07
de març
del
2024
Actualitzat
el
08
de març
a les
8:15h
La crida de la gran manifestació que recorrerà Barcelona aquest divendres pel 8 de març recupera un mal combatut, assenyalat i repetit fins a la sacietat durant dècades, però encara tossut i enquistat. "Contra les precarietats", diu el clam de l'Assemblea 8-M com a convocant de la mobilització central. Després, hi afegeix també "les fronteres i els genocidis". Però és el primer element el que travessa la realitat de més dones al país en la seva quotidianitat. S'ha provat d'explicar amb veus i amb dades, i s'ha intentat combatre amb lleis i amb lluites ciutadanes, però encara hi ha un llarg -i ample- camí a córrer. La precarietat és la conseqüència immediata d'una discriminació que colpeja la feina, l'habitatge o les cures. I s'estén a través de tot el gènere femení. Tres testimonis detallen a Nació casos en què la seva vida s'ha vist afectada -i encara ho està- per aquestes precarietats.
L'any 2023 es va presentar a Catalunya l'informe que explicava que els homes cobren més que les dones en tots els sectors laborals, però que la diferència és més gran en el sector de la restauració o el comerç. Les feines precàries ho són el doble per a les dones. També en les condicions per accedir-hi. Això no és cap secret per a Júlia Martorell, una barcelonina de 26 anys que recorda com, en arribar a la majoria d'edat, va optar a treballar a una botiga de roba Oysho de l'avinguda Diagonal. "A l'entrevista de feina em van preguntar si tenia parella. Després, quan em van contractar, jo havia d'anar maquillada. Els meus companys homes, no, esclar", recorda.
La precarietat també entén de números i sectors, esclar. "La majoria de feines més precaritzades són les que estan feminitzades", comenta Martorell, parlant de botigues o serveis. "Jo havia estat traductora, però les últimes vegades vaig haver de treballar de cambrera de pis", exemplifica Nall-la Kasen Mohamed, de 37 anys. Va néixer a Ceuta i va créixer al Raval. Després va viure a Bèlgica, però quan va tornar va haver de ser treballar netejant habitacions. Irònicament, no tenia cap manera d'accedir a un habitatge i va haver de viure en una pensió amb els seus tres fills, ja amb el pare totalment desentès de la família. "I ha anat a pitjor. Abans una cambrera de pis cobrava 1.300 euros, ara n'he arribat a trobar per 900 euros jornada completa. I érem tot dones", apunta la Nall-la.
En una altra feina, a posteriori, Martorell, treballant a la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), es trobaria un cas d'assetjament sexual. La definició és clara, per a la Generalitat. Ho és "qualsevol comportament verbal, no verbal o físic (encara que no s’hagi produït de manera reiterada o sistemàtica) no desitjat, d’índole sexual, que tingui per objecte atemptar contra la dignitat de la persona o crear-li un entorn intimidatori, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest, o que produeixi aquest efecte".
Martorell es va trobar com un superior seu que li doblava l'edat va començar a prendre's cada vegada més llicències personals amb ella. "Per dir-me que anés a parlar amb ell, era l'única a qui li feia així amb el ditet [fa el gest d'allargar el dit índex i plegar-lo cap endins] o a qui li deia "petarda". També vaig ser a qui li va fer més regals per Nadal", recorda. Poc després, la situació escalaria. Directament, va rebre un missatge al seu telèfon personal enviat des del mòbil de la feina del seu cap: era un vídeo pornogràfic explícit.
Ella ho va comentar amb les companyes, va avisar a altres superiors i a recursos humans. No es va activar cap protocol, com marca la llei, perquè no n'hi havia. "Hores més tard, va venir el meu cap, em va tancar a una habitació minúscula i em va dir que perquè no li havia comentat directament a ell res del vídeo, que l'havia enviat per error. Les cames em feien figa", insisteix. Amb el temps, i veient que res no es movia, va acabar marxant ella de la feina i havent-ne de buscar una altra. Igualment, va portar el cas a Inspecció de Treball i ja té una resolució que li dona la raó. Ara sospesa portar els fets als tribunals.
