L'aportació de pensament de Joan Carles Mèlich, ens ha regalat una nova i bona aportació en la continuïtat dels seus fragments filosòfics , ara en un segon volum: La prosa de la vida (editorial Fragmenta) que segueix a La lectura com a pregària. Mèlich gran lector, gran escriptor i també un punt de provocació ens estimula a anar més enllà de la indiferència, que és un dels riscos i efectes de l'exposició a l'horror mediàtic. Hi arriba de la lectura de Dostoievski: " Un home un ésser que s'acostuma a tot". Hi arriba de la mà de moltes lectures i d'altres pensadors com Derrida, Butler o Levinàs, i amb la seva teoria sobre l'ètica de la compassió, la finitud, i allunyat de la metafísica.

Mèlich, i el seu pensament o una part del seu pensament són eina de debat per l'actual moment polític que viu Catalunya. El seu exemplar s'hauria d'haver distribuït tant als membres de la cimera del referèndum com a la taula del Consell de Ministres. Potser allà no agradarà tant.

Mèlich els diu, ens diu que "No sabem què és la legitimitat, però sí que sabem què no és. No és la legalitat". I de fa massa temps aquest conflicte polític que planteja ara com una utopia (com les de Thomas Moore) poder fer un referèndum pactat en primera instància, o un referèndum sense pacte amb l'Estat, com un xoc entre legalitats i legitimitats. I s'aixeca la bandera de l'Estat de dret com a terreny de joc.

Però Mèlich ens diu també que tota llei és injusta: "Perquè hi hagi democràcia cal que s'accepti que cap justícia positiva, cap dret, cap llei, seran suficientment justos, o millor dit, que tota llei és manifestament injusta, que tota llei és injusta per la seva pròpia naturalesa de "llei". I encara afegeix més llenya. "El pitjor d'una legalitat és la tranquil·litat de consciència d'aquells que la defensen: Com que complim la llei estem tranquils, hem fet el que s'havia de fer. Però l'expressió "estat de dret" resulta sospitosa perquè vol ser legitimadora: Com que vivim en un "estat de dret" el que fem no és tan sols legal sinó també legítim".

I aquí dins hi podem posar la idea del referèndum, i la pobresa energètica i el problema dels desnonaments on anem topant amb requeriments del Constitucional, pronunciaments de jutges, del Suprem, tots embolicats en legalitats que tallen a uns, que coarten drets i aspiracions legítimes, i a les que no donen volada amb l'excusa de l'Estat de dret. És aquella figura literària de Kafka que recull Mèlich : una gàbia va anar a buscar un ocell. Aquí la gàbia la porta en mà un funcionari, que si molt convé talla una sessió de control al Parlament, perquè es vegi bé allò de la divisió de poders.

Esperem que el tió faci la feina, i si no sempre tindrem els reis d'Orient, però posin un Mèlich al seu cap, i veuran com alguna cosa es comença a moure.