L'Eixample de Barcelona, conegut per la seva bellesa arquitectònica modernista, amaga una peculiaritat en la denominació dels seus pisos. Els termes "entresol" i "principal" són fonts de confusió per a molts, tant residents com visitants. Aquesta herència arquitectònica, influenciada pel Pla Cerdà, reflecteix les necessitats socials i econòmiques de l'època i altera la numeració tradicional dels pisos. L'objectiu del pla dissenyat per Ildefons Cerdà a mitjan segle XIX, pretenia modernitzar la ciutat i acomodar les necessitats socials i econòmiques de l'època.
Històricament, l'entresol estava destinat a usos comercials, mentre que el principal era el pis noble, sovint reservat per a les famílies benestants. Aquesta jerarquia es reflecteix en la numeració dels pisos i en la seva funcionalitat. L'entresol, situat entre la planta baixa i el primer pis, era inicialment concebut per a botigues i oficines, aprofitant la proximitat a l'entrada principal per atraure clients. Aquest espai intermedi pot passar desapercebut, ja que no sempre està clarament senyalitzat. A diferència d'altres ciutats, on el primer pis es troba immediatament sobre la planta baixa, a Barcelona sovint trobem aquesta planta intermèdia que altera el recompte d'altures tradicionals.
En canvi, el pis principal, tot i estar situat un nivell més amunt, era considerat el més prestigiós de l'edifici, destinat a residències de luxe amb sostres alts i grans finestrals. És el que en altres indrets seria el primer pis. Aquest pis, generalment, és de sostres més alts que els altres pisos, un atribut heretat de l'arquitectura burgesa de l'època, on els pisos principals es reservaven per a les famílies més benestants. Aquest fet fa que, a la pràctica, el que en altres llocs seria el segon pis, a l'Eixample es consideri el primer.
Àtic o sobreàtic? Embolica que fa fort
Aquesta nomenclatura particular dels edificis, per tant, es construïen amb la intenció de maximitzar l'espai útil sense trencar amb la normativa que establia alçades màximes. Així, els entresols permetien afegirmetres quadrats comercials o administratius sense comptar-los com a plantes residencials completes. La situació crea un "embolica que fa fort" per als que no estan familiaritzats amb el sistema. Pot ser especialment complicat quan es tracta de trobar una adreça per primera vegada, ja que els entresols i principals no sempre estan clarament diferenciats en les adreces o en els plànols.
La singularitat de l'eixample comença per baix, però no s'acaba a les primeres plantes. Diferenciar si es viu en un àtic o un sobreàtic pot ser una tasca exigent, si no sap què els diferencia. Una pista: el nom fa la cosa. Aquestes dues categories van aparèixer amb l'arribada dels ascensors. El glamur de les plantes es va invertir: els àtics van passar a estar més ben valorats, perquè ja no calia pujar les escales per arribar-hi, oferien millors vistes i estaven més allunyats del soroll i les olors del carrer. Només hi ha hagut una cosa amb més prestigi que els àtics: els sobreàtics, que són una planta un punt més recollida que penja per sobre de les plantes de dalt. Misteri resolt.
Tot i les dificultats que pot presentar, el sistema de numeració dels pisos a l'Eixampleés, per contra, un dels elements que fan que aquest barri sigui únic. Aquest detall arquitectònic forma part del seu encant i del seu llegat històric, contribuint a la seva singularitat. Per a molts barcelonins, el sistema és simplement una part més de la vida quotidiana, però per als visitants i nous residents, entendre aquest aspecte pot suposar un repte addicional. Malgrat tot, aquesta peculiaritat és una prova més de la rica història i el caràcter distintiu de la ciutat comtal.