Enmig de la vorera, Atticus, punys en alt combat contra un rival invisible que podem intuir gegantí, corpulent, ferotge. Ho fa a càmera lenta mentre renega en un anglès del tot inintel·ligible. De sobte, mig tremolós, amb la mirada perduda, assaja inútilment un hook i de poc no se’n va de bocadents. El cas és que en el seu maldestre moviment d’atac, els pantalons li han caigut fins als turmells i s’ha fet un embolic amb les seues pròpies cametes. Del cert que d’haver tingut el cap gros i no aquella caboteta mig pelada com té, que hauria perdut l’equilibri del tot i hauria acabat redolant per terra, trencat en mil trossets com si fos una delicada copa de cristall de Bohèmia.
En això, para quiet uns segons, agafa aire i s’apuja els seus pantalons mig rosegats i bruts fins a la cintura. Després, encara, fent un gran esforç, es treu la samarreta i deixa ben a l’aire un costellam d’animal famèlic. Atticus té una part de la cara, del tors, de l’esquena, totalment nafrada. És ben bé com si un líquid corrosiu se li hagués menjat la carn, com si una fera l’hagués intentat devorar. Ara el púgil vol reprendre el combat. Almenys, ho sembla. Intenta uns colps en el buit, fa un parell de fintes defensives...
Mentrestant, la gentada que aquella primera hora del matí acaba de baixar de l’H16 o d’eixir de la línia roja del metro, evita tenir contacte amb aquell estrany boxejador. Evita la seua dansa pesant i absurda, sobretot evita la visió de la seua carn rosegada i pudent de mort perquè Atticus és mort i put com un mort encara que ell no se n’haja adonat encara.
“Ep! Tu! Escolta’m bé: estàs molt lluny de tot, sobretot de tu mateix”, sent que li diu una veu eixordadora dins del seu cap. “Sí, tu! Attticus merdós... Estàs molt i molt lluny de la puta Church Sreet d’Elveston i, és clar, mommy no vindrà a salvar-te de res ni encara que vingueren a per tu tots els monstres que fa anys que xuclen del teu cos infecte”. El jove púgil amb aspecte de vell ara fa mitja volta sobre si mateix sense deixar d'abaixar la guàrdia, agitant els punys en l’aire, amb el cos doblegat gairebé fins als genolls.
I amb aquella postura impossible avança dues passes cap endavant. Després, en fa dues cap endarrere. Es deté. Es doblega a la dreta. Es doblega a l’esquerra. Es mou com un autòmat. Riu. Somica com un xiquet. Crida. Cantusseja dèbilment... I come from down in the valley... where, mister, when you're young... They bring you up to do like your daddy done... Me and Mary...
"Oh! Mommy mommy...", balbuceja a penes alhora que recorda el cant dels tords dins de l’espessor del bosc de French Creek, les llums en els porxos de les cabanes les nits d’agost... "Mommy, mommy...", balbuceja de nou mentre fa molt lentament voltes sobre si mateix, corbat com una vella.
“Ep, ep, ep...Aaaaattiiiiicuuuuus de merda!... oblida't de la vida o no recordes que te la vas deixar a la porta de Phillynk tattoo, en aquella avinguda infernal de Filadèlfia?”, sent que li diu la veu i, llavors, recorda que sí, que un dia es va tatuar a l’avantbraç dret, en un local de Kesington Avenue de Filadèlfia, una àliga real color de sang. No en queda res. Una nafra va devorar l’au.
Torna al combat. Dona un parell de punyades. Es deté. Mou. Es deté. Camina arrossegant els peus. La vida, la vida, la vida, la vida... la vida fou potser, pensa, Elverson. La vida fou mommy... mommy dels cabells d’or, mommy dels ulls blaus. I la vida fou també Mary... me and Mary we met in high school when she was seventeen. We drive out of is valley Dwon to where the fields where green...
Quan es va acabar tot?, rumia. No ho sap ben bé. Un dia les ombres el van engolir. Les ombres el duen d’ací cap allà, d’allà cap ací encara que quasi mai ell es bellugue d’enlloc... We’d go down to the river and into the river we’d dive. Oh, down to the river we’d ride... La vida era també l’aigua quieta del Hopewell. La vida era l’absència de l’ansietat virulenta com una tempesta. La vida ja no és o és només, si de cas, el somriure maligne de sleep-cute. Res a veure amb el somriure de mommy... de Mary... res a veure amb la rialla de l’aigua, amb aquella llum que nodria el temps de la innocència.
Un colp. Dos colps més al buit. Quatre voltes sobre si mateix. Intent d’aproximació cap al límit de la vorera. Temptativa d’arribar a la paret i ja en van cinc o 5.000. Ofec. Tremolor. Calentura. L’escalfor del pixum i de la merda entre les cames. I sleep-cute que no para de somriure, de fer befa del pobre Atticus que s’ha quedat sense cos, només amb un bocí d’ànima, un trosset diminut que a penes ompliria la tija d’una xeringa... That night we went down to the river and into the river we’d dive. Oh, down to the river we did ride...