Cada dia d’estiu en rompre l’alba, l’artèria de la ciutat -una llengua aspra d’asfalt com de rèptil- comença a panteixar. Des del meu lloc, aclofat, atordit encara per l’alcohol, puc veure cada matí, retallada contra un mur d’edificis ennegrits, la silueta de l’estàtua eqüestre que presideix la gran plaça erma. Sé que un dia aquell cavaller de bronze saltarà del seu pedestal i a colps d’espasa enderrocarà totes les torres de la ciutat.

Cada matí, amb les primeres llums, els coloms parrupen famolencs; la gent es mou amunt i avall com una colònia de disciplinats insectes; creuen el cel amenaçadores libèl·lules de metall que tot ho veuen i tot ho saben; obrin fent un gran terrabastall els bars infectes del barri infecte on els assassins sempre es fan l’última abans d’enllitar-se després d’una nit infinita de navalles assedegades de sang.

Soc ací. Soc poca cosa. Un cos pixat i suat, nafrat, vençut, tot espicossat per les puces, que put a vi regurgitat i a merda, que passa el dia embolcallat en papers de diari, cartrons vells... Soc només un qualsevol que respira quasi tot el temps sense moure’s, en silenci, entaforat dins d’un sac de dormir igual que una larva gegant que no gosa despertar, que potser mai no despertarà. Soc el silenci.

I també, a penes, un insignificant element més d’un escenari canviant on costaria molt que algú em trobés, m’assignés una funció. Soc i no soc. Tot plegat, fa molt de temps que em sé mort. Un cadàver que ocupa permanentment aquest espai o terra de ningú, on sovint pense la vida que un dia vaig tenir, on recupere el meu nom per repetir-lo incessantment, lentament, entremaliadament com el xiquet idiota que juga a fer bombolles de sabó en el bell mig del cor d’una vesprada de botorn. Soc: Jaromil. Soc Jaromil, Ja-ro-mil, Jaaa-roooo-miiiiil...

Un dia, us ho promet, vaig tenir un país tot sol per mi al cap del carrer Vtavska. El meu país tenia vistes al Moldava i un menjador amb les parets folrades de llibres i una habitació enorme amb un armari ple de papallones blaves i de fades dorments. Molts capvespres al meu país arribaven exiliats del somni que duien amb ells, sota el braç, els seus bellíssims manuscrits. Passaven la nit amb mi i reescrivien i llegien en veu alta, harmoniosament, els seus inspirats textos encara secrets.

Em dic Jaromil i un dia vaig estar tan viu com una àliga, com un tauró afamegat, com un ratolí, com una panderola lluenta i grossa com el puny. Jo vaig lluitar per ser algú i vaig fer grans coses i prou que vaig anar reeixint contra un món que tothora em va ser hostil. Vaig ser navegant dels cels, capità de bellíssims dirigibles que van creuar el món sencer. Vaig ser viatger del temps. I vaig, sobretot, ser un pobre ingenu que mai no va contemplar la decrepitud.

Cal que sabeu, a més, que també jo, com els milers de transeünts que cada dia passen per la meua vora, vaig estimar. Fou una dona prima i de pell molt blanca. Atenia la recepció d’un modest hotel d’Opletalova on feien nit els modestos turistes polonesos. Cada dia en acabar de treballar, la seguia de lluny fins al seu apartament en el mateix carrer just al costat de les vies de tren per les quals anaven i venien combois cap al no-res.

No vaig preguntar-li mai el seu nom. Digueu-li Emma, Lenka, Aneska o potser Krasna... Les vesprades de diumenge prenia el te en un local diminut a la cantonada del carrer Havelská. M’asseia a prop seu i me la mirava de reüll, avergonyit com un adolescent. Altres diumenges, sempre a les cinc en punt, agafava un tren a l’estació central i viatjava fins el poblet de Zdice on passava unes hores en un apartament de l’avinguda de l’Exèrcit Txec.

Mai no li vaig dir que l’estimava. Tampoc mai no vaig parlar d’ella als meus exiliats que, ves per on, sempre tenien històries d’amor amb què entretenir la nit com les que llegien d’Erika Wald o Madame Henriette. Només la seguia com qui segueix un esperit enmig d’una tempesta de gel. Tan sols em delia pel seu cos delicat, per l’olor cítrica de la seua pell, per la dansa sinuosa dels seus pits menuts. Només la pensava amb totes les meues forces. Del cert que hauria volgut tenir una vida amb ella, compartir amb ella el meu territori de mots, escriure per tota la ciutat el seu nom.

Ara només soc capaç, però, de ratllar els murs de la ciutat amb la silueta de la mort. Voldria però escriure: Jirina, Anezka, Liddy, Svetla... Voldria escriure amb lletres gruixudes: “Natalie treu-me del pou d’aquesta tristor, fes que el teu alè em faça emergir a la llum i que puga abandonar per sempre més el reialme de la meua solitud i misèria. Fes-ho ara mateix. No tenim gaire temps. Se l’engolí quasi tot un enorme hipopòtam d’or massís mentre la ciutat somnolenta s’abandonava al foc de l’estiu”.

No puc recordar-la. Puc pensar el Moldava, la tènue llum de la vesprada acaronant les llambordes grises dels ponts de la meua ciutat, el silenci en el laberint de carrerons de la part vella i, en canvi, soc del tot incapaç de recuperar els contorns del seu cos.

Els morts en vida vagaregen confusos en els dominis de la memòria tota feta a pedaços, enganyosa, traïdora, cruel i sempre acaben consumits per la desmemòria. Els morts en vida desaprenen també d’estimar.

Només soc Jaromil. Una despulla. Un actor mal aprofitat en la gran obra de teatre de l’existència. Només això.