Sergi Belmonte · Instal·lador elèctric i autor del bloc Indecència 2014.

Una reflexió a l'entorn de la notícia: Montilla presenta el nou túnel del cremallera com una actuació per superar la crisi.

Ja des de ben jovenet que he estat sempre aficionat a recopilar rebomboris corporatius d'alta nissaga dirigent, i que amb el pas del temps, he anat aprenent a pair-los i administrar-los, mitjançant elevades dosis d'intrínseca resignació intravenosa. Que uns persistents treballadors es deixin la pell i l'ànima per un jornal i restin en el més irrellevant dels anonimats, quan és una personalitat influent la qui presideix el sarau propagandístic, potser no és propi, però em fascina. I val a dir, que amb insistència i tenacitat, he arribat a classificar un bon grapat de repertoris. Des de la clàssica trencadissa d'una ampolla feta miques contra l'embellida cuirassa d'un barco que ja navega, fins a la tisorada breu i concisa d'una solemne cerimònia inaugural. I passant per la placa commemorativa d'algun fet remot i consagrat ara el seu record davant l'eternitat, fins a la plantada simbòlica i aparent d'una sorollosa pedra primària, més aviat aquesta, portàtil i lleugera.

El cas és que trobo del tot curiós, que com a factor comú monocromàtic, sigui sempre el sector encorbatat qui inalterablement assumeixi el rol de major transcendència i de principal categoria. Perquè mentre duren les feines de millora i són més àrdues les tasques de sanejament, és tan amplia i multiforme la colònia operària congregada, que amb prou feines es pot distingir intendència alguna, enmig dels ciments enfangats d'una esquelètica construcció a mig edificar. I probablement, les autoritats que assumeixen per imperatiu un privilegi improcedent, poques vegades arriben a interpretar els papers principals a la pel·lícula del moment en cartellera. Queda vist per sentència llavors, que tota aquesta catèrvola visitant d'un altre planeta, més que tocar de peus a terra, enfonsa i empantanega els dels demés. I més valdria que gaudissin d'una gratificant jornada d'assumptes personals el dia de les presentacions, i rellevessin el protocol d'obertura a les persones que veritablement han aixecat el projecte i que són les que més es mereixen el reconeixement general de l'usuari del servei i de la direcció mateixa del propòsit.

 

Però el paradigma tangible de la qüestió, és simplement la urgència i l'acceleració amb la que una comitiva governamental es capbussa i emergeix de nou, en unes terres submergides per la por i la inestabilitat. D'estar en un dinar de negocis, haurien marxat abans de pagar el compte i de trobar-se en una reunió executiva, abans de rubricar signatura alguna. Així doncs, aquesta rapidesa impròpia del tarannà del president, l'interpreto jo com fer el salt a la promesa en vigílies d'una desitjada nit nupcial. No fos cas, que a part de la nova temporada del cremallera de Núria, fos testimoni atònit també, de la fallida inesperada d'un petit negoci familiar, o de la suspensió de sous i convenis, en el gruix productiu de qualsevol empresa de la comarca.

De totes maneres, després d'aquesta breu sinopsi sobre el mal funcionament d'un organigrama sociològic poc anivellat, desitjaria que quedés palesa la indiferència arbitrària que sostinc, al fet que hagi estat la cort presidencial el nexe facultatiu i no pas cap altre delegació alternativa, l'encarregada de l'encesa del peveter infraestructural. Per la part que m'escau, cap d'elles es mereix un tracte personalitzat ni cap tipus de teràpia exclusiva. Doncs la tenebrositat que duem encadenada com a llast de reverències, és patent constant en totes les formacions, i els mitjans de comunicació acreditats que n'amplifiquen la seva divinitat, els veritables responsables de tanta ostentació inversemblant.

 

Anem en compte però -i recorro al trist recurs del símil còmode i elemental-, doncs en conec un de baixet i grassonet, que va dedicar mitja vida a enarborar complexes faraònics i projectes descomunals. I per molt que alguns s'entestin en endarrerir l'evidència, la memòria històrica -aquesta expressió tan contemporània, que tramita amb ronseria passatgera uns esdeveniments deplorables que no donen peu a justificació possible-, acabarà colpejant amb fermesa i subratllant als hereus de la vergonya en vigència. Així, potser ja és hora d'anar deslliurant-nos del tot, dels lligams que ens uneixen encara amb un passat massa proper i ens subjecten aferrissadament a un present prou contradictori. I les instantànies oportunistes, millor les reservem per a casoris i comunions, que gens incumbeixen en un sistema despullat, tan pletòric en opulències.

 

Aturem d'una vegada per totes, l'anacrònic tren de la història...no gaire evolutiva.