He llegit el llibre d’Alejandro Fernández, A calzón quitao, amb l’esperança que es tractés de quelcom interessant. El considero una persona intel·ligent, culta, educada, amb sentit de l’humor i de criteri independent, característiques escasses en general i en particular a la política catalana. A més, sabia que hi feia una crítica a la tutela que des de Gènova s’ha anat aplicant sobre el PP català, i m’interessava comprovar-ho.

Les primeres pàgines no deceben. Hi apareix un polític ambiciós i audaç: Fernández es proposa, com a mínim, ocupar la presidència de la Generalitat. Ha arribat a la conclusió que per aconseguir-ho necessita temps, i que Gènova no li’n donarà perquè no li n’ha donat a cap dels seus predecessors. El llibre és, primer que tot, una jugada audaç i intel·ligent per comprar aquest temps a força de denunciar, de manera descarnada, la incompetència de la direcció del PP a l’hora de gestionar Catalunya i a l’hora d'entronitzar i despatxar els líders del PPC. A sobre, es despatxa a gust amb la partitocràcia en general i al PP en particular. El llibre no podia fer cap gràcia a Gènova, però ara resultarà molt més difícil descavalcar-lo. Chapeau!

Lamentablement, a partir d’aquí el llibre trontolla. De tant en tant, una fogonada brillant ajuda a continuar. Per exemple, quan dedica atenció al feminisme (pàgines 123 i 131), que tracta amb major sensatesa del que és habitual, o quan manifesta -parlant de Mayor Oreja- el dilema del polític que es creu obligat a sacrificar les seves opcions per liderar el seu partit per sostenir una opinió de la qual està convençut, però que sap que no agrada. 

Per contra, de tant en tant Fernández patina innecessàriament. Per exemple, fa referència a la dana (quina necessitat n’hi havia?) per deixar dit de passada que Sánchez se’n va espolsar la responsabilitat de la gestió, sense fer cap esment ni de Mazón ni del govern valencià. Per exemple, quan fa una crítica àcida de la corrupció de la família Pujol i de CDC (quina necessitat n’hi havia?) sense fer esment de la del PP.

Però, com a economista, el que m’interessava més era comprovar si Fernández -i, per tant, el PPC- té un projecte econòmic per a  Catalunya. L’hauria de tenir, perquè dona moltíssima importància a l’economia.

En un moment determinat (pàgines 130 i següents) esbossa un programa polític per a Espanya basat en sis punts: aigua (incloent-hi el transvasament entre conques), feminisme, energia (nuclear més renovables), immigració (legal i feminista), reforma constitucional per clarificar les competències i reforma electoral per introduir les llistes obertes. Però no té cap proposta per a Catalunya més enllà de “llibertat econòmica i impostos moderats, amb menors traