Si no fos per l’antic sagristà de Sant Sever mai ningú no hauria parat atenció amb Raffaello, l’arcàngel del rostre blanc, tal com és conegut per tots els seus devots d’arreu del món. El sagristà va saber del seu origen diví un matí calorós de finals de juny d’ara fa un parell d’anys quan en passar per la seua vora a la plaça de Sant Iu va notar que es guaria del seu càncer de bufeta i que, a més, se li esfumaven dins de dos llagrimots com el puny les cataractes dels seus cansadíssims ulls. Just en aquell moment mateix tots els guerrers dels capitells de la porta de la catedral van cobrar vida i van començar a combatre aferrissadament contra els terribles monstres que amenaçaven de destruir la ciutat. El cel es va tornar de color violeta i en la llunyania va sonar dèbilment un cor d’àngels entonant sentides i dolces lloances a Déu.

El vell sagristà, corprès, es va posar de genolls davant de Raffaello i li va besar els seus peus ennegrits i pudents. En això, el sanador va treure el seu telèfon mòbil i es va fer un selfie amb aquell estrany personatge encorbat i secallós, amb la boca enorme com un forn i sense una dent i més pelat que el cul d’un mico.

Fins aleshores Raffaello -que en realitat no es diu així- només era un de tants rodamons del Gòtic que es guanyava la vida demanant almoina. A diferència de Ning que tocava cada matí a la Plaça Nova tristíssimes melodies amb el seu violí xinés, de la banda de ragtime dels quatre txecs que s’apostaven tots els dijous a la cantonada de Tapineria amb la plaça de la Catedral per a ressuscitar les notes d’Scott Joplin o de l’anciana Merceditas que embadalia els turistes que passaven pel carrer de la Pietat amb les seues àries de Mozart, Raffaello només sabia passejar el seu cos boterut amunt i avall intentant cridar l’atenció dels vianants. Vestia -i deu vestir encara- amb una mena de llençol blanc amb més merda que un pal de galliner, la closca coberta amb un barret de palla i la cara pintada de blanc i tothora feia sonar el seu irritant xiulet de plàstic.

Amb la miraculosa curació del sagristà la seua vida va canviar tot d’una. De seguida, li van arribar nous malalts contaminats per la torbadora esperança. Entre les seues primeres seguidores s’hi comptaven unes senyores molt beates conegudes del sagristà que freqüentaven la parròquia de Santa Anna tot i que mai no es van embrutar les mans ajudant als sense llar ni van deixar un sol cèntim d’euro en el caixonet de les almoines. A la Maria Servent, vídua d’un reputat administrador de finques, l’arcàngel de rostre blanc li va curar una berruga de l’esquena d’aspecte vomitiu. A la seua amiga Cinta Campdepedrós, fadrina i verge, li va alleujar l’artrosi dels dits de les seues mans que ja començaven a semblar-se a les urpes d’una gallina. A la Montserrat Giró, en els seus temps d’esplendor celebèrrima perruquera de putes de luxe i dames amb local a la Gran Via, li va fer pixar sense dolor mitja dotzena de pedres del renyó.

Els pelegrins sempre s’atansaven fins a Raffaello amb actitud devota i, aleshores, ell, els feia uns refilets amb el xiulet, tot seguit sense deixar de somriure es treia un selfie amb el malalt, l’obsequiava amb una pregària: “să vă îngrijească cei patruzeci de mucenici ai Sevastiei, sfântul ierarh Maximovici È™i sfânta treime...” i, en acabar, l’acomiadava dient: “Eu sunt arhanghelul Raffaello care vindecă inimile bune”.

La brama sobre els seus poders curatius va córrer per tota la ciutat i encara per tot el món. Raffaello va començar a beure i menjar en condicions i fins i tot es va poder llogar una habitació neta amb bany compartit en una pensió barata a tocar de la Laietana.

Tot i que mai no va sofisticar el seu ritual, ni fer-lo més cerimoniós, ni mirar de copiar ningú amb més experiència espiritual, sense saber-ho ni ell mateix, en poc temps va guarir milers de persones. Va fer desaparèixer càncers incurables, tristors abissals, pors atàviques, va reparar cossos trencats en les seues parts més recòndites i invisibles. Va curar la síndrome de Gilles de la Tourette del xiquet Yuto Nakamura, de vuit anys, nascut en Okasaki al si d’una família dedicada al negoci funerari; el tumor de pit de Cindy Ford de Cedar Falls, divorciada, menjadora compulsiva d’Eggs-Nourmous Burrito i col·leccionista de taps d’ampolles de cervesa; els atacs d’ira de la jove Brigitta Karlsen mare soltera de dos xiquets menuts i filla del borratxo Karlsen d’Skunedeshavn; la pena infinita pel seu nadó mort de la pediatra Maria Urriaga...

I així les coses, l’arcàngel tornava ben content cada nit a la seua pensió sense comprendre res i donant molt les gràcies per la seua bona fortuna al Sant Màrtir Papías a qui tantes vegades havia resat en el Monestir de Vacaresti Noi, ubicat a la vora del seu poble de Nazarcea quan encara es deia Florin Togan i només era que un pobre llaurador que somiava en ser un actor famós com Dem Radulescu o Victor Rebengiuc per a poder comprar-se un piset en el barri de Faleza Nord de Constança.

Com siga, un bon dia Florin, Raffaello, va desaparèixer sense deixar rastre. Uns mesos més tard, l’Evenimentul Zilei va publicar en un faldó una breu nota: “El famós arcàngel Raffaello, en realitat, Florin Togan, fa molt de temps que ja no se’l veu per Barcelona. Hi ha qui assegura que ha ingressat al monestir de Vacaresti Noi. D’altra banda, segons un ciutadà de Craiova que va visitar París fa uns dies l’arcàngel de rostre blanc es trobaria ara mateix practicant les seues curacions miraculoses als voltants del Sagrat Cor i Montmartre. Altres fonts procedents de la policia austríaca asseguren haver trobat fa més de dos mesos en un parc del centre de Viena el cos d’una persona finada a causa d’un infart que es correspondria amb la descripció del desaparegut. El món sencer plora la seua desaparició. Mentre, a Barcelona, centenars de persones cada dia s’atansen fins a la plaça de la Catedral i deixen flors just en l’indret on solia veure’s al sanador”.