Ni sé el temps que hi soc ací dins còmodament instal·lat com una ratota pudent acabada de parir en el seu niu de retalls de roba miserable, perfectament acoblat com una bola de ferro a la punta del bastó d’un assassí, ben endins com un fal·lus enravenat a punt d’explotar en el forat. Ni sé el temps... Tres anys, potser quatre?
El cas és que vaig arribar sobtadament, inesperadament, bruscament, sense miraments. Ho vaig fer de la mà de la por de la meua amable hostatgera. Una por que fou -i encara ho és- del tot inexplicable.
Por de respirar la pluja de pols de gel que exhala la lluna; por de l’alè calent de la boira tardoral; por dels ulls de les mosques de bou i les seues ratlles iridescents de color roig i verd; por de la música monòtona i adormidora de la mar en calma; por de la solitud i por de la multitud; por del rastre de les paneroles sobre la terra seca; por dels grans paons de la nit i el seu vol silent per dins dels budells del bosc; por del miol perdut d’un gat en el buit inabastable de la nit; por de la llum i por també de la foscor; por de l’oració de l’ermità invisible tan enutjosa com el brunzit d’un abellot; por dels àngels sense Déu qui els mane; por del rostre dels sants màrtirs esquarterats, assagetats, cremats vius, esbudellats; por del grinyol dels ascensors malalts i del gemec de moribund desesperat de les parets a l’estiu; por...
La por solia entrar-li sigil·losa, sense avisar, per les ninetes dels seus ulls blavíssims i, de colp, es clavava com una fletxa en el seu cervell. La vida, llavors, deixava de ser un ritual agradós per a matar el temps, una promesa, una aventura innocent i tot d’una es convertia en un malson, en un desassossec.
Mentre hi havia la por, és a dir, sempre, el cap de la petita L. no parava quiet ni un sol instant. Les paraules l’ofegaven. Ara anava cap ací, ara anava cap allà, ara es detenia, ara es movia, ara tornava a detenir-se. Ara pensava això i ara allò i allò altre sense recordar ni un borall del primer que havia pensat a penes feia una dècima de segon. Mai no estava prou segura de si havia dormit o no, de si estava desperta. O tenia la gana d’un lleó o en dies no menjava ni una engruna de pa. Ara era un ocellet desvalgut, ara una fera.
Vaig arribar, deia, sobtadament per aniquilar aquest neguit i assaciar la meua fam. Va ser una vesprada xafogosa de primers de juny. La petita L. es mirava el grup de brivalls del barri que havia acabat de conèixer com des de darrere del vidre d’un aparador. Moha havia repartit feia una estona unes Bennies i P. i M. es cruixien de riure. S.es va aponar en un racó i va pixar a la vista de tothom deixant ben a la vista el seu posterol blanc com la farina. En això va arribar el Gran Bro i va començar una ronda de Binge Driking a què L. no es va poder resistir. Just en aquell moment vaig entrar silenciosament dins del seu cos bonic, vaig omplir el seu estómac, els seus renyons, vaig amarar el seu fetge, vaig colpejar el seu cor, vaig convertir-me per sempre més en els seus ulls, en el seu únic pensament. Em vaig endur la por i em vaig quedar amb la seua ànima tendra com unes turmes de jònec.
Soc la vida sintètica que mata. Soc la pols blanca i cristal·lina que posa en moviment L. Soc una complexa cadena d’àcids capaç de lligar un món. Soc la mentida. Soc allò que vols veure i el que no. Soc el principi i la fi del vostre dolor i la promesa d’un dolor encara major que mai no podríeu imaginar. Soc el cos abatut en plena nit que mai no veieu. Soc l’oblit verinós. Soc la llum que encega. Soc el cos que habite.