El 22 de febrer del 2019 es va viure una de les grans escenificacions de poder de la Barcelona dels senyors. Era el tret d'inici de la campanya electoral per presidir la Cambra de Comerç i l'hotel Catalonia Plaza acollia la presentació de la candidatura d'un dels aspirants: Carles Tusquets Trias de Bes. El presidenciable, en un saló ple de gom a gom, va lluir suports. Els tenia de ben explícits, com els hotelers Joan Gaspart i Jordi Clos, Lluís Vendrell (Unión Suiza), el grup Planeta, Seat o la cadena Condis. D'altres -com el del mateix president sortint, Miquel Valls-, ho eren de manera més discreta.
Carles Tusquets va fer aquell dia una defensa explícita de la gran empresa, que era la base principal de la seva candidatura. Enric Crous encapçalava una candidatura rival, més renovadora i més catalanista, que consideraven com la principal adversària. Però pocs veien venir l'amenaça que suposava una candidatura a qui molt pocs van donar crèdit ni possibilitats: l'opció independentista que liderava Joan Canadell amb la candidatura Eines de País.
Els qui estaven a la Llotja de Mar la nit del 8 de maig, quan es van començar a conèixer els resultats, amb un triomf inesperat de la candidatura impulsada per l'ANC, van contemplar el que era l'estampa d'un canvi de torxa en una de les entitats més representatives de la societat civil. Els equips dels principals candidats seguien amb nerviosisme creixent una nit electoral sense informació i amb molts rumors. I el desenllaç va ser imprevisible. A l'empresari i financer Carles Tusquets i al seu equip se'ls va glaçar el rostre.
Els que donaven suport a Tusquets confiaven en la victòria enmig d'alguns dubtes. Avançada la nit, esclatava la notícia. Guanyava Enric Crous, l'opció suaument renovadora que alguns a la Generalitat veien amb simpatia? No pas: s'imposava la ruptura, amb un triomf contundent d'Eines de País, amb Joan Canadell al davant i l'ANC com a principal impulsora. Els independentistes s'apoderaven de la Cambra. Veure Elisenda Paluziè celebrant el triomf a la Llotja va trencar molts esquemes. A prop de Tusquets, algú es va referir a un "recompte veneçolà".
Aquella nit, a molta gent dels grans despatxos de Barcelona els va costar dormir. Les "classes subalternes" havien assaltat la finca, talment uns okupes. Per a Tusquets, aquesta era la segona vegada que sucumbia davant d'una opció independentista, ja que el 2003 havia format part de la candidatura de Lluís Bassat a la presidència del Barça, que va ser derrotada per Joan Laporta.
En la Catalunya d'abans de la sotragada que per a un sector de les elits va representar el procés sobiranista, a Tusquets li hauria estat fàcil coronar la seva carrera amb la presidència cameral. Aquelles setmanes, tots els poders de sempre es van activar per garantir el seu triomf. Només una minoria de l'establishment es va decantar per Enric Crous, que simbolitzava un canvi tranquil i el pont amb la Generalitat sobiranista. Segons fonts empresarials, els grans despatxos es van mobilitzar i des de la Caixa es van fer moltes trucades per ajudar Tusquets entre la gran empresa.
Carles Xavier Tusquets i Trias de Bes (Barcelona, 1951) sempre ha estat al rovell de l'ou. També ara, quan acaba d'assumir, en condició de president de la comissió econòmica, la presidència de la gestora del Barça després de la dimissió de Josep Maria Bartomeu. Mentrestant, acumula una llarga llista de càrrecs socials i en consells d'administració d'empreses. Apuntar-se a la cursa electoral de la Cambra, però,va moure Tusquets a deixar la presidència de l'EFPA (España Asociación Europea de Planificación Financiera). Sí que va conservar els seus càrrecs a Inverco (Asociación Española de Fondos de Inversión y Pensiones), de vicepresident general i de president d'Inverco Cataluña.
Els orígens financers: la Banca Tusquets
Els orígens bancaris de la nissaga venen de lluny, de quan es va crear el banc Tusquets y Compañía, el 1899, curiosament el mateix any de la fundació del Barça, dos mons que confluirien després en la vida del financer i avui president de la gestora culé. L'entitat va caminar sota la direcció de Joan Tusquets Pallós. El 1922 adoptava el nom de Banca Tusquets.
