El cop d’estat iniciat el 18 de juliol per militars feixistes contra la República espanyola i la Generalitat de Catalunya va tenir conseqüències en tots els àmbits de la vida quotidiana. Al Principat, la nova situació va comportar canvis profunds en l’àmbit polític, institucional, econòmic, cultural, social i militar, canvis que, en general, van superar els límits legals establerts per l’Estatut d’Autonomia i la Constitució espanyola. La força de la realitat va fer saltar pels aires, en mil bocins, el sostre de vidre de la legalitat republicana espanyola i la Generalitat va anar molt més enllà en les seves competències d’allò que les lleis establien, fins i tot molt més del que inicialment hom podia imaginar-se, per exemple, en l’àmbit militar.
És aquest un període que Josep Benet anomenava d’independència de facto, de fet, doncs, i no de iure, de llei, com ell mateix m’havia comentat moltes vegades. Amb l’esclat revolucionari del juliol de 1936, no sols s’anava establint un nou ordre social no previst per l’Estatut d’Autonomia, sinó que també en l’àmbit de la sobirania nacional la realitat havia imposat noves manifestacions de poder més enllà de la legalitat fins llavors vigent i el govern català era percebut com “el Govern” per definició i actuava en tots els camps. Així, el president de la Generalitat havia assumit, directament, facultats pròpies del president de la República, com la concessió d’indults. El govern català s’havia apoderat de Telefónica, Campsa, el port de Barcelona i les mines de potassa i havia pres possessió dels fons del Banc d’Espanya al Principat; havia intervingut banca, borsa i estalvi, legalitzat les col·lectivitzacions, creat una indústria pròpia de guerra, havia començat a organitzar el seu propi sistema de defensa militar, prioritzat els seus propis fronts de guerra (Balears i Aragó) i ampliat el sistema de seguretat pública, mentre assumia el control de tots els arxius (inclòs el de la Corona d’Aragó), presons i la Universitat.
Mentrestant, els diferents consolats establerts a Barcelona cada cop s’assemblaven més a les funcions de representació i gestió d’una ambaixada davant un estat sobirà i la Generalitat es dotava d’una Secretaria de Relacions Exteriors per intervenir en l’àmbit internacional. Companys apareixia amb normalitat als mitjans occidentals, tenia contactes amb polítics estrangers, els seus discursos més destacats eren traduïts a l’espanyol, el francès i l’anglès per a l’exterior i la Generalitat va tenir contactes directes amb els governs britànic i francès, com és el cas del ministre d’Exteriors gal Georges Bonnet i Jaume Miravitlles, a París, a través del delegat català a França, Tarrés, i s’especulà sobre la possibilitat d’una entrevista secreta i directa entre Companys i el president francès Daladier, l’11 d’agost de 1938. De fet, el govern català fins i tot suprimí la Delegació de l’Estat espanyol a Catalunya i n’assumí la totalitat de funcions, inclòs l’atorgament de passaports, facultat que aprofità per facilitar la sortida del país de clergues i personal de dreta amenaçat. El punt màxim de sobirania arribà amb la decisió de decretar que, a Catalunya, només tindrien força d’obligar les disposicions, lleis, normes i decrets que apareguessin publicats al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en un decret històric aparegut al DOG del 28 d’agost de 1936, situant-se així per damunt i al marge del que publiqués la Gaceta de la República.