Vist en perspectiva, el que la va ferir per dins, el que la va neguitejar els mesos posteriors, no va ser el fet concret sinó la manca de resposta d'un entorn que n'era coneixedor. Ella, també víctima d'una agressió física per tenir relacions sexuals anteriorment, assegura que li ha passat molta més factura l'episodi laboral que el que es va produir en la intimitat, per més que l'agressió sexual és "objectivament molt més greu". "Un fet no tan greu com és que t'enviïn un vídeo pornogràfic el podem viure amb molta més gravetat quan està exposat a la vida pública, perquè llavors sents la vergonya afegida de ser jutjada", rebla Martorell. I recorda que el seu cas no té res d'excepcional. "No conec cap dona que no hagi patit situacions com aquesta". Segons la darrera enquesta de qualitat en el treball, del 2019, les dones (3,5%) pateixen expliquen cinc vegades més casos d'assetjament sexual a la feina que els homes (0,7%).
En alguns casos, com el de les dones transgènere, les situacions es barregen amb uns estereotipis socials que encara les colpegen i les estigmatitzen. Tant a la feina com a l'hora de buscar una llar. Fins i tot ara, quan s'ha començat a legislar i el govern espanyol ja fa més d'un any que té aprovada la denominada llei trans. "On està tota la part de drets reconeguts? Els municipis estan fent plans per garantir que tinguem dret a l'habitatge? O plans per garantir que tinguem accés a l'àmbit laboral? No els veiem", es planteja Fina Campàs, en conversa telefònica. Els problemes d'accés a drets fonamentals es barregen amb actituds LGTBIfòbiques que, moltes vegades, forcen a què la persona opti per marxar del seu poble natal.
"Jo vaig haver de marxar de Vic, per més integrada que estigués al món social d'allà, perquè la pressió era bestial. Després vaig passar per Barcelona i per Sant Feliu, i després he pogut tornar, però això no vol dir que estigui tot arreglat. Cal també una visió perquè es garanteixin drets del col·lectiu LGTBI i de les dones diverses més enllà de l'àrea metropolitana", exposa Campàs. Ara, a Catalunya s'està treballant també en una llei que colli els darrers avenços pel reconeixement del dret a la identitat i expressió de gènere. Els plans inclouen tirar-la endavant els pròxims mesos per acabar de blindar drets i exigir més canvis.
L'habitatge és un camp de batalla habitual. En el cas de les persones transgènere, un punt més. "Més d'una vegada he optat a entrar a una habitació d'un pis compartit que diu "preferiblement dones" i quan m'hi he presentat, es veu la reacció al moment. Quan després preguntes, sempre et diuen que ja està ocupada, immediatament", explica Fina Campàs. Un rebuig similar s'ha trobat també Nal-la Kasen Mohamed en el mercat immobiliari, impossible d'abastar amb els seus recursos. "Els lloguers estan impossibles, i a les habitacions, una mare sola amb tres fills no t'ho accepta ningú. Em vaig quedar sense cap opció", resol la dona, que ara viu ocupant un pis que era buit.
Té lumbàlgia crònica i tres fills a càrrec. La conciliació laboral que li ofereixen és "pràcticament inexistent", comenta. Així, sobreviu amb una ajuda per monoparentalitat, després de demostrar que el pare fa temps que es va negar a passar-li cap pensió i va marxar a l'estranger. El desenteniment masculí de les responsabilitats familiars també ressona com a història coneguda. En el cas de Júlia Martorell, el seu pare també va marxar de casa després que nasqués el segon fill.
Les vivències de les tres dones s'interrelaccionen en problemes claus i es matisen a partir de cadascuna de les seves característiques. Totes tres també han optat per fer teixit i militar en diferents àmbits, sempre amb la lluita de classes com a rerefons. En alguns, com és el cas de Kasen Mohamed, l'organització en el Sindicat d'Habitatge del Casc Antic li ha servit per establir una resposta col·lectiva a problemes clau. "La majoria de les persones que venen al sindicat i expliquen una situació de vulnerabilitat són dones", rebla la veïna de Ciutat Vella. Fa anys que sovint són el jovent i les dones -moltes migrants- les que sostenen la majoria de mobilitzacions pel dret a l'habitatge.