El banc, però, no va acabar bé. Després de quedar enganxat en una suspensió de pagaments de la important companyia Automóviles Eucort SA, el 1951, va anar també a la suspensió i la seva massa concursal va quedar absorbida per Banca Industrial de Barcelona, constituïda el mateix any. Al seu torn, aquesta banc seria absorbit pel Santander el 1960. L'entitat de la família Botín desitjava créixer i aconseguir socis catalans, però davant la rigidesa normativa del moment, va optar per adquirir una entitat catalana. Els fons documentals de l'antiga Banca Tusquets estan integrats dins l'arxiu històric del Santander, on els seus 186 llibres i altra paperassa ocupen 12,5 metres lineals de prestatgeria.
Amb aquests precedents, el jove Carles Tusquets semblava ja destinat al món de les finances. Potser per això va cursar estudis d'economia a la Universitat de Barcelona. Tot i que ell sempre ha explicat que no era pas aquesta la seva intenció inicial i que l'atracció per la banca li va venir al veure un anunci per ser assessor financer. A partir d'aquí, tot va anar de pressa.
No va perdre el temps a l'hora d'obrir-se camí. De fet, va trobar mitja feina feta al ser fill d'una saga Tusquets lligada a la banca i d'arrels carlines, i d'uns Trias de Bes en què predominaven els juristes de prestigi. El seu avi Josep Maria Trias de Bes Giró va ser un destacat dirigent de la Lliga Regionalista, diputat a Corts i al Parlament de Catalunya els anys trenta, i molt proper a Francesc Cambó.
Deixeble d'Isidre Fainé
El primer banc en què va treballar Tusquets va ser Banca Catalana. Estant allí, va conèixer un home que seria crucial en la seva trajectòria: Isidre Fainé, que se'l va endur a Bankunión. En aquell moment, Fainé era director general de l'entitat i va ser un inspirador per al jove Tusquets, que sempre ha reconegut el seu mestratge. Va ser Fainé qui li va aconsellar que es capbussés en les activitats financeres dels Estats Units i hi estudiés el funcionament dels fons d'inversió.
Quan Fainé va ser cridat a la Caixa, va voler endur-se Tusquets, però l'entitat financera no va veure clar el seu fitxatge en aquell moment. Amb Fainé mantindria una relació que l'ha dut a una amistat personal i a aficions compartides, com les seves habituals partides de golf.
L'home que sempre arriba aviat
Una característica en la biografia de Tusquets és el ritme trepidant del seu ascens en l'escala social. Amb només 27 anys, va ser tresorer del Barça en la primera junta de l'era de Josep Lluís Núñez. Allí va demostrar la seva creativitat en els negocis, com quan va proposar que els socis fessin una derrama per contribuir a eixugar la greu situació financera que travessava el club. D'aquella etapa, presumeix dels fitxatges de Schuster i de Maradona, del que n'assegura que, gràcies a la seva habilitat, el cost va quedar reduït pel club a la meitat.
Tusquets va deixar el càrrec de tresorer al Barça el 1989. Aleshores va accedir a una altra posició rellevant dins del patriciat: la presidència del Cercle d'Economia. Va ser president de l'entitat entre el 1989 i el 1992. De nou, va arribar al cim d'una de les entitats de la burgesia molt jove, als 38 anys, i encara més tractant-se d'una institució tan clàssica com el Cercle.
De Fibanc a Mediolanum
Tusquets sempre ha volgut destacar el seu vessant d'empresari per damunt del de financer. Assegura, amb raó, que ha estat dels pocs catalans a fundar un banc. La realitat és que la seva tasca com a banquer domina el seu historial. L'antic alumne de Fainé va aprendre'n aviat. Va ser el 1983 quan va començar el procés que duria a la constitució del Banco de Finanzas e Inversiones SA (Fibanc), nascut primer com a fons d'inversió i que obtindria la fitxa bancària el 1989. L'especialitat de l'entitat era la gestió de patrimonis. Per defensar que no li ha estat regalat res, explica que per formar Fibanc va haver d'hipotecar el seu pis.
Sempre fent beneficis, el 1995 es va comprar el seu propi "castell" financer, a l'anglesa, quasi davant de les dues torres negres de la Caixa: el palauet Abadal, al 668 de l'avinguda Diagonal, que era de la cadena Husa de Joan Gaspart. Fibanc va adquirir l'edifici per 500 milions de pessetes a l'hoteler Joan Gaspart. La casa havia pertangut a la família Abadal, un altre llinatge històric de la burgesia catalana, vinculada a la Lliga Regionalista. Fibanc hi va emprendre una important restauració i unes obres de readaptació per instal·lar-hi els serveis centrals de l'entitat.