En el govern anomenat de la República Catalana, presidit per Macià el 15 d’abril de 1931, quan encara no hi havia ni Estatut català, ni Constitució espanyola, ja hi constava una cartera de Defensa, en mans de Joan Casanovas i Maristany, cartera que no va tenir continuïtat en cap govern posterior. En cap, fins al constituït el 31 de juliol de 1936, presidit per Lluís Companys, amb el mateix Casanovas com a conseller primer i una cartera de Defensa de la qual era titular el tinent coronel català Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista nascut a Caldes d’Estrac (Maresme) i que el 6 d’octubre de 1934 s’havia negat a bombardejar el Palau de la Generalitat com se li havia ordenat, motiu pel qual fou tancat al castell de Montjuïc. I així continuà al capdavant del nou departament, tant en el govern format el 6 d’agost, com en el del 26 de setembre del mateix any. El 17 de desembre el conseller de Defensa era Francesc Isgleas (CNT) fins que, a partir dels Fets de Maig de 1937, la cartera fou suprimida per la recuperació de competències per part del govern republicà espanyol. Amb l’inici de la guerra, F.Díaz Sandino i el capità d’aviació Alberto Bayo Giroud van posar les forces de l’aire a les ordres de la Generalitat i van metrallar les posicions rebels. Bayo encapçalà l’expedició a Mallorca i abans a Eivissa, i demanà al president Companys la tramesa de 100 banderes quatribarrades “per delimitar bé el nostre front”, davant de les posicions de les forces feixistes que feien voleiar la bandera “rojigualda” i de la Falange.
L’expedició comptà amb l’hostilitat del socialista Indalecio Prieto i fou criticada pel president de la República, Manuel Azaña, convençut que la “Generalitat insurreccionada contra el gobierno (va) encaminándose a una separación de hecho”. Quan el 18 d’agost la Generalitat acordà la concessió d’un crèdit a l’ajuntament d’Eivissa per valor de 100.000 pessetes, en assabentar-se’n Azaña, no dubtà a qualificar l’expedició com un pas per constituir “la gran Cataluña”, és a dir, el projecte nacional de Països Catalans, després que representants eivissencs en negociessin la incorporació al Principat i la tramesa de forces policials catalanes a l’illa. La premsa britànica assegurava que Eivissa passava a formar part del nou Estat Lliure de Catalunya i Joan Comorera (PSUC) defensava que les Illes havien de restar “sota l’autoritat de la Generalitat i no del govern central”. Entre setembre i novembre de 1936, el govern català va dissoldre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i impulsà la formació de l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat i l'Exèrcit Popular de Catalunya, l’himne del qual fou escrit pel poeta Joan Oliver, i el 29 de setembre naixia l’Escola de Pilots aviadors militars, vinculada al departament de Defensa. Competències de seguretat que corresponien a l’Estat van passar a mans de la Generalitat, com ara les duanes i el cos de carrabiners de fronteres, alhora que es decretava la unificació i centralització de totes les fores d’ordre públic al territori, posant-les sota les seves ordres.
El Consell de l’Escola Nova Unificada representà, en l’àmbit educatiu, el canvi general que vivia la societat catalana en tots els àmbits Foto: Cedida per Carod Rovira
El 13 d’agost de 1936, el president Companys va rebre la primerea bomba feta a Catalunya, on van fabricar-se bombes de fins a 500 kg, granades i fusells metralladores Schemeisser i d’invenció autòctona, com els “Fontbernat” i les pistoles Ascaso, després de la reconversió de fàbiques de productes convencionals en veritables indústries de guerra. La decisió de la Generalitat de produir-se ella mateixa el seu propi armament va provocar un recel enorme en les instàncies governamentals republicanes, alarmades pels diferents gestos de sobirania que es produïen a Catalunya i no van parar fins a fer-ne inviable la continuïtat de la fabricació, encara que fos a costa de disminuir la capacitat ofensiva contra les forces franquistes.
L’octubre de 1936 va crear-se la Junta de Comerç Exterior per organitzar el comerç internacional de Catalunya, sota les directius de la Generalitat. Aquest organisme va ser dissolt pel govern republicà espanyol, el maig de 1937, el qual tancà també les delegacions catalanes que s’havien obert a Brussel·les, Buenos Aires, Ginebra, Londres, París i Praga. Països com Alemanya i Itàlia van prendre posició en contra de “la constitució d’una Catalunya independent”, mentre el govern francès procurava actuar amb “la màxima prudència”, malgrat “les afinitats i simpaties” que pogués tenir per Catalunya, com sospitava l’espanyol Negrín, que creia que el Quai d’Orsay podria trobar-se darrere de les aspiracions catalanes. Del ministre francès Anatole de Monzie s’assegurava que deia que Catalunya aspirava a una pau separada d’Espanya i protegida per França i el cònsol francès a Barcelona, Jean Trémoulet, donava veracitat a un suposat oferiment del president Companys per posar tots els Països Catalans sota la protecció de França i al marge tant de la República espanyola com del govern de l’Espanya franquista. La possibilitat d’una Catalunya independent, fins i tot d’uns Països Catalans independents, era vista seriosament pels governs europeus, mentre que, al port de Barcelona, els vaixells estrangers feien sonar Els Segadors cada matí, quan hissaven la seva bandera.
