A punt de fer els trenta-dos s’ha acostumat a veure’l fins al punt que ja no fa ni cas. Fet i fet, amb el temps un s’acostuma a tot, també, és clar, a notar el que ell anomena el mal sense immutar-se. Acostumar-se a saber de la seva presència, a olorar-lo, a veure’l, sí. Veure’l amb una gran nitidesa allà mateix col·locat a la boca de l’estómac, apegat a una costella, escampat pels pulmons com el pigment fosc d’un cefalòpode sobre una superfície d’aigua color turquesa, atrapat en algun lloc del laberint dels budells, intrús en el racó d’un úter encara fèrtil, a punt d’eixir sobtadament com un insecte nerviós d’uns llavis carnosos que han començat en aquell mateix moment a podrir-se per dins.

Però la primera ocasió en què el va veure va ser com si l’hagueren deixat estabornit d’un colp al cap. Es va espantar i, alhora, es va sentir molt trist. Això va ser de molt menut, una boqueta nit d’un dissabte plujós a la barberia del seu pare a Southall, Londres.

Devdan, Dev com el coneix tothom, esperava que el pare acabés de tallar els cabells al fill d’un seu veí de Hamilton Road. El pare i aquell xicot enraonaven de les poques possibilitats del West Hamp United de guanyar la lliga malgrat els esforços de Frank Lampard. Parlaven de la imbatibilitat de l’Arsenal amb Wenger com a entrenador d’un equip format per uns jugadors excepcionals com Ian Wright, Keown o Pires. Va ser aleshores, just quan el seu pare acabava de fer la darrera tisorada sobre aquells cabells negres com el carbó, quan Dev va veure el mal tan minúscul com un cigró, captiu en el bell mig del tronc de l’encèfal del jove.

A partir d’aquell moment va veure’l a tota hora i en tots els llocs rosegant la carn dels altres. Li’l va trobar als ossos del senyor Eitan S., el de la casa d’empenyorament de South Road; en els pits de l’esprimatxada dependenta de la botiga de mobles de Market Place; també en la gola del propietari de la botigueta de llepolies de la vora de l’estació de metro del barri i en l’espatlla de l’encarregat de l'Halfords.

El va veure en desenes de persones de totes les edats que passaven amb els seus les vesprades de diumenge al Southall Park; en molts desprevinguts fidels del temple Gurdwara Sri Guru Shing Sabha; en els mercats, en els teatres i els cinemes, en els vagons de metro, en el restaurant d’Alfred’s, un dia en la cama d’un xiquet que jugava a pilota a la porta de l’església de Saint Georges’s, a Lancaster Road.

El va veure, també, un matí, en el fetge del pare just en el moment en què aquest, a la cuina, agafava tendrament per darrere la mare per fer-li una llarga i amorosa besada mentre ell, assegut a taula, es disposava a devorar unes torrades de pa amb mantega i melmelada de taronja amarga. Després d’aquell matí tot es va precipitar. El pare va durar pocs mesos i la mare va quedar tota sola, atrapada en la teranyina del seu silenci.

Dev fa molt de temps que es dedica al mateix ofici del pare. Ja fa dos anys que treballa al Z Indian Barber Shop molt a prop d’allà on la ciutat s’aboca a la mar. La barberia és molt menuda. Només caben dos seients de barber i quatre cadires per als clients que esperen tanda. Les parets estan decorades amb paper pintat de flors blanques sobre un fons verd clar. Als prestatges, entremig d’un cafarnaüm de pots de crema, de locions de massatge d’afaitar, assecadors de cabell, pintes, navalles i tisores, hi ha un gat xinès de la sort, un encenser de plàstic en forma de peix daurat, quatre diminuts budes que riuen, un Sant Pancraci d’escaiola i al costat de la figureta del sant, un quadre on es pot llegir -si de cas es coneix la cal·ligrafia devanagari- el proverbi hindú: Un home sols posseeix allò que no pot perdre en un naufragi.

