“Se me’n fot si no s’ho cregueu, però heu de tenir molt clar que no sempre vaig ser un merdós com vosaltres”. La veu de Karel, dempeus sobre el pedestal damunt del qual s’aixeca l’imponent edifici del gran museu, és eixordadora, gairebé impossible. S’eleva com un fum sagrat sobre el fragor de metalls i fusta que provoca la dansa dels skaters, del brunzit d’abellot gegant que fan els berimbaus que acompanyen els moviments misteriosos dels acròbates de la capoeira, del borrombori que fan els grups de joves concentrats en aquell indret maleït de la ciutat. Fet i fet, en cap lloc com aquell trobaríeu tantes portes per a entrar als laberints del regne de Plutó a cercar una mort segura.
Karel, pixat de dalt a baix, amerat de suor, fa tota la fila d’un ermità que ha traït el seu compromís amb Déui la solitud per a llançar-se als braços de la bogeria. Li queden quatre pèls daurats com fils d’or dalt del front, igual que una diadema reial. Els seus ulls de gat ben segur que espurnegen en la foscor enmig d’una carota redona com un pa de quilo, cremada pel sol. Karel és alt i corpulent encara. Ara mateix, sense anar més lluny, l’escolten, entre divertits i descreguts, tres tipus en la pell i els ossos, amb un pet damunt com un cadirer que només pillen la meitat de la meitat de la meitat de la meitat del que explica.
El vell txec s’empina una ampolla de Jäggermeister fins a buidar-la, rota, xama uns segons d’una pipa d’ambre una mica de snow coke i continua amb la seua història: “Quan vosaltres ja éreu un munt de fem calent, jo ensenyava literatura a París, a París, a París!”. De cop i volta, Karel, viatja a un París de colors Kodak Instamatic, olor de sexe acabat d’encetar suaument amb els dits i vi barat rebaixat amb aigua. La vida en aquell món que ara revisita sota els efectes del crac i de l’alcohol és la vida dels cavalls desbocats, de l’alegria infinita, del futur químicament pur. Rememora davant de la seua audiència de quasi deixalles humanes que fa temps que viu a unes golfes del carrer Monsieur-le-Prince. Per sota d’ell hi ha les habitacions de la pensió Belle Chambre du cordonnier freqüentada per viatjants de comerç, estudiants, putes i professors pobres com una rata com ara ell mateix.
Als matins va a fer classe i molts dies es queda a dinar a un restaurant barat del carrer Odeó on serveixen el millor gulasch i els millors spätzle de la ciutat. L’Oktogon Bistro el regenta el malcarat János, un refugiat hongarès, catòlic fervent, que odia els comunistes amb tota la seua ànima. Karel sempre ocupa la tauleta del costat de la finestra. Des de fa un mes, va a dinar també quasi els mateixos dies que ell, una dona almenys 10 anys major que ell tot i que ningú ho diria. Erina és una dona de rostre acriaturat i amb un cos menut, perfecte. Al txec li recorda molt l’actriu Drahota Andrea malgrat que Erina és pèl-roja i de pell molt blanca.
Un dia, János, els presenta: “Karel aquesta és Erina. Erina aquest Karel”. Ella a penes parla. Al cap d’uns pocs dies s’asseuen junts a dinar. Al cap d’uns pocs dies més, ell, li parla de Tibor Déry, un autor de qui ho sap tot. Déry, afirma rotundament, era un militant del somni. Odiava La mare de Gorki, els acords de Prokófiev, els gegants de Kustódiev i els collons d’Stalin. Per això, va passar tres anys entre reixes a Vác. Per això i perquè també estimava el somni i la solitud malgrat els seus perills. Déry, li resumeix, és un escriptor també que parla de les flors de les pomeres i de les abelles que les posseeixen, de la fragància del cos de la dona que s’estima. Déry, ratifica, és l’amor.
Al cap d’unes setmanes dormen junts. Al cap d’uns mesos comparteixen els seus secrets. Karel en té pocs. Li conta que va estar a la presó uns pocs mesos per qüestions de política. Que el pare bevia. Que la mare sempre va ser una gandula. Li estalvia els seus flirtejos amb prostitutes de Praga, la seua afecció secreta al vodka, les ganes que té de morir. Erina li entrega el seu únic secret: mai no s’ha estimat ningú, ni tan sols el fill que va tenir amb un marit de conveniència cinc anys enrere. Fill i marit de qui no sap res.
Karel i Erina fan l’amor quasi sempre a les vesprades. Es poden estar hores llepant-se, abraçant-se, cavalcant-se com genets. El txec sempre acaba per vessar-se damunt la panxa llisa com un tambor d’Erina. Després dormen. Després, encara, baixen a menjar alguna cosa. A la nit hi tornen. Viuen dins d’un somni del burgès Déry del carrer Visegrádi en què ella, filla de forners, juga a fer-se la descendent directa d’una família de l’alta noblesa d’Hongria i, ell, hereu de misèria, juga a escriure discursos per al dia que haja d’anar a recollir el Nobel.
Erina li promet que un dia aniran junts a Budapest. En l’escorça d’un ginkgo de Margit-sziget gravaran el seu nom per fer-li enveja al Danubi. Mai no se separaran. Karel li riu l’ocurrència. Un dia, fet i fotut, moriran o envelliran tant que tindran fàstic dels seus cossos.
Una vesprada freda de tardor després d’haver-se abraonat, menjat, a les golfes de Monsieur-le-Prince apareix Déry que acaba de morir en un apartament als afores de Budapest, una ciutat que mai no li ha agradat. Els porta un quadre intitulat: Amants.
Al cap d’uns mesos Erina desapareix. Ni rastre d’ella mai més. Karel recorda encara un París fred. Aquelles ganes de morir que li entraven per les ungles dels peus, per les ninetes dels ulls. Recorda encara els grossos mugrons rosats d’Erina, ell abocat com un xiquet idiota sobre ells. Recorda la seua olor. L’olor del seu sexe.
“Quan vosaltres us torcàveu el cul amb fulles d’arbre i vomitàveu per les cantonades, jo, Karel el txec, follava nit i dia amb una comtessa hongaresa, la més bonica que ha existit mai”. A hores d’ara, a l’auditori s’han afegit un parell de joves magrebins amb males intencions. Quan Karel cau rotllat, vençut per la son i les substàncies, els joves li foten del carretó el saquet on duu algunes pepes i un poc d'haixix i se’n van tranquil·lament cap al cor del Raval. Els amics del vell no gosen dir ni pruna. Llostreja. Els monstres de la ciutat es desperten de la seua llarga son.