Sovint encara pensa Liuba. No importa que haja passat tant de temps des de la darrera vegada que van estar junts. Va ser durant unes vacances de primavera, a l’illa de Minia, la dels baladres negres. Tenien vint-i-pocs anys i a totes hores somiaven desperts.

G., llavors, solia fantasiejar i fer bromes amb el fet que algun dia seria un intrèpid astronauta i pujaria fins a la lluna i, sobre la regolita color argent del satèl·lit planetari, dibuixaria amb traça infantil, els ulls d’ella. Uns ulls màgics que es veurien en fer-se fosc des de tots els punts de la seua terra. Liuba sempre li reia la gràcia i l’acabava per obsequiar mossegant-li lleument els seus carnosos llavis, ofegant-lo amb la seua llengua, amb la seua saliva.

D’aquells dies, G., no ha pogut oblidar aquella vesprada de llum càlida en què Liuba es va estirar nua sobre el llit. Se sentia molt fatigada. De fora arribava la música de l’onatge, l’esbufec de la terra, la cridòria dels xiquets del veïnat jugant a la platja, una remor llunyedissa de gegants invisibles lluitant acarnissadament els uns contra els altres dins de les profunditats dels atapeïts boscos de cirerers de pastor, brucs, faigs, roures, moixeres i bedolls.

Aquella vesprada Liuba dormia o moria o ho feia veure, prematurament vençuda pel pas del temps. Liuba fràgil, trencadissa. Liuba i les seues migranyes. Liuba i els seus dolors d’esquena. Liuba i els seus dies de pena i d’estranys, d’inquietants silencis. Liuba i la distància... G. la va estrènyer entre els seus braços i li va bufar al clatell. Ella es va arraulir a la seua vora com una xiqueta indefensa, enfredorida. I, aleshores, amb un fil de veu va mussitar: ‘Mai no podrem tenir un futur ensems. Els nostres temps corren en paral·lel’. G. va restar en silenci durant moltes hores. Un silenci i una sentència que encara ara el fendeix per dins.

I com siga, els dies de Minia van ser d’absoluta felicitat. A les vesprades voltaven per l’illa. En algunes ocasions s’atansaven fins als vessants de la serra de l’est a gaudir dels jocs aeris de les papallones taronges dels cards. Molts capvespres baixaven fins a la badia de Caront limitada a nord i sud pels caps imponents, d’un blau refulgent, d’Acis i Galatea. Allà esperaven que la mar s’engolís el firmament per entrar dolçament l’un dins de l’altre. Dies feliços. Als matins sempre es despertaven amb la visió d’una selva de nesprers, figueres, llimeres d’or. Amb les primeres hores de llum la rosada excitava els gesmilers que, de colp i volta, ruixaven l’aire tendrusc amb el seu perfum. G. amb la punta de la llengua jugava amb un mugró de Liuba fins que aquest es posava ert. Ella, entremaliada, es deixava fer.   

Fa una eternitat de tot això i G. només pot pensar-la tal com va ser en aquell temps. Pensar la seua pell i sentir-la per tot. Pensar la seua olor. Pensar els seus ulls. Encara hi ha dies que es desperta reconfortat amb la visió del bellíssim llostrejar en aquella badia de Minia. Ella seu a la seua vora. En el cel, una solitària baldriga de plata escodrinya des de la seua inabastable talaia la quieta làmina d’aigua. Les hores s’han detingut en aquell just moment, en aquell indret lluny de tot, gairebé secret.

Sense el seu record ves a saber si no hauria mort ja amb tantes coses com li han passat. Massa coses. Moltes d’elles terribles com la mort que l’ha assetjat a traïdoria. Sobretot com el pas de les hores que l’han rastellat per dins i per fora. Liuba, però, el salva de les gorges de la tristor, sobretot en aquelles horabaixes de tardor en què la llum amb prou feines banya una miqueta el menjador minúscul de la casa. Un pis com el puny en el cor mateix d’aquell barri habitat per vells mil·lenaris i estrangers que semblen impossibles.

Sense Liuba potser ja s’hauria rendit. L’artrosi li ha entumit els dits de les mans i ara mateix a penes pot escriure. Quasi no hi veu. Ha perdut l’interès per tot menys per recordar. Fet i fet, sempre que ensopega amb algun conegut parla de Liuba i d’aquella illa de Minia on encara deu viure, igual de jove, de bella, d’assedegada de mots i de pell. Tothom, s’escolta G. amb una mitja rialla, incrèduls, la majoria de vegades amb un punt de commiseració i li diuen que sí, que sí... i que no hi pense tampoc massa i aprofite el bon oratge que fa aquell matí o que busque una qualsevol distracció per enganyar la solitud. I, llavors, G. fa veure que no s'ha assabentat del que se li ha dit i parla encara un poc dels ulls de Liuba, dels seus llavis... I, després, cap cot, lentament s’endinsa en un laberint de carrerons pixats i lletjos. Parla sol. S’atura. Desfà el camí. Guixa un nom en un pany de paret brut. Pensa aquella dona. Els anys perduts.