Joan Baz en una imatge d'arxiu. Foto: ElRipollès.info

Davant la campanya contra el sistema de pensions
Joan Baz · Secretari general del Sindicat intercomarcal d’indústria de CCOO de les comarques gironines

CCOO rebutja el retard de l'edat de jubilació. El Govern ha irromput de forma sorpresiva en el debat de les pensions amb la proposta de retard obligatori de l'edat de jubilació. És un error. És una mesura innecessària i desproporcionada. Transmet desconfiança sobre la viabilitat del Sistema de Pensions que no es correspon amb les dades de superàvit que aquest té fins i tot en aquests anys de crisis.

L'assetjament al que, amb l'excusa de la crisi, està sent sotmesa la regulació de les relacions laborals i, més accentuadament, la Seguretat Social i el sistema públic de pensions, requereix una resposta clara i contundent dels sindicats, per contrarestar els dubtes i incerteses que des de diferents fronts (polítics, econòmics i mediàtics) s'estan generant en la població.

Cal dir amb fermesa, en primer lloc, que ni el món del treball ni els sistemes de protecció social públics han tingut gens que veure amb el desastre del sistema financer que ens ha dut a la crisi més profunda de la nostra història recent. Resulta, doncs, inadmissible, a més d'erroni, que s'intenti posar la càrrega de les solucions sobre les esquenes dels treballadors/as, actius i inactius.

En segon lloc, ha de quedar clar que la garantia del sistema públic de pensions i la seva sostenibilitat no depèn en exclusiva, com es vol donar a entendre, dels ingressos per cotitzacions ni de la relació actius-passius que es puguin donar en un moment determinat. No en va la Constitució responsabilitza a l'Estat de garantir unes pensions dignes. Entre altres paraules, malgrat que el Pacte de Toledo establís la separació a determinats efectes, els comptes de la Seguretat Social són part indissociable dels comptes de l'Estat i serà aquest quí, de la mateixa manera que ha aprofitat els seus superàvits, haurà de plantar cara als seus dèficits, si és que aquests s'arribessin a produir.

Per altra banda, el fons de reserva que es va constituir sobre la base d'aquell acord, suposa una garantia afegida. Naturalment, no solucionaria el problema en cas de fallida del sistema, que ara per ara no s'albira, entre altres raons perquè la fallida del sistema de pensions suposaria la fallida de l'Estat, una cosa absolutament descartable.

Cal concloure, per tant, que el sistema públic de pensions no està en perill i existeixen estudis on es demostra que la Seguretat Social a Espanya gaudeix de bona salut i que, a pesar de la crisi, manté superàvit.

Altra peculiaritat de la campanya d'assetjament a la qual estem assistint és que l'èmfasi, per a garantir suposadament la sostenibilitat del sistema, es posi en la despesa i en cap cas en els ingressos de la Seguretat Social, que minven no solament per la caiguda de l'afiliació per la perduda d'ocupacions sinó per l'abús continuat de subvencions a les empreses en forma de bonificació de les cotitzacions per a determinades formes de contractació (cas molt recent del contracte a temps parcial) o d'ocupació de determinats col·lectius, la ineficiència dels quals en termes de creació d'ocupació, ha quedat més que demostrat.

Respecte al Banc d'Espanya que dóna opinions sobre el sistema públic de pensions, ens hauria agradat que hagués posat el mateix zel predicatiu amb la crisi que se'ns ha tirat damunt, mentre mirava cap altre costat davant l'expansió absurda del crèdit i l'activitat financera, o el desenfrenament de l'especulació immobiliària i l’economia submergida, que mai va intentar corregir. Tot això, està fent que la mossegada de la crisi sigui molt més dolorosa i profunda a Espanya que en altres països del nostre entorn. I recordarem, també, que la “recuperació” del sistema financer, pels excessos que se li han consentit, ens costarà centenars de milers de milions d'euros, xifres que no admeten comparació, ni de lluny, amb les quals requeriria, si les seves prediccions fossin certes, el sosteniment del sistema públic de pensions, sembla que tot és poc si es tracta de salvar a la banca i el capital privat després de les seves orgies especulatives, i qualsevol cosa és massa per a assegurar el sosteniment dels treballadors/es, després de molts anys de pagar impostos i cotitzacions, malgrat els pesi a la CEOE i l’OCDE, són els únics organismes a favor de la jubilació als 67 anys.

Finalment, dir que a llarga l'edat de jubilació fins als 67 anys, és contradictori, primer, quan, fa uns mesos ens van presentar propostes per a la reducció de cotitzacions socials; és a dir, de reducció d'ingressos per pagar les pensions i, ara es proposi una reducció de la seva despesa. Segon, no podem allargar edat de jubilació dels més grans i mantenir els joves a l’atur fins als 30. Tercer, el numero creixent de pensionistes i la seva, feliçment, major esperança de vida, no suposa un problema a curt termini. Han de ser abordats, en primer lloc altres problemes, millorant els ingressos, com: incrementar la taxa d'activitat productiva en el conjunt del país; crear ocupació per als més joves i no deixar-los a l’atur fins als 30 anys; el Govern han de complir els acords signats de separació de fonts; cal de deixar de pagar amb càrrec a les cotitzacions les despeses d'estructura de la Seguretat Social; incrementar el salari mínim fins arribar al 60% de la mitjana salarial; acabar amb el frau en la contractació temporal donant major estabilitat a l'ocupació; acabar amb els privilegis de la classe política governant del sistema de pensions; acabar immediatament amb l'economia submergida per a incrementar les cotitzacions; acabar amb els privilegis de les Mútues d’accidents i malaltia professional, etc.