Un dels dubtes que hi havia abans de les eleccions del 12 de maig de l'any passat era si l'independentisme seria capaç de mantenir la majoria sense la necessitat de la concurrència d'Aliança Catalana. Es va resoldre relativament aviat, en els primers compassos del recompte: el resultat obtingut per Junts -35 escons-, ERC -20- i la CUP -només quatre- es quedava a nou representants dels 68 que marca la majoria absoluta. Aquella nit, en certa manera, es va tancar definitivament l'etapa del procés. I, en termes històrics, s'obria una nova etapa: per primera vegada, les formacions nacionalistes -agrupades tradicionalment en les sigles de Convergència i ERC- no arribaven a l'hegemonia.
Un any després, en certa manera, la situació és encara pitjor. Perquè les enquestes detecten un creixement notable d'Aliança Catalana -podria arribar als deu escons- que, a la pràctica, impossibilita que l'independentisme torni a tenir una majoria operativa al Parlament. No només perquè la suma de Junts, els republicans i la CUP estigui lluny de l'absoluta, sinó perquè per arribar-hi es necessitaria el concurs de la formació de Sílvia Orriols. ERC i els anticapitalistes són especialment taxatius a l'hora de negar-se a acceptar els vots d'Aliança, i Junts insisteix que no hi vol pactar. De moment, això sí, ha esquivat fer fora Orriols de l'alcaldia de Ripoll tot i tenir la possibilitat de rellevar-la.
Què ha canviat des de la nit electoral? ERC ha viscut un procés especialment turbulent que ha acabat amb Oriol Junqueras de nou al lideratge del partit, ja sense Marta Rovira -diferències més personals que polítiques els van distanciar- i amb Pere Aragonès en un paper institucional discret com a expresident de la Generalitat. Els republicans van investir Salvador Illa a canvi del finançament singular -encara no se sap què va votar Junqueras en una ajustadíssima consulta sobre l'acord-, i han fet costat al Govern en decisions rellevants, com ara els suplements de crèdit de la pròrroga pressupostària. El volum de la crisi interna, després d'un pols cru, ha perdut molts decibels.
A Junts, la candidatura de Puigdemont a les eleccions ja anticipava un retorn a la presidència del partit, que es va acabar materialitzant a la tardor en un congrés marcat pel descavalcament de Laura Borràs. Les perspectives sobre l'aplicació de l'amnistia no s'han complert -el Tribunal Suprem continua bloquejant-la amb l'argument de la malversació- i, per tant, el líder a l'exili continua residint a Waterloo. Va esquivar l'operació Gàbia dels Mossos per detenir-lo el 8 d'agost, quan va tornar fugaçment per la investidura d'Illa, i porta el dia a dia del partit al costat de Jordi Turull, secretari general, i Antoni Castellà, vicepresident. I, encara més important, està centrat en la interlocució amb el PSOE.
Els focus de Madrid
Perquè, en aquesta legislatura catalana, bona part dels focus estan posats a Madrid. Tant Junts com ERC formen part de la majoria de la investidura, i són fonamentals perquè Pedro Sánchez tiri endavant l'agenda legislativa. Puigdemont marca més distàncies que els republicans -l'esmena a la totalitat a la reducció de la jornada laboral n'és l'exemple més recent- i insisteix que la relació no és fluïda -encara no s'han complert compromisos com l'oficialitat del català a Europa-, i Junqueras posa l'accent en el finançament i el traspàs de Rodalies. Les dues qüestions han de ser negociades a Catalunya, però el vist-i-plau definitiu ha de comptar amb el segell de la Moncloa.
Fins i tot la CUP, la formació independentista més reticent a pactar amb el PSC, ha arribat a enteses amb els socialistes en matèria d'habitatge. Si en la dècada anterior l'eix nacional vertebrava les aliances -el 9-N, el referèndum de l'1-O, la declaració fallida de la independència, el front contra la repressió-, ara tot es vehicula a través dels blocs ideològics. El tripartit d'esquerres suma exactament 68 escons, ampliables a 72 si la CUP hi participa. La inclusió dels anticapitalistes en el joc parlamentari ha enervat les elits econòmiques barcelonines, i ha generat les primeres esquerdes amb Illa. Un dels problemes del procés, per a l'establishment, era el protagonisme de la CUP.
En aquest context, serà capaç l'independentisme de tenir majoria una altra vegada? Si Aliança té deu escons, com projecten les enquestes, serà inviable. Amb el suport a l'estat propi en xifres de mínims, en comparació amb els moments àlgids del procés, i les entitats amb un paper més desdibuixat -l'ANC està en permanent crisi interna; Òmnium s'ha replegat al voltant dels grans consensos del país, cap de tan bàsic com la llengua-, res fa pensar en una recuperació immediata. El moviment porta anys anant a teràpia, però la coordinació continua sent complexa, i això que Puigdemont i Junqueras es van comprometre a reestablir-la. De moment, el passat continua tibant la corda cap avall.
