Era la tarda d’una primaveral diada de Sant Jordi de 2014 a un Teatre Victòria de Barcelona farcit del bo i millor que havia donat mai l’espanyolisme a Catalunya. Aquell 23 d’abril de ja fa vuit anys, es presentava públicament Societat Civil Catalana. Entre les butaques del Teatre Victòria una munió dels autoanomenats constitucionalistes ordien el seu particular ariet associatiu —regat de cabassos de diners d’origen desconegut— contra l’independentisme català. Allà hi havia representants del PP, Cs, PSC, passant per tots els colors del negre de l’extrema dreta més tronada, com el mateix Santiago Abascal d’un Vox marginal i extraparlamentari. Però també la plana major de la xenòfoba PxC, diversos representants de la carlinada integrista o els neonazis de l'MSR. Tot plegat no és cap secret i malgrat els silencis mediàtics, fins i tot ho vaig deixar escrit en un llibre.

D'aquells fets en va sorgir una derivada de les quals tot just n’estem començant a calibrar les conseqüències. Em refereixo al paper que ha tingut el PSOE «democratitzant» l’extrema dreta de Vox com un actor més de la política espanyola. Quan en aquell acte es va presentar l’entitat espanyolista, a ningú li va patinar que entre els socis fundadors de SCC hi hagués, per exemple, l’actual eurodiputat de Vox, Jorge Buxadé. Algú podria dir que en aquell moment no es coneixia públicament l’afiliació de Buxadé al partit d’Abascal i no li faltaria pas raó. No obstant, sí que era sobradament sabut que Buxadé havia concorregut a dues eleccions (el 1995 i el 1996) com a candidat a les respectives llistes de Falange Española y de las JONS i de Falange Auténtica. Ho sabia jo i no tinc cap dubte que també ho sabia el socialista Joaquim Coll, que va ser la primera persona a qui Buxadé va donar la mà quan va ser cridat a pujar a l’escenari del Teatre Victòria amb la resta de socis fundadors de l'entitat espanyolista. De la mateixa manera que 4 anys després, l’actual ministre de Cultura Miquel Iceta de ben segur que no li va passar per alt que rere la pancarta d’aquella manifestació organitzada el 18 de març de 2018 per SCC, també hi havia el secretari general de Vox, Javier Ortega Smith ben a prop seu. Al cap i a la fi, per preservar la unitat d’Espanya, des de les files del PSOE han arribat a fer absolutament de tot.

De llavors ençà el panorama polític ha canviat substancialment i en part ha sigut per com es va gestionar la unitat espanyolista contra les aspiracions independentistes. Malgrat que en aquell moment qui portava la batuta a la Moncloa eren els populars de Mariano Rajoy, l'any 2014 Vox era una força marginal extraparlamentària. Actualment, amb el Govern coalició entre PSOE i Podem encapçalat per Pedro Sánchez, Vox és el tercer partit més votat d’Espanya. L'extrema dreta té 52 diputats al Congrés i és més a prop que mai de poder tenir —com a mínim— ministres en un futur canvi de cicle polític que porti els d’Abascal a la Moncloa. Tot i això, i malgrat la comèdia dels socialistes erigint-se en el millor escut contra Vox, en aquests darrers anys hem pogut comprovar com a l'hora de la veritat el PSOE segueix engreixant el partit d’Abascal. Prova d’això és la recentment celebrada escola d’estiu de SCC que ha reunit de nou PP, Cs, Vox i PSC —amb Salvador Illa de representant— tal com ja ho van fer l'any passat.

Al cap i a la fi, tant Vox com el PSOE es necessiten mútuament. Rere la teatral retòrica sobre l’eix ideològic que gesticulen tots dos partits i que els fa presumptament tan diferents, a l’hora de la veritat hem vist com el PSOE implementa polítiques migratòries pròpies de l’extrema dreta i no té cap mania per reunir-se amb Vox, tractant-lo com un actor necessari si del que es tracta és de garantir la sagrada unitat de la pàtria. Ho van fer quan forjaven SCC fa vuit anys i ho fan ara, en ple 2022. Això mateix tractava d’explicar tot just fa quinze dies en aquest mateix espai: Vox no s’ha mogut dels seus postulats ideològics, però malgrat ser una força política fora del govern, ha aconseguit una cosa molt més valuosa: fer que la resta de partits espanyols s’acostin cap a les seves idees.