El concepte de  eràpia inhalada ja és conegut des de fa uns 4.000 anys a llocs com la Xina, India i Egipte. S’utilitzaven els vapors aquosos de plantes amb propietats balsàmiques i expectorants en les patologies broncopulmonars mitjançant uns bols de fang o de metall.

La paraula “nebulitzador” prové del llatí “nebula” i significa boira. S’utilitza el terme nebulitzador des del segle XIX i es defineix com un instrument que converteix un líquid en un fi aerosol especialment per a ús mèdic.

Malgrat tot això, no és fins els darrers 30 anys que la teràpia inhalada es generalitza en les malalties respiratòries. Cap el 1970 apareixen els inhaladors pressuritzats de dosis controlades de mida reduïda i fàcils de fer servir pel pacient.

La funció principal dels pulmons és portar a terme l’intercanvi de gasos, captant oxigen i eliminant diòxid de carboni. La ventilació és el moviment de gas des de l’exterior fins als pulmons que te lloc durant la respiració.

Amb la teràpia inhalada podem administrar dosis molt petites de medicament i quasi exclusivament al punt on han de produir la seva acció. Això ha de proporcionar tranquil·litat al pacient i al metge prescriptor.

La gama de fàrmacs que pot administrar-se per via inhalada amb finalitats diagnòstiques i terapèutiques és molt amplia. La via inhalatòria és bàsica a la pneumologia. Dues de les malalties més prevalents: l’asma bronquial i la malaltia pulmonar obstructiva crònica es tracten majoritàriament mitjançant fàrmacs inhalats. En aquest sentit els principals fàrmacs que es poden administrar per via inhalatòria són els broncodilatadors i els antiinflamatoris. Els primers són substàncies que provoquen la relaxació del muscle llis bronquial i així augmenta el diàmetre bronquial. Estan indicats en tots aquells processos que cursen amb obstrucció bronquial sigui reversible o no. L’altre gran grup són els antiinflamatoris, actuen disminuint tot el procés inflamatori bronquial. En aquest grup hi ha els corticoides tòpics introduïts als anys vuitanta i que han suposat un gir positiu radical en el tractament de l’asma bronquial.

No existeix una forma comercial més idònia d’administrar la medicació inhalada, d’altra banda els convenis internacionals sobre l’ús de propelents fluorocarbonats fa que avui al mercat trobem dispositius pressuritzats i de pols micronitzat amb múltiples aparatatges. Escollirem el millor en funció de les característiques del pacient.

Tot això fa que l’educació sanitària sigui bàsica. Cal explicar al pacient i/o a la família el perquè del tractament inhalat i cal l’ensinistrament en l’aparatatge. Cal programes actius en grup o individuals i de manteniment, a part d’audiovisuals i prospectes. Cal avaluar  la tècnica, l’acompliment, i l’efectivitat del tractament, la millora dels símptomes i el grau de satisfacció del pacient. Necessitem l’esforç de tot el personal sanitari implicat en la cura dels pacients respiratoris: metges, infermeria, fisioterapeutes,tècnics, etc.. per tal que la teràpia inhalada sigui efectiva. Cal aconseguir que el pacient respiratori i/o la seva família reconegui la malaltia i adquireixi habilitats sobre el maneig de tractament i la seva autocura, incidint en que els inhaladors són medicaments i quasi sempre els d’elecció.

*Pneumòloga. Hospital de Campdevànol