El diumenge 6 d’abril de 1980, a les sis de la vesprada tocades, Pieri Giusti, el fill d’Emma la Saracina, va decidir que volia veure el món, saber abans de fer-se gran de què estava fet, penetrar la boira espessa del temps on aquest s’amagava i creix. Això va ser tot just després d’escoltar l’enèsima història del vell Andrea Gori el Grionchiella a la vora dels safareigs que hi ha al costat de la Font de Napoleó, envoltat com sempre de xiquets crèduls i de vells desconfiats i faceciosos com ell. Tenia llavors díhuit anys. L’aire olia a ginesta, romaní, murtra i espígol i mar. Els sabaterets patinaven sobre l’aigua. I al cel, blavíssim, passejaven núvols de plata fosa.
Certament, després de tota una vida d’escoltar-los, Pieri, estava ben cansat dels romanços de Gori com el d’aquella vesprada d’agost que deia que va veure l’Ingrid Bergman rentant-se els peus en aquells safareigs mateixos amb les faldilles aixecades fins als seus diviníssims genolls i com, en veure’s sorpresa per ell, un tipus abrinat i més fosc que un pescador de Marciana Marina, va deixar estar l’aigua i, amb els peus nus, se li va atansar lentament per a regalar-li una besada més dolça que la mel. O aquella altra que explicava de com va descobrir l’Errol Flynn espolsar-se el seu enorme batall després de pixar contra la soca d’un pi blanc al costat del turonet de Tonda mentre a quatre passes d’ell, Caterina la Gigoletta, riallera i desvergonyida, s’apujava les bragues. O, encara, aquella història segons la qual Churchill li hauria ensenyat les estances luxoses del Palazzo de La Fonte di Napoleone perquè sí, perquè li venia de gust. El mateix Palazzo on Gori va poder veure, també, un matí clar d’estiu, el rei Eduard VIII amb la seua Wallis Simpson, prenent el sol mig nuets i bufats.
La majoria de camàndules del vell no anaven, però, de famosos sinó de fantasmes que, segons explicava amb els ulls esbatanats i la veu un punt tremolosa, habitaven els murs d’aquell imponent hotel construït per al delit dels poderosos. Fantasmes que es movien en el cel de les nits de l’hivern nerviosos com cuques de llum quan el casalot, entotsolat, dormia esgotat dins de l’ànima del fred. Fantasmes que vagarejaven per les sendes ocultes dels boscos que envolten Poggio somicant com criatures, amargs per les seues no-vides evanescents. Fantasmes tristos, inofensius, atrapats en aquella illa diminuta sense cap ni una esperança de fugir.
Al cap de pocs dies de la darrera vegada en la seua vida que va escoltar el Grionchella, Pieri, amb uns pocs milers de lires a la butxaca i una motxilla amb quatre coses, sense dir res a ningú, va pujar al ferri que feia la ruta de Portoferraio fins a Piombino i va començar el seu camí cap al centre del món.
El primer que va descobrir va ser que a primera vista el món estava fet de coses tangibles, surava dins del temps com un fetus en el seu llac de líquid amniòtic. El món estava fet també de coses sorprenents i d’altres no tant que sempre passaven allà mateix, davant seu.
El 27 de juny d’aquell mateix any va veure desplomar-se sobre l’escenari del Messezentrum Hall de Nuremberg, més borratxo que un cep, el bateria John Bonham pocs minuts després que la banda de Page hagués començat a interpretar Black Dog mentre un riu de gent cridava punys en alt: I gotta roll, can’t stand still/got a flamin’ heart, can’t get my fill. Aquell estiu va ser l’únic que va contar els dies i que va anotar tots els prodigis que ocorrien dalt de l’escenari de la vida tot i que el seu cap no era capaç de retenir-ho tot.
Fins al Nadal d’aquell any, Pieri va fer l’amor tres vegades. La primera en un Young Hostel de la Plaça Reial de Barcelona. A ella li deien Anne-C. i era la xicota més bonica que mai havia tingut entre els braços. En fer-se de dia, aquella deessa rossa de cabells curts va dibuixar amb un llapis de llavis un cor a la paret de l’habitació i va desaparèixer per sempre més. La segona vegada va passar a un pis compartit d’estudiants no massa lluny d’aquell establiment llòbrec, ple de puces, amb vista al centre de la desolació de la ciutat. Li deien Mireia i tenia els ulls de color marihuana. Prima com un sarment. Silenciosa. De la tercera vegada, només recorda el gust de cirera dels llavis de la seua amant, la música com d’ones de mar del seu panteix.
Temps a venir, en la cantonada de la rue de Férou amb la de Vaugirard, a París, enfront del Museu de Luxembourg, se li va aparèixer l’ànima de Man Ray per a regalar-li una carassa africana esculpida sobre lava amb què el poeta li va assegurar que podria ocultar el seu rostre a la mort.
El migdia del 3 de febrer de 1997 ell va ser el primer a veure com Bohumil Hrabal es precipitava des de la cinquena planta de l’hospital Na Bulovce de Vuklova. Pieri es va apropar abans que arribaren els metges i va veure, perfectament, com l’escriptor convertit en un xiquet de cabells daurats s’allunyava rialler junt amb el seu amic, Karel Hlaváček, en direcció al cementeri de Libeň seguits per una colònia de gats invisibles. Un any més tard, va dinar amb Lucio Dalla en un restaurant hindú d’Upper Brook on el milanès li va deixar escrit en un tovalló de paper: fem més bonic el món amb l’esforç dels poetes, les putes i els desarrelats.
L’11 d’agost de 1999, als afores de Viena, va ser testimoni de com la Lluna es menjava el Sol per a gran divertiment de tothom mentre des d’un balcó, Zweig, s’esmolava les puntes del bigoti i amonestava la congregació de gent advertint-los que en uns pocs anys els monstres del passat que ell va conèixer havien de tornar a engolir-s’ho tot ferotgement. Seria un no parar explicar tots els fets dels quals va ser testimoni, tots els secrets que va descobrir, tot el que va aprendre.
Fet i fet, a meitat dels 2000, Pieri, ja ho sabia quasi tot del món, del seu món, del mateix que des de ben menut havia intuït des dels turons verdejants de Poggio. Ara, un altre de nou, amenaçava en devorar el temps, en devorar-lo a ell mateix. Tot havia deixat de ser tangible i per tota la ciutat, disciplinadíssims operaris i escamots de noves camises negres, anaven omplint els murs d’algoritmes infinits, espessos i mortals com el vesc.
La darrera vegada que el van veure va ser ara fa uns mesos a València. Algú va advertir que un home gran, desnerit, brut, s’escolava per la porta mig oberta d’una llibreria de vell moribunda d’on diuen que no ha eixit des d’aleshores, d’on es conta que plora la fi del seu món i espera la del que ha arribat ocult entre piles de llibres vells i objectes inútils. De vegades, es veu que ve a visitar-lo Grionchella i que passen la nit contant-se històries en aquell darrer refugi de la humanitat.