El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el primer ministre britànic, Keir Starmer, es reuneixen aquest dimecres a Downing Street per rubricar un dels grans èxits de la diplomàcia estatal dels darrers anys: l’acord amb Londres -amb intervenció de la Unió Europea- per posar fi a un contenciós històric i que el Brexit havia deixat fora de l’espai comunitari. Un Brexit, per cert, rebutjat pel 96% dels gibraltarenys. Tenia sentit: la sortida de la UE només podia complicar-los la vida. Els drets dels treballadors transfronteres, la gestió de la frontera i la seguretat duanera són els aspectes més sensibles que el nou acord definirà sobre 6,7 quilòmetres quadrats i prop de 40.000 residents.
La sobirania -a la qual Espanya no renuncia- resta fora de l’acord, que probablement se signarà l’octubre. Fonts properes al govern gibraltareny consultades per Nació subratllen la rellevància del tractat per a una plena integració econòmica amb el Camp de Gibraltar. El territori entrarà a l’espai Schengen, la lliure circulació de treballadors queda garantida després de les incerteses del Brexit, es crearà un fons econòmic conjunt entre Gibraltar i els ajuntaments veïns i l'enclavament avançarà en l’harmonització fiscal amb la UE. Per exemple, amb un increment de l’impost al tabac per evitar competència deslleial.
La carpeta de Gibraltar té data de baptisme. Entre abril i juliol del 1713 es van signar els Tractats d’Utrecht, en realitat un seguit d’acords entre el Regne Unit i França que van precipitar la fi de la Guerra de Successió. Londres, fins aleshores aliat de Catalunya, va acceptar Felip V com a rei, deixant els catalans a mercè del Borbó. A canvi, això sí, de l’esquarterament del regne espanyol: Gibraltar i Menorca en mans britàniques i el Regne Unit va penetrar en el comerç espanyol d’esclaus, l’anomenat asiento de negros. Felip V va haver de cedir també Sicília (al duc de Savoia) i Sardenya (a Àustria). Aquestes possessions mai van ser recuperades. Ni tan sols reivindicades.
El cinisme de Londres amb Catalunya
Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna i vicerector de la UB, explica a Nació el nucli dur d’Utrecht. L’article que afecta Catalunya és l’article 13, signat el 13 de juliol del 1713. En ell s’expressa la voluntat de la reina Anna d’Anglaterra que Felip V es comprometi a preservar els drets i constitucions dels catalans. El Borbó respon que s’atorgarà una amnistia i es respectaran les propietats, però introdueix unes paraules subtils quan diu que garanteix als catalans els mateixos privilegis dels castellans. "Una manera de dir que les lleis catalanes se sotmetran a les castellanes", sosté. Londres deixa fer.
"Espanya mai va tenir cap interès a reclamar la resta de territoris perduts a Utrecht. Ni tampoc el Rosselló i el Conflent i la part de la Cerdanya lliurades a França pel Tractat dels Pirineus. Hem de pensar que a Espanya i frança regnava la mateixa dinastia borbònica", indica. Tot quedava en família.
L’historiador Xavier Hernández, catedràtic de Ciències Socials de la UB i especialista en la Guerra de Successió, recorda que el vincle entre Catalunya i Gibraltar és anterior a Utrecht. Durant la Guerra de Successió, els britànics i austríacs van conquerir Gibraltar. En aquesta operació militar hi van participar catalans. "És possible que la intervenció catalana fos menys determinant del que a vegades s’ha dit. Hi van combatre dues companyies de miquelets, però dins d’un desplegament militar molt més ampli", remarca.
Hernández assenyala que Espanya va vulnerar repetidament el Tractat d’Utrecht. "Ho va fer en els seus intents de recuperar Gibraltar per la força, sense resultat, en diverses ocasions al segle XVIII. I també amb la reconquesta de Menorca, al segle XVIII, a través de les armes", ressalta. I recorda que quan el Regne Unit va perdre els seus drets sobre Menorca, molts menorquins van emigrar… A Gibraltar.
Els referèndums que va perdre Espanya
Espanya ha fet de la reivindicació del territori un dels emblemes de la seva política exterior. Però sense flairar l’èxit. El règim franquista va voler aprofitar els anys de la descolonització posteriors a la Segona Guerra Mundial reclamant davant l’ONU la fi d’un estatus que definia com a colonial. Alcoberro recorda un esdeveniment poc conegut de la història de Gibraltar i en què els camins del penyal i de Catalunya es retroben. Va ser el 1967, quan el govern de Gibraltar va convocar un referèndum perquè els gibraltarenys decidissin si volien continuar sent britànics o passar a ser espanyols: el 96% va votar per romandre dins del Regne Unit. Franco, irritat, va tancar la frontera.
En aquella ocasió, membres de l’històric Consell Nacional Català que presidia Josep Maria Batista i Roca -exiliat a Londres, per cert- es van posicionar en favor del referèndum, publicant fins i tot un anunci en la premsa del penyal. Segons Batista i els seus, si el govern espanyol volia recuperar Gibraltar, això implicava revertir el Tractat d’Utrecht i s’havia de replantejar la situació de Catalunya.
Va ser el primer govern de Felipe González el que va obrir la tanca a inicis dels 80. S’acostava l’entrada d’Espanya a la UE i calia suavitzar les relacions amb Londres. Després, encara hi va haver un segon referèndum. Va ser el 2002, després que els governs de José María Aznar i Tony Blair obrissin la porta a una sobirania compartida. Amb agilitat, el govern de Gibraltar va sortir al pas convocant un nou referèndum sobre el pla aznarià. El 98% va donar un no rotund.
Gibraltar no en vol ni sentir a parlar de tornar a ser espanyol. Una font del penyal amb bones connexions amb el govern del territori assegura a Nació: "Tenim una Constitució i més poder que les comunitats autònomes espanyoles i que Escòcia. I Londres mai farà res contra nosaltres. El nostre sentiment és per l’autodeterminació, però som gent pragmàtica. Volem continuar sent britànics. Si un dia ho deixéssim de ser, potser tindríem aviat la Guàrdia Civil per aquí", remarca. I afirma: "A Espanya, de nosaltres només coneixen el Gibraltar espanyol! Però a Catalunya i al País Basc ens comprenen”.