En l'actual consell del Banco Mediolanum, una peça clau és Anna Birulés, exministra de Ciència i Tecnologia d'un govern de José María Aznar. Un altre nom rellevant és el prestigiós catedràtic de la UB Antón Costas, que hi és -com Birulés- en qualitat de conseller extern independent i que va ser president del Cercle d'Economia entre 2013 i 2017.
Un ensurt a Suïssa
L'arribada de Tusquets a la presidència de la gestora del Barça ha coincidit amb la publicació d'una informació apareguda als mitjans que l'empaita des de fa temps. Segons El Mundo, en el marc de la investigació sobre la fortuna de la família Pujol, la fiscalia suïssa hauria informat a l'Audiència Nacional que Tusquets hauria estat partícip d'un fons off shore a les Illes Verges que hauria tingut entre els seus altres partícips Jordi Pujol Ferrusola. El mateix diari assenyalava que el fiscal que investiga els fons en què ha participat Tusquets és Yves Bertossa, el mateix que ha fet indagacions en els comptes que el rei emèrit espanyol, Joan Carles de Borbó, té a la Confederació Helvètica.
En una informació inicial, s'afirmava que Tusquets era un dels titulars d'un compte amb el fill gran dels Pujol, des del que s'haurien vehiculat alguns milions d'euros al marge del fisc espanyol. Des de l'entorn del financer, s'ha negat a NacióDigital aquesta vinculació, que prové d'un informe de la policia espanyola, al qual l'entorn de Tusquets no dona credibilitat i el desautoritza perquè "no saben ni distingir entre un compte corrent compartit, i la coincidència en participar en un fons d'inversió en què hi són presents persones diverses i que no tenen relació etre elles".
Els qui coneixen Tusquets expliquen que ell no comparteix cap compte amb ningú, "ni amb la seva dona". De fet, la informació d'El Mundo -que l'agència estatal Efe va redifondre després- ja matisa i aclareix que es tractava d'una participació en un fons junt amb moltes altres persones. Aquest fons estava vinculat a la societat Selecta Fund Ltd., constituïda a les Illes Verges l'any 2001. Fonts properes a Tusquets expliquen que la seva inversió en aquest fons va ser declarada en el seu moment i que se n'ha aportat tota la informació al jutge. Les mateixes fonts estan convençudes que darrere de la publicació -que consideren "falsa i esbiaixada"- hi ha una clara intencionalitat d'afectar negativament la imatge del Futbol Club Barcelona.
Entre el sí a Artur Mas i el no a la independència
Tusquets no ha arribat a entrar en política, però hi ha estat molt a prop. El president Artur Mas li va oferir la conselleria d'Empresa i Ocupació, una oferta que va acabar rebutjant. Francesc-Xavier Mena en seria finalment el titular. Poc després, el febrer de 2011, va aparèixer com a membre del flamant Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), creat per un Artur Mas que acabava d'estrenar presidència i que anunciava un govern business friendly.
Aquesta proximitat amb l'administració convergent, i en especial amb la família Pujol Ferrusola, ja s'havia posat de manifest quan el president Jordi Pujol li va oferir la conselleria d'Economia en la seva última legislatura (2000-2003). Tusquets va rebutjar el 2001 substituir al càrrec Artur Mas quan el van nomenar successor i conseller en Cap i el departament va recaure en Francesc Homs i Molist, que va negociar un nou model de finançament amb el govern del PP.
El CAREC va assessorar Mas per actualitzar el model de finançament autonòmic. Defensava un sistema amb un sostre competencial millor, en una via federalitzant. Donava així sortida al que pensava un sector del món econòmic, cada vegada més inquiet davant la radicalització de la situació política a Catalunya en vigílies de l'arrencada del procés.
En algun moment, s'ha queixat del poc cas que es va fer de les propostes del CAREC, oblidades en un calaix de Palau. Tusquets no va seguir Mas en la seva estratègia sobiranista. Ans el contrari: va ser un dels exponents del patriciat barceloní que va veure amb estupor el que considerava una fugida del president cap al desastre.
