Després de la guerra de Successió arriben a la corona d’Espanya la dinastia borbònica. Catalunya perd l’autogovern a partir del Decret de Nova Planta. El segle XVIII va ser un moment de transformació econòmica amb l’aparició de la indústria tèxtil. A finals del segle XVIII (1784), malgrat l’oposició de certs sectors, es legalitzava l’accés de les dones al treball. Tres anys després la corona concedia la llibertat per al comerç d’esclaus.
Aquests dos decrets reials buscaven abaratir jornals i incrementar els beneficis del nou sistema industrial. Catalunya vivia una crisi important, una crisi que pot ressonar actualment; una crisi d’habitatge molt important amb pujades de lloguer inassequibles i edificacions precàries, alta demografia i espais urbans amb manca d’higiene. En aquells moments les desigualtats de les classes populars enfront de la burgesia i les autoritats eren molt grans. En aquell final de segle el Baró de Maldà escriví l’1 de gener del 1789: "S’han pujat los preus dels pans: lo banc, a quinze diners la lliura, un diner més de l’any passat; lo mitjà a sis sous, i lo moreno a quatre sous i sis; no deixant de ser tant gravós lo preu del pa mitjà i moreno a la pobra gent".
El preu del pa depenia de l’administració i el 27 de febrer de 1789 a Barcelona el capità general -Francisco González de Bassecourt, conde del Asalto- va proclamar un ban amb una nova pujada del preu del pa i l’endemà va esclatar el Rebombori del pa, una revolta liderada per dones i que va ser reprimida amb duresa. La revolta també es va viure a altres poblacions com Vic, Mataró, Arenys, Martorell, Sant Feliu, Sant Boi, Sabadell... va comportar una gran mobilització popular. Era l’expressió del malestar que feia anys es vivia: males collites, retenció de la farina i fam -de fet les classes populars sovint només podien menjar pa-, amb antecedents com la revolta de quintes l’any 1870.
Aquest episodi important de la nostra història ha estat del tot invisibilitzat. L’any 1995 la historiadora Isabel Segura el recuperava a la seva "Guia de Dones de Barcelona" -publicada per l’Ajuntament de Barcelona- i a partir d’aquí va seguir investigant fins a la nova publicació, també de l’Ajuntament de Barcelona, "El rebombori del pa. Barcelona 1789" en què aprofundeix sobre els fets esdevinguts aquells quatre dies de febre i març de 1789 i els efectes posteriors.
Poc es coneix que els rebomboris els iniciaren i lideraren les dones de classes populars. Tampoc es coneix la sagnant repressió posterior que va portar a terme un nou capità general -després del pacte al que va arribar l’anterior amb les revoltades- Francisco Antonio de Lacy amb cinc condemnes a mort entre les quals una de les que va liderar la revolta: Josefa Vilaret, dita La Negreta. Tampoc es coneix prou els desterraments -i no es coneix el nombre exacte si van ser centenars o milers- que es van fer a penals reials d’Oran, Ceuta, Melilla...
Isabel Segura destaca en el llibre que "aquell acte polític col·lectiu mai no va ser reconegut com a tal per les autoritats no pels estaments benestants, que sempre pressuposaren que eren indivídues soles, agitadores, forasteres, que no tenien res a veure amb la col·lectivitat". La historiografia ha seguit recollint el fet com un fet espontani i, un cop més, ha amagat el paper de les dones, fent cas del neutre recollit pels cronistes de la noblesa. Poca gent coneix allò que el barretaire Ramon Cornet recollí a mode de crònica d’aquells dies: “Y quien empesso toda la bulla fueron las mugeres”.
