Aprendre català ha estat per a en Víctor una manera d’estima i respecte cap a la seva parella i cap al territori que l’ha acollit. Nascut l’any 2000 a Contagem, un municipi industrial de Minas Gerais, al sud-est del Brasil, va arribar al Pinell de Brai (Terra Alta) fa sis mesos per amor, i en fa cinc que estudia català a Gandesa -als cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística, l'ens del Departament de Política Lingüística que treballa per fomentar l'aprenentatge i l'ús del català-.

Abans de marxar del seu país, el brasiler havia estudiat castellà, però desconeixia fins a quin punt el català és viu i arrelat al nostre país. I, davant d’això, no ho va dubtar: “Per què no voldria parlar català a Catalunya?, diu amb naturalitat. Aquí va entendre que aprendre’l i parlar-lo era un gest d’integració i respecte, però també d’amor. Amor pel lloc que l’acollia. Amor per la gent amb qui compartiria la vida. Amor per la persona que l’havia fet venir.

En Víctor ha descobert en el català “una llengua rica, plena de matisos i dialectes, diversa i complexa”, detalla. A més, explica que sap que hi va haver anys en què parlar català estava prohibit. I entén, des d’aquesta consciència, la importància de cuidar-lo, reforçar-lo i transmetre'l. “Hem de fer créixer la llengua”, diu, incloent-s’hi també a ell mateix.

Ell el practica constantment: a la feina, fent de cambrer -al Brasil era assistent administratiu-, a les botigues, al carrer, en les petites converses quotidianes. En el dia a dia. I és que no viu el català com una obligació, sinó com una oportunitat. Per al jove brasiler, parlar català és un repte, però sobretot una satisfacció. Aprendre la llengua l’està fent créixer: culturalment i com a persona.

El paisatge també l’ha captivat. Les muntanyes de Catalunya el deixen sense paraules: “boniques, imponents”. “El verd de Catalunya és diferent del verd del Brasil: té una altra tonalitat. Una bellesa única”. Somia a anar al Pirineu i, mentrestant, es perd -i es troba- entre les muntanyes de la Terra Alta o al Delta, “on és impossible no enamorar-se del país”.

Les diferències culturals, explica, són evidents. El caràcter, els hàbits, el menjar… “No hi ha pa amb tomàquet al Brasil” -i ara li encanta-. “El Brasil és una festa constant”; Catalunya és un altre ritme, una altra manera de ser. De Catalunya també en destaca la propietat intel·lectual, i anomena figures com Antoni Gaudí o la Rosalía, a qui admira.

En Víctor se sent orgullós. Orgullós perquè l’accepten. Orgullós perquè l’ajuden. Orgullós perquè l’integren. Orgullós d’estimar.

Sobre el futur, no hi ha certeses. “Hay vuelos”, diu somrient. Es pot anar i tornar. El que té clar és que estima el Brasil i la seva gent. I ara estima Catalunya, la seva gent, el català i, per sobre de tot, la seva parella. L’amor funciona així. L’amor no resta: suma. I no entén de colors, ni de fronteres, ni de gèneres. Tot i que avui dia, malauradament, encara hi ha gent que no ho entén.

Amb tot, en aquest amor compartit, lliure i valent, en Víctor construeix cada dia una nova manera de pertànyer, ser i sentir. Perquè, al final, l’amor és casa. I és aquí on tot pren sentit.