalitzava en públic després de l'estiu que la mediació de Zapatero podia ajudar, després la formació de Yolanda Díaz ajudés a rehabilitar públicament l'expresident de la Generalitat amb una reunió a Brussel·les. Al PSOE, però, encara regnava la contenció. Perquè Santos Cerdán i el seu equip pretenien fer productiu l'acostament, que venia de mesos enrere.

[noticia]265994[/noticia]
El secretari d'organització dels socialistes -peça clau per a Sánchez- i Jordi Turull, secretari general de Junts, es van reunir per primer vegada l'abril passat per començar a desglaçar contactes, pensant en una futura col·laboració que el PSC sempre ha vist factible, perquè trobava en el sector pragmàtic dels postconvergents un aliat amb recorregut. El contacte de Cerdán i Turull -previ a les eleccions municipals i a l'avançament que es produiria dels comicis espanyols- el va facilitar el PNB, com aquesta setmana s'ha encarregat de revelar Andoni Ortuzar, líder dels nacionalistes bascos.  

Amb la mateixa determinació que els lampistes de Ferraz, Zapatero ha estat un president servicial a Sánchez. Una actitud que contrasta amb la bel·ligerància exhibida per Felipe González i la vella guàrdia socialista per l'aposta per la llei d'amnistia i el pacte amb l'independentisme català i basc. Lluny de González i també de l'histrionisme d'Alfonso Guerra, Zapatero ha desplegat el "tarannà" conciliador que va guiar la seva presidència, marcada per la negociació complexa de l'Estatut i farcida d'avenços progressistes. S'ha posat a disposició de la Moncloa per actuar en privat -en el contacte amb Puigdemont en els darrers mesos, però també per atendre les converses amb ERC- i ha projectat en públic que l'aposta del PSOE per l'amnistia era el camí encertat.

[noticia]265974[/noticia]
Sánchez s'hi va recolzar a la campanya electoral per transmetre que un govern de PP i Vox implicaria una reculada de drets que Zapatero havia contribuït a consolidar en els seus mandats, amb lleis com les del matrimoni homosexual. Li va demanar protagonisme en mítings i també el va fer prodigar en altaveus mediàtics, i l'expresident es va arremangar. Pot reivindicar, doncs, una dosi de la resistència de Sánchez. L'aportació posterior en les negociacions amb l'independentisme va completar l'encàrrec que li havia traslladat l'actual líder del PSOE. La reunió d'aquest dissabte a Ginebra, punt de partida del desplegament del pacte, s'explica a partir de les aportacions de Zapatero. 

Per això, no sorprenen detalls que han transcendit els últims dies. Com la tria de la Fundació Henry Dunant per verificar el compliment dels acords pactats amb Puigdemont, una entitat implicada en les converses per al desarmament d'ETA, assolit durant la presidència de Zapatero. L'expresident espanyol sempre ha reivindicat el final de l'activitat armada com un dels èxits de la seva etapa al capdavant del govern espanyol. I ara també pot brandar que ha ajudat Sánchez a fer viable l'inici d'una legislatura que al juliol la dreta veia seva, recorrent altre cop a la Fundació Henry Dunant. Zapatero ha estat la navalla suïssa de Sánchez, disposat a oferir múltiples serveis.