Aquesta idea fa eco també en una reflexió de Martorell, que apunta que "assumir que una persona és precària és un acte poc viril" i que "la masculinitat impedeix col·locar-se en el lloc d'algú que necessita suport". Mentrestant, realitats tan diferents com la feina a la llar, les cures a familiars, la pobresa o la dificultat l'accedir a un sou digne segueixen concentrant-se amb més força en les dones. Aquest divendres això explicarà una part dels crits i pancartes arreu del país.
L'any 2023 es va presentar a Catalunya l'informe que explicava que els homes cobren més que les dones en tots els sectors laborals, però que la diferència és més gran en el sector de la restauració o el comerç. Les feines precàries ho són el doble per a les dones. També en les condicions per accedir-hi. Això no és cap secret per a Júlia Martorell, una barcelonina de 26 anys que recorda com, en arribar a la majoria d'edat, va optar a treballar a una botiga de roba Oysho de l'avinguda Diagonal. "A l'entrevista de feina em van preguntar si tenia parella. Després, quan em van contractar, jo havia d'anar maquillada. Els meus companys homes, no, esclar", recorda.
Dels sous baixos a l'assetjament sexual
La precarietat també entén de números i sectors, esclar. "La majoria de feines més precaritzades són les que estan feminitzades", comenta Martorell, parlant de botigues o serveis. "Jo havia estat traductora, però les últimes vegades vaig haver de treballar de cambrera de pis", exemplifica Nall-la Kasen Mohamed, de 37 anys. Va néixer a Ceuta i va créixer al Raval. Després va viure a Bèlgica, però quan va tornar va haver de ser treballar netejant habitacions. Irònicament, no tenia cap manera d'accedir a un habitatge i va haver de viure en una pensió amb els seus tres fills, ja amb el pare totalment desentès de la família. "I ha anat a pitjor. Abans una cambrera de pis cobrava 1.300 euros, ara n'he arribat a trobar per 900 euros jornada completa. I érem tot dones", apunta la Nall-la. En una altra feina, a posteriori, Martorell, treballant a la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), es trobaria un cas d'assetjament sexual. La definició és clara, per a la Generalitat. Ho és "qualsevol comportament verbal, no verbal o físic (encara que no s’hagi produït de manera reiterada o sistemàtica) no desitjat, d’índole sexual, que tingui per objecte atemptar contra la dignitat de la persona o crear-li un entorn intimidatori, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest, o que produeixi aquest efecte".
Martorell es va trobar com un superior seu que li doblava l'edat va començar a prendre's cada vegada més llicències personals amb ella. "Per dir-me que anés a parlar amb ell, era l'única a qui li feia així amb el ditet [fa el gest d'allargar el dit índex i plegar-lo cap endins] o a qui li deia "petarda". També vaig ser a qui li va fer més regals per Nadal", recorda. Poc després, la situació escalaria. Directament, va rebre un missatge al seu telèfon personal enviat des del mòbil de la feina del seu cap: era un vídeo pornogràfic explícit.
Ella ho va comentar amb les companyes, va avisar a altres superiors i a recursos humans. No es va activar cap protocol, com marca la llei, perquè no n'hi havia. "Hores més tard, va venir el meu cap, em va tancar a una habitació minúscula i em va dir que perquè no li havia comentat directament a ell res del vídeo, que l'havia enviat per error. Les cames em feien figa", insisteix. Amb el temps, i veient que res no es movia, va acabar marxant ella de la feina i havent-ne de buscar una altra. Igualment, va portar el cas a Inspecció de Treball i ja té una resolució que li dona la raó. Ara sospesa portar els fets als tribunals.
Júlia Martorell, durant la conversa amb Nació | Foto: Hugo Fernández
Vist en perspectiva, el que la va ferir per dins, el que la va neguitejar els mesos posteriors, no va ser el fet concret sinó la manca de resposta d'un entorn que n'era coneixedor. Ella, també víctima d'una agressió física per tenir relacions sexuals anteriorment, assegura que li ha passat molta més factura l'episodi laboral que el que es va produir en la intimitat, per més que l'agressió sexual és "objectivament molt més greu". "Un fet no tan greu com és que t'enviïn un vídeo pornogràfic el podem viure amb molta més gravetat quan està exposat a la vida pública, perquè llavors sents la vergonya afegida de ser jutjada", rebla Martorell. I recorda que el seu cas no té res d'excepcional. "No conec cap dona que no hagi patit situacions com aquesta". Segons la darrera enquesta de qualitat en el treball, del 2019, les dones (3,5%) pateixen expliquen cinc vegades més casos d'assetjament sexual a la feina que els homes (0,7%).