En diverses declaracions abans i després de l'1-O, el financer va deixar ben clara la seva oposició a una ruptura amb l'Estat, subratllant el seu europeisme. Molt abans, el 2013, en una entrevista, va emprar una frase molt gràfica sobre el possible èxit independentista: "Abans guanyarà l'Alcorcón la Champions que no Catalunya se separarà d'Espanya". Ara, amb la presidència de la gestora del Barça, Carles Tusquets corrobora que continua sent un dels personatges omnipresents de l'elit econòmica i social de Catalunya. Roger Vinton l'ha definit com "un personatge fonamental en les altes finances del país", en el seu llibre La gran teranyina.
El negoci va ser vendre
La trajectòria empresarial de Carles Tusquets va fer el salt més significatiu de la seva vida el dia que va vendre les seves accions de Fibanc al grup italià Mediolanum, del que la família Doris n'és el principal accionista, i que compta amb una participació del Fininvest de Silvio Berlusconi. Fibanc va passar a denominar-se Banco Fibanc Mediolanum, amb Tusquets de president no executiu. Dins la mateixa operació, ell va entrar a formar part del consell de la corporació central a Itàlia.
Era la culminació d'una trajectòria personal començada quan l'any 1985 va deixar el seu lloc a Banco Unión per fundar, junt amb un grup de socis, la seva pròpia empresa: la gestora de patrimonis i inversions que va batejar amb el nom de Fibanc, anunciant així quina era la seva autèntica vocació: fer el pas per esdevenir un banc. I ho va aconseguir quatre anys després, quan el febrer de 1989 va obtenir fitxa bancària i va crear un banc especialitzat en gestió de patrimonis amb el nom Banco de Finanzas e Inversiones SA i l'ensenya comercial Fibanc. Els primers vicepresidents van ser Pedro Rañada i Alejandro Pérez Calzada. Prèviament, el 1988 havia fracasat en el seu intent de controlar el Banc Condal, afectat per l'ensorrament de Rumasa.
En la seva etapa inicial, Fibanc va ser la primera entitat de gestió de fons d'inversió que va aconseguir una fitxa al registre de fons d'inversió de la CNMV, amb la inscripció de Fondiner. Guanyar-se la categoria de banc li va costar a Tusquets "fer algun pols a l'immutable Mariano Rubio", aleshores governador del Banc d'Espanya, segons ha escrit el periodista Josep Maria Cortés, que també recorda el "jove Tusquets" que sempre es queixava dels excessos de fiscalitat a la cara del ministre d'Hisenda de torn a les jornades econòmiques de la Costa Brava, que organitzava el Cercle d'Economia.
En el moment del seu enlairament com a banc, l'entitat disposava d'uns recursos propis de 1.950 milions de pessetes i 42.000 milions en gestió de patrimonis. Amb només dues oficines, a Madrid i Barcelona, comptava amb una plantilla de 40 persones. A partir del 1989 fundacional, Fibanc va anar obrint oficines en diverses comunitats autònomes. El primer any Fibanc ja gestionava 42.000 milions de pessetes en patrimonis. Com s'ha explicat, el 1995 comprava el palauet Abadal, a la Diagonal. L'any següent era l'agència de valors Global Securities la que passava a formar part de Fibanc. El patrimoni administrat de clients ja havia ascendit fins als 91.000 milions de pessetes.
Però aquell 1996 va ser el de la primera sotragada, quan la Fiscalia Anticorrupció va escorcollar la seu a la recerca de diner irregular propietat de clients del banc. Uns clients entre els que hi havia una bona mostra de la burgesia barcelonina, que havia estat captada gràcies en bona part al caràcter expansiu del seu president. El cas perseguiria Tusquets encara tres anys després, ja que malgrat que les actuacions havien estat arxivades l'Audiència de Barcelona en va ordenar la reobertura i el va citar a declarar el maig de 1999 al jutjat número 7.
L'adquisició de Fibanc per Mediolanum es va dur a terme en dues etapes. En la primera, l'any 2000, va agafar un paquet majoritari del 66,3%. En aquesta operació, Tusquets i l'altre principal accionista, Pérez Calzada, van vendre un 5% del capital i en van retenir un 15% cadascun. Que traduït a diners venien a ser uns 9 milions d'euros per personatge, ja que l'entitat havia estat valorada en 180 meur (30.100 milions de pessetes, la moneda aleshores vigent). El Col·legi de Metges en va ingressar 18 milions d'euros. D'altres consellers que van vendre eren el fabricant de llonganissa d'alta qualitat Joaquim Comella i Riera, que havia estat tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Vic per CiU amb l'alcalde Ramon Montanyà; Àngel Surroca, José Antonio Castro i Oriol Ribas, entre d'altres.
