Ja ha passat molt de temps des que al segle XIII, en època de Jaume I, Barcelona va marcar-se com a límit l’antiga Riera d’en Malla. Aleshores feia temps que els barcelonins havien traspassat els murs de l’antiga Bàrcino romana fins el punt que ja hi havia més població vivint fora que dins de les muralles.
Aprofitant la riera com a frontera natural es va construir una nova muralla, coneguda per alguns com “la muralla dels jueus”, perquè es diu que l’havien ajudat a finançar.
L’espai immediat fora muralles que ocupava la Riera d’en Malla va passar a conèixer-se popularment com a Rambla, un mot que procedia de la paraula àrab “ràmla”, que ve a voler dir quelcom com sorral o riera precisament.
Aquell espai aviat va esdevenir un punt de trobada, habitual per passejar i sobretot per fer-hi mercat, aprofitant que l’antiga via romana (actualment el carrer Hospital) menava directament al portal de la Boqueria.
Naixia en aquell moment el mercat de la Boqueria, al Pla de l’Os, o Pla de la Boqueria, just on ara hi ha el mural de Miró a terra.
Hi ha qui diu que el mot Boqueria pot procedir de la carn de boc que s’hi venia, o del francès “bouchérie”, carnisseria.
El fet és que, com a una de les portes principals de la ciutat, va ser un temps lloc comú d’execucions públiques.
Aquella ciutat que arribava fins la Rambla va començar a créixer i expandir-se tan ràpid com no ho havia fet mai fins al punt que a mitjan del segle XIV el Rei Pere III va fer iniciar una nova muralla més enllà de la Rambla. El nou barri que quedava entre el recinte de muralles i la vella muralla del segle XIII va ser batejat com el Raval, de l’àrab “rabat”, ciutat a les afores.
Entrada al mercat de la Boqueria. Foto: ACN
A partir d’aleshores la Rambla va passar a ser, per dir-ho d’alguna manera, la columna vertebral de Barcelona. Una Barcelona dividida en dues parts diferenciades, el Raval i la Ribera, que es trobaven a la Rambla que, malgrat tot, va seguir conservant la seva muralla que a partir d’aleshores tenia una funció obsoleta durant molts anys més.
La prova està en que en plena desfeta de 1714, quan les tropes borbòniques ja havien conquerit bona part de la ciutat, el Coronel Pau de Thoar va forçar imposar condicions dignes per la rendició amenaçant amb seguir resistint l’embat borbònic des del Raval protegits per la muralla de la Rambla.
Per cert, un tros d’aquesta fortificació, tot i que pocs ho saben, encara és visible flanquejant les rampes d’entrada i sortida de cotxes del pàrquing que hi ha la Plaça del Teatre, al costat del monument a Pitarra.
Fins que Felip V va esclafar la ciutat deixant-la, entre d’altres coses, sense universitat, aquesta havia estat situada a la part alta d’aquest passeig. Per això una part encara és coneguda com la Rambla dels Estudis.
La Rambla, flanquejada en un dels seus extrems per les drassanes medievals, va ser també escenari d’anteriors episodis claus de la ciutat com ara la Revolta dels Segadors de 1640.
Aquella nova Rambla nascuda després de la creació del Raval s’havia anat omplint amb el pas del temps de diversos edificis de rellevància, sobretot de convents.
Parades de La Rambla. Foto: Eva Domínguez
Bona part d’ells no han arribat als nostres dies ja que el dia de Sant Jaume de 1835, en plena guerra carlina, van ser incendiats pels liberals, que veien els frares com aliats dels carlins.
Dels solars abans ocupats per aquells convents en van néixer alguns dels espais més emblemàtics de la ciutat: la Plaça Reial, el Liceu i la seva accidentada història, o el Mercat de Sant Josep, que ocupava el convent del mateix nom.
A aquesta darrera instal·lació també se la coneix popularment com a Mercat de la Boqueria. De fet el vitrall modernista que corona l’entrada així ho posa “Mercat de la Boqueria, Sant Josep”. Això és degut a que a partir d’aleshores el tradicional costum de fer mercat es va traslladar al nou espai disponible.
El fet és que el Pla de la Boqueria (on hi ha el mural de Miró) i el carrer de la Boqueria es troben bastants metres més avall de l’actual mercat.
La Rambla és també la rambla de Verdaguer, que havia viscut al Palau Moja i regentava l’Església de Betlem. La que van narrar George Orwell i Lorca, la de la cançó de Quimi Portet...
La Rambla dels culés. La que donava nom al diari “La Rambla”, els periodistes del qual penjaven en una pissarra els resultats dels partits de futbol a la façana de la seva redacció sobre l’actual bar Núria, donant origen a les celebracions a Canaletes.
La Rambla de “la Moños”, de les floristes, de l’”Amparito de Granada”, dels personatges populars de tots els temps. Perquè no ho oblidem, Barcelona, com a ciutat plena de contrastos, tolerant i oberta és un imant per a tot tipus de persones.
Un vehicle circula per la Rambla. Foto: Adrià Costa
Podríem dir que Barcelona és una de les ciutats més obertes a la diversitat que hi ha a Europa i, de fet, potser Ciutat Vella és el districte més obert de Barcelona i la Rambla, sens dubte, l’indret que alhora ho és més de Ciutat Vella.
La Rambla de la muralla dels Jueus, la que té un nom àrab, la d’un mercat de possible nom francès. La Rambla de Verdaguer, la de Pitarra, la dels estudiants de l’antiga universitat, la de les estàtues humanes, la de les prostitutes, la dels marines americans de la VI flota. La Rambla dels milicians, la dels frares i els comiats de solter, la dels “guiris”... La de les corredisses davant els grisos i les rotllanes d’avis tertulians. La Rambla dels borratxos, la dels enamorats el dia de Sant Jordi, la dels burgesos del Liceu i la dels pidolaires.
La meva Rambla, la teva, la de tothom... La nostra Rambla... Aquella que els de Sants, els de Gràcia o els de Nou Barris tots sentim com a pròpia. Aquella per la qual ha passejat quasi tothom de Girona, de Tremp o de Tortosa i bona part dels madrilenys, donostiarres o parisins... i que per a tothom és una mica seva.
Ara, desgraciadament, ha passat també a ser la d’un brètol en furgoneta sense ànima ni Déu que el justifiqui. Però també la de els peluixos i les espelmes recordant les víctimes, la del crit de “no tinc por” i la de quatre fatxes vomitant odi acorralats per centenars de veïns als quals es van sumar els turistes.
I sigui qui sigui que ho vulgui impedir sempre serà un indret tal com el descrivia el granadí Federico García Lorca: “El carrer més alegre del món, el carrer on viuen juntes les quatre estacions de l’any, l’únic carrer de la Terra que jo desitjaria que no s’acabés mai, rica ens sons, abundant en brises, formosa de trobades, antiga de sang: La Rambla de Barcelona”. La Rambla de tothom.
Mostres de condol a la Rambla, una setmana després de l'atemptat. Foto: Adrià Costa