CIUTAT DEL VATICÀ / Com va ser el conclave que va elegir Robert Francis Prevost com a Lleó XIV? Tot són encara càbales, i el diari italià que s’ha atrevit a passar al davant i donar la seva versió, el Corriere della Sera, ja adverteix que les xifres que dona “s’han d’agafar amb pinces”. La premsa sol mostrar irritació davant la dificultat històrica per informar, en plena era digital, sobre un procés electoral difícil d’interpretar i caracteritzat pel secretisme tant de la deliberació com de l'escrutini. Segons el rotatiu, molt prestigiós, el favorit, el fins ara secretari d’Estat, Pietro Parolin, hauria encapçalat el recompte, fins a arribar a la tercera votació (la segona de dijous) amb 49 vots enfront dels 38 de Prevost. Votaven 133 cardenals i, per ser Papa, calen dos terços dels vots.
Què hauria passat després? Veient que no podia imposar-se fàcilment, Parolin s’hauria fet enrere i, a la quarta votació, Prevost s’hauria fet amb la vicaria de Crist. Què passa amb la resta de sufragis? Per qui apostaven? El diari no ho diu. I probablement altres mitjans faran interpretacions potser sensiblement diferents. La pretensió per penetrar "en el bon fer de l’Esperit Sant" sol ser inútil. Però aquest dijous, entre els més sagaços vaticanistes dels mitjans i de la mateixa Santa Seu, s’apuntaven indicis que ajuden a explicar —xifres a banda— el que potser va passar.
Es repeteix el “fenomen Scola”
Pel que fa a expectatives i resultats, en aquest conclave ha passat una cosa que se sol produir en la història de les eleccions papals: qui apareix com a gran favorit té l’avantatge de sumar, en els dies previs, suports diversos que creuen estar afegint-se al vencedor. Una mena d'efecte carro guanyador. Era el cas de Pietro Parolin, decidit a donar la batalla per l’anell del Pescador. A favor seu: conèixer com ningú la cúria i a molts dels electors, una intel·ligència fora de dubte i l’afegit de ser alhora continuador de Francesc i inflexió moderada per asserenar els conservadors més díscols.
Però una carta favorita requereix una cosa que a Parolin li faltava: necessitava una majoria clara en la primera votació. I tot indica que no la va tenir. Es repetia així el que li va succeir a Angelo Scola el 2013. En la primera votació, el vespre del primer dia, va arribar primer. Però l’argentí Jorge Bergoglio va aparèixer ja amb una força inesperada. És el que va fer Prevost. En aquest moment, o durant la nit posterior a Santa Marta, el nord-americà devia sumar el suport de les altres bosses de sufragis de línia progressista.
Les candidatures de l’asiàtic Luis Alberto Tagle i de l’italià Mario Zuppi, progressistes tots dos, van convergir, amb alta probabilitat —si no, no sortirien els números— al recipient de Prevost. Però segons el Corriere, en aquell moment —estaríem a migdia de dijous i s'hauria produït la segona fumata negra—, el cardenal Parolin encara acumulava més vots.
Un dinar decisiu
El migdia de dijous, després de la tercera votació, els cardenals es van retirar a dinar i —per què no dir-ho?— a conspirar. Va ser aquest el moment definitiu, segons apuntaven avui periodistes veterans. Parolin va saber comptar. Un aspirant que avança per darrere, com era el cas de Prevost, està en millors condicions de sumar suports que no pas aquell a qui tothom assenyala com a favorit. Parolin mai obtindria els dos terços. Davant una minoria conservadora que es veia derrotada, l’astut diplomàtic curial va sumar forces amb qui emergia com el més viable.
En el conclave del 2013, va passar això: Scola quedava aturat mentre Bergoglio anava acumulant posicions. És un moment clau en un conclave, quan els creients asseguren que actua l’Esperit Sant i els escèptics apunten a un cert sentit comú i practicitat. Calia preservar l’essencial: la majoria reformista en tots els seus matisos. I Parolin potser va percebre que pels més moderats dels conservadors, Prevost encarnava una línia que no era la seva, però un estil en el qual s’hi podien sentir més acollits.
Una posició difícil per ser papa
Un altre factor va ser determinant, amb molta probabilitat perquè actua en tots els conclaves: el secretari d’Estat és sempre un papable en potència, però sol ser un candidat impopular. És el rostre de la cúria davant els bisbes del món, qui lidera l’aparell de govern que intervé, no sempre amb finezza, en els afers de les diòcesis. Quina va ser la darrera vegada que un secretari d’Estat fou elegit Papa? Cal remuntar-se al 1939, quan ho va ser el diplomàtic —amb bones connexions amb Alemanya— Eugenio Pacelli (Pius XII) i en una Europa al caire de la guerra.
Que el bloc conservador pot haver trobat algun consol ho explicaria algun dels gestos de Prevost en sortir al balcó, com el fet de lluir estola i mosseta vermella, en lloc del senzill vestit blanc de Bergoglio el 2013. Si de cas, els catòlics esperaran que l’Esperit Sant ho expliqui algun dia. Però en el secret de la Capella Sixtina, les dues ales del govern de Francesc, la perifèria que buscava un profeta i la cúria que reclamava un centreesquerra amb visió d’Estat, van saber trobar un nom que alhora no ferís en excés la dissidència conservadora.