En la segona fase, l'octubre de 2004, Mediolanum va comprar totes les accions fins garantir-se el 100% del capital. Tusquets, Pérez Calzada i alguns petits accionistes que encara posseïen el 3,6% del capital van vendre tot el que tenien a Mediolanum per un import que no es va fer públic. Des de Fibanc sí que es va puntualitzar que la valoració de les accions venudes no es va fer amb els paràmetres de la primera operació, la de l'any 2000, ja que "el banc no és el mateix", sense especificar més, però donant per entès que el preu havia de ser superior, ja que en els quatre anys, l'entitat havia millorat encara més la seva presència i valor.
La marca Fibanc va subsistir en solitari fins al 2007, que es va convertir en Fibanc-Mediolanum, i a partir de 2010, només Banco Mediolanum. El grup Mediolanum, presidit aleshores per Ennio Doris, és una companyia italiana participada per la Fininvest de l'exprimer ministre i magnat audiovisual Silvio Berlusconi. En ple procés independentista, el 6 d'octubre del 2017, Banco Mediolanum va seguir les passes de bancs i grans empreses de traslladar la seu fora de Catalunya. Un trasllat, com tots els altres, només simbòlic, ja que segueix actuant des del palauet Abadal.
Trea Capital, el cor de l'actual negoci
El mapa de presències empresarials de Tusquets es completa amb la presidència de Trea Capital, la seva poderosa gestora de fons d'inversió; la vicepresidència d'Inverco, de la que n'havia presidit la comissió econòmica estratègica, i la presidència de l'European Planning Association (EPA). Al marge de la presidència de la gestora del FC Barcelona, a la que ha accedit automàticament després de la dimissió de Bartomeu.
A dia d'avui, el cor de l'activitat de Tusquets és el complex societari entorn Trea Capital, constituïda el 2006 (continuadora de Tusquets Asesores, creada dos anys abans), després de la venda de les seves últimes accions del banc al grup Mediolanum. Treballa també per la candidatura Barcelona Pirineus per als Jocs Olímpics d'Hivern de 2030, recuperant així el seu paper destacat a l'organització dels Jocs de Barcelona del 1992.
El conseller delegat de Trea és el seu fill Pol Tusquets Batlle, que ha seguit la vocació empresarial i financera de la família. Recorda que el seu rebesavi ja va ser el fundador de la Banca Tusquets al segle XIX i no defuig d'aparèixer als mitjans per opinar sobre economia.
La CMNV va aprovar l'any passat que Trea es fes càrrec de la gestió dels fons procedents de la fallida de Q-Renta, una mena de fons d'inversió que a base de les tècniques clàssiques de la "piràmide" va volatilitzar els estalvis de milers de persones que els hi havien confiat. La rebentada de Q-renta segueix activa enmig d'accions penals, civils i mercantils per part dels afectats, una part dels quals ha estat crítica amb la gestió que Trea ha fet de les restes salvades dels actius de Q-Renta.
El protagonista d'aquest reportatge stà casat amb l'economista i pintora Rosa Cañada, nascuda a Tànger i mare d'una noia de 23 anys. Formada a la selecta escola de negocis parisenca ESCP, on es va establir als 18 anys d'edat, presideix la Fundació Tanja, dedicada a afavorir la relació entre empresaris catalans i marroquins i a promoure, en especial, el paper de les dones en els àmbits socials i econòmics. Cañada va conèixer Tusquets quan va viatjar a Catalunya per elbaoprar una anàlisi financera per encàrrec del Credit Agricole francès. Enmig d'un somriure, en una ocasió va comentar que havia vingut a examinar bancs i va acabar casant-se amb un banquer.
Tusquets es cosí dels germans Oscar (1940) i Esther Tusquets (1936-2012), destacats arquitecte i editora i escriptora, respectivament, que han retratat en algun dels seus llibres l'alta societat barcelonina de la postguerra. Fills del metge Magí Tusquets Terrats, que va adquirir el 1959 l'editorial Lumen al seu germà, mossèn Joan Tusquets, que l'havia creat el 1938 al Burgos franquista amb el nom d'Ediciones Antisectarias i que de tornada a Barcelona, el 1940 l'havia rebatejat amb el nom que Esther faria famós de Lumen.