El maldecap d'optar a un sostre
En alguns casos, com el de les dones transgènere, les situacions es barregen amb uns estereotipis socials que encara les colpegen i les estigmatitzen. Tant a la feina com a l'hora de buscar una llar. Fins i tot ara, quan s'ha començat a legislar i el govern espanyol ja fa més d'un any que té aprovada la denominada llei trans. "On està tota la part de drets reconeguts? Els municipis estan fent plans per garantir que tinguem dret a l'habitatge? O plans per garantir que tinguem accés a l'àmbit laboral? No els veiem", es planteja Fina Campàs, en conversa telefònica. Els problemes d'accés a drets fonamentals es barregen amb actituds LGTBIfòbiques que, moltes vegades, forcen a què la persona opti per marxar del seu poble natal."Jo vaig haver de marxar de Vic, per més integrada que estigués al món social d'allà, perquè la pressió era bestial. Després vaig passar per Barcelona i per Sant Feliu, i després he pogut tornar, però això no vol dir que estigui tot arreglat. Cal també una visió perquè es garanteixin drets del col·lectiu LGTBI i de les dones diverses més enllà de l'àrea metropolitana", exposa Campàs. Ara, a Catalunya s'està treballant també en una llei que colli els darrers avenços pel reconeixement del dret a la identitat i expressió de gènere. Els plans inclouen tirar-la endavant els pròxims mesos per acabar de blindar drets i exigir més canvis.
L'habitatge és un camp de batalla habitual. En el cas de les persones transgènere, un punt més. "Més d'una vegada he optat a entrar a una habitació d'un pis compartit que diu "preferiblement dones" i quan m'hi he presentat, es veu la reacció al moment. Quan després preguntes, sempre et diuen que ja està ocupada, immediatament", explica Fina Campàs. Un rebuig similar s'ha trobat també Nal-la Kasen Mohamed en el mercat immobiliari, impossible d'abastar amb els seus recursos. "Els lloguers estan impossibles, i a les habitacions, una mare sola amb tres fills no t'ho accepta ningú. Em vaig quedar sense cap opció", resol la dona, que ara viu ocupant un pis que era buit.
Home absent, dona a càrrec
Té lumbàlgia crònica i tres fills a càrrec. La conciliació laboral que li ofereixen és "pràcticament inexistent", comenta. Així, sobreviu amb una ajuda per monoparentalitat, després de demostrar que el pare fa temps que es va negar a passar-li cap pensió i va marxar a l'estranger. El desenteniment masculí de les responsabilitats familiars també ressona com a història coneguda. En el cas de Júlia Martorell, el seu pare també va marxar de casa després que nasqués el segon fill. Nall-la, explicant la seva militància pel dret a l'habitatge | Foto: Hugo Fernández
Les vivències de les tres dones s'interrelaccionen en problemes claus i es matisen a partir de cadascuna de les seves característiques. Totes tres també han optat per fer teixit i militar en diferents àmbits, sempre amb la lluita de classes com a rerefons. En alguns, com és el cas de Kasen Mohamed, l'organització en el Sindicat d'Habitatge del Casc Antic li ha servit per establir una resposta col·lectiva a problemes clau. "La majoria de les persones que venen al sindicat i expliquen una situació de vulnerabilitat són dones", rebla la veïna de Ciutat Vella. Fa anys que sovint són el jovent i les dones -moltes migrants- les que sostenen la majoria de mobilitzacions pel dret a l'habitatge.
Aquesta idea fa eco també en una reflexió de Martorell, que apunta que "assumir que una persona és precària és un acte poc viril" i que "la masculinitat impedeix col·locar-se en el lloc d'algú que necessita suport". Mentrestant, realitats tan diferents com la feina a la llar, les cures a familiars, la pobresa o la dificultat l'accedir a un sou digne segueixen concentrant-se amb més força en les dones. Aquest divendres això explicarà una part dels crits i pancartes arreu del país.