Paper moneda català emès per la Generalitat, a partir dels propi tresot i estocs d’or, amb disseny de Josep Obiols Foto: Cedida per Carod Rovira
Un decret del 21 de setembre de 1936, signat pel president Companys i el conseller de Finances Josep Tarradellas, creava el paper moneda català per un import de 20 milions de pessetes, en bitllets de 10, 5 i 2,50 pessetes, de curs obligatori en tot el territori de Catalunya i amb idèntica consideració que els bitllets del Banc d’Espanya. Es tractava de veritable paper moneda nacional català, no divisori de bitllets espanyols, la garantia d’emissió del qual era el tresor i els estocs d’or de la Generalitat i no pas un dipòsit de quantitat equivalent en bitllets espanyols. El disseny del paper moneda català va ser obra de l’artista Josep Obiols, pare de Raimon Obiols, que també havia dissenyat el famós cartell de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. El decret de setembre de 1936 obeïa al convenciment de la Generalitat que calia disposar d’instruments adequats a la nova realitat social i econòmica que es vivia a Catalunya, en tots els camps.
Com va escriure Josep M. Bricall, “Catalunya assajà amb una certa coherència la transició al socialisme”, per primer cop a Europa des de la revolució soviètica i d’acord amb les específicitats nacionals de la societat catalana. L’11 d’agost de 1936 es constituí el Consell d’Economia, integrat pels partits republicans i els sindicats, amb un acord d’onze punts anomenat “Pla de Transformació Socialista del País”, entre els quals figurava el monopoli del comerç exterior, la col·lectivització de la gran indústria i el control obrer de la banca fins a ser nacionalitzada per la Generalitat, etc. El decret de col·lectivitzacions arribava el 24 d’octubre i les empreses mitjanes i grans eren col·lectivitzades, mentre els serveis públics podien ser municipalitzats. Amb la creació del Comitè d’Indústries de Guerra es nacionalitzà la producció química i metal·lúrgica i, en un altre àmbit, la Generalitat creà la Caixa Central del Crèdit Agrícola i la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial.
La legalització de l’avortament lliure durant les dotze primeres setmanes d’embaràs arribava amb el decret aprovat el 25 de desembre de 1936, publicat el 9 de gener de 1937 al DOG, amb el nom de Reforma eugènica de l’avortament. Aquesta era la primera llei en un país europeu que prioritzava la lliure voluntat de la dona, tot admetent motius de caire ètic o sentimental. Es tractava d’una mesura legal pionera a Europa, on el supòsit de permetre l’avortament per motius terapèutics ja constava en la legislació soviètica i també en la finlandesa. Finalment, el 27 de juliol de 1936 arribava la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada, posat sota la presidència del pedagog llibertari Joan Puig i Elias, d’acord amb els mètodes educatius més avançats deel moment. L’objectiu del nou organisme era establir un sistema educatiu nou, gratuït, únic, laic, amb coeducació i en llengua catalana, lluny, doncs, del sistema confessional i els mètodes memorístics antiquats, i en canvi, basat en el valor del treball i en la garantia que els alumnes pertanyents a les classes populars poguessin completar tot el cicle d’aprenentatge, des de l’escola primària fins a la universitat. El CENU va construir i organitzar els equipaments educatius d’acord amb aquests principis racionalistes. Heus aquí una part de la nostra història que ningú, començant pels que més responsabilitats públiques tenen, no hauria d’oblidar, ni ignorar.
Per a saber-ne més: Amb ulls estrangers, Arnau Gonzàlez i Vilalta, editorial Base, Barcelona, 2015.