El Tusquets evangelitzador de la inversió i l'estalvi
Carles Tusquets no és dels empresaris que s'amaguen. La seva presència pública ha estat constant. També ho és la seva prèdica sobre les virtuts de la bona gestió del patrimoni i de les virtuts de l'estalvi, que ha difós en multitud de conferències, entrevistes i llibres. La seva tesi doctoral estava dedicada als fons d'inversió i al seu paper en el finançament de l'economia productiva. Va obtenir un cum laude a la facultat d'Econòmiques de la UB.
Tot plegat, ben recollit i ordenat, armaria un corpus teòric que, a més d'haver servit de promoció del negoci -primer Fibanc i després Trea- pot esdevenir un cert retrat d'època sobre la relació dels catalans i els espanyols amb el diner. Tusquets és força crític amb la majoria de gent, a la que veu mancada d'un sentit estalviador i inversor correctes. S'escandalitza que a l'estat espanyol hi hagi 800.000 milions d'euros de particulars en dipòsits que no donen interessos. Avisa que la Seguretat Social és insostenible i que cadascú ha de preparar els seus estalvis. Estem acostumats que vingui el "papà Estat" i ens ho resolgui tot, lamenta.
Una mesura que veuria adient són les jubilacions als 75 anys en certes professions, com per exemple, els administratius de banca: "Abans la Seguretat Social era un negoci perquè molta gent es moria abans de jubilar-se, i ara és un desastre, i de negoci, res", clamava a Alicanteplaza el març de 2018, en plena campanya de promoció del seu llibre que, per cert, estava inspirat en l'obra de Mark Mcormack, Allò que no ensenyen a l'Escola de Negocis d'Harvard. Un altre idea que ha difós és, textualment, que "els rics no haurien de cobrar pensions".
"Enriqueix-me a poc a poc, que tinc pressa"
La doctrina Tusquets, com dèiem, s'ha expressat en diversos formats. El 2013 va publicar en castellà un llibre de títol com a mínim sorprenent: "Enriqueix-me a poc a poc, que tinc pressa". Tot recordant els antecedents financers de la nissaga, Tusquets ha posat en valor que l'antiga banca de la família ja llançava accions innovadores, com els comptes corrents amb interessos. La seva política de compres inversores sempre ha estat orientada per la filosofia que va detallar quan la crisi de 2008 (i que se suposa que ara manté i aplica), que consisteix en comprar barat en fases depressives i vendre bé quan es dispara l'eufòria.
Un altre damnificat de Spanair
Una aventura en la que era obligat que participés un financer que ha estat a tot arreu com Carles Tusquets, va ser la fracassada companyia aèria catalana Spanair, on va coincidir amb Ferran Soriano; l'expresident del Barça Joan Gaspart; l'empresària andorrana Maria Reig; els hotelers Jordi Clos, Jordi Mestre, Jordi Bagó i d'altres coneguts empresaris i directius, en el consell constitut el març de 2009.
President no executiu de BM
Després de la venda definitiva de tot el capital, Carles Tusquets ha continuat com a president del nou Banco Mediolanum, però sense funcions executives. L'entitat que és continuadora del Fibanc, amb un altre nom i uns altres accionistes, ha passat de disposar de 50 oficines l'any 2017 a zero aquest 2020, ja que ofereix el servei de banca telefònica i banca en xarxa. Al no tenir seus físiques, els seus clients poden obtenir efectiu a les oficines de Correus i a les sucursals del Santander, amb qui té establert un conveni en aquest sentit.
La seva operativa funciona en base a la figura del Family Banker, un professional independent que el banc assigna a cada família client, i que aquesta accepta o no, que n'estudia les característiques i li ofereix una proposta de gestió del seu capital i un seguiment per tal d'obtenir-ne els millors resultats.
El banc no opera amb empreses, només amb particulars, i per això va sortir força indemne de l'esclat de la bombolla immobiliària del 2008. L'acció del Family Banker està sotmesa a un control ferri per part de Mediolanum, que li marca la línia de treball i de conducta. La seva ratio de solvència el març de 2020 era del 24,5%. Al no ser un banc sistèmic, el Grup Mediolanum no ha de passar les provés d'estrés del Banc Central Europeu. Enguany, administra uns 61.000 milions d'euros, majoritàriament en fons d'inversió i assegurances de crèdit. És costum que Mediolanum tanqui els exercicis amb beneficis.