A la televisió del local sempre passen vídeos musicals de KRSNA, Faqueersky56, Somani i d’altres rapers famosos, però, sobretot, del panjabi Shidu Moosewala que cantava allò de “hem vingut a viure en l’espera de la mort”. Sovint als vídeos es poden veure dones rutilants de corbes generoses i joves de pell atzabeja carregats de penjolls d’or que oculten la seva mirada desafiant darrere d’ulleres de sol de marca. Canten i ballen sobre cotxes de luxe, es mouen dins d’autèntics palaus, tan bonics quasi com el Kailash on naixen tots els rius, on habita Shiva el déu de la destrucció, el pilar i centre del mandala del món. Tan bonics com la muntanya sagrada amb els seus vessants de robí, or, cristall i lapislàtzuli. Es contornegen excitats, es vanten de la misèria, criden a la carn, es creuen immortals.    

Dev sempre treballa vestit amb uns pantalons de xandall Nike i una samarreta blava amb l’escut del Capità Amèrica estampat al bell mig. No en solta ni una ni en català ni en castellà i, per tant, es limita sempre a somriure als seus clients per dessota aquell bigoti anglès que li dona l’aspecte d’un soldat de l’Exèrcit del Raj Britànic.

De tant en tant, per no posar la pota li pregunta al seu company Madhur que parla la llengua del país com si hagués nascut a Vic què és el que li acaba de preguntar un qualsevol client i en tenir-ho clar se centra del tot en el caparrot que té al davant. Li agrada molt la seva faena i també aquell piset compartit amb vistes a un mercat i a dues passes del passeig marítim on ara viu. No es queixa del que guanya ni del molt que treballa. Li agrada la ciutat que ha triat.Dev pensava que lluny del barri, de Londres, deixaria de veure el mal. Però res no ha canviat.

Aquesta vesprada li ha buidat de pèl la testa a un tipus que viu al mateix carrer de la barberia i que ve prou sovint. Ja passa de llarg els cinquanta i és un poc maniàtic. Li dona moltes instruccions de com vol que sigui el tall. Ho fa educadament, cert, però de seguit: Ara així, ara aixà, ara allò de més cap enllà... Sempre són les mateixes indicacions, però de vegades ni introdueix una de nova i Dev, que no entén res, li ha de preguntar a Madhur que ràpidament i expeditiva li tradueix no sense deixar anar alguna facècia que altra. Llavors, Dev fa com sempre. Fa veure que li ho ha entès tot al client i li somriu obrint molt la boca, mostrant la seva dentadura perfecta, de dents blanques com la neu.

Avui el client no estava tant xerrador com de costum. Se’l veia un punt cansat. Li ha comentat -pel que es veu- que amb la humitat d’aquests dies la tofa li agafa volum i com que està quedant-se pelat pel darrere arriba un punt que sembla que dugui una mona de Pasqua per barret. Se’l veia neguitós. Quasi tota l’estona ha restat immòbil, absent davant de l’espill i en més d’una ocasió ha calgut que Dev li mogués el cap com si fos un ninot de ventríloc.
Quasi quan ja estava a punt d’acabar el servei és quan li ha vist el mal. El tenia tatuat a la mirada, però no era el mal d’ell sinó el d’algú dels seus. El mal d’algú estimat reflectit en els seus ulls com el reflex, posem per cas, d’un rostre en l’aigua. 

Quan ha acabat, el senyor s’ha aixecat maldestrament del seient i ha tret la cartera per a pagar. Dev ha evitat mirar-lo als ulls per no haver de tornar a sentir la fiblada d’aquella tristor insondable que per força, ha pensat, només potser la d’un pare pel mal d’un fill. Tota la vesprada ha estat pensant-hi: El mal dels que més t’estimes també és el teu.

De camí cap a casa, amb el sol encara resistint-se a ser engolit per la terra, s’ha creuat amb una senyora gran que eixia de la paradeta de Shiu carregada amb un cabàs ple de verdures que tenia al mal en les aixelles. Després, encara, mentre esperava que el semàfor canviés a verd per a creuar la Meridiana s’ha situat a la seva vora una jove turista europea de galtes colrades i ulls color maragda que tenia el mal en un renyó.

Abans no ha arribat al seu pis aquest capvespre esplendorós de primavera, Dev, n’ha vist mitja dotzena més de mals ocults en els cossos fràgils que provisionalment habitem. I demà en veurà més i despús-demà i cada dia mentre el mal no se l’endugui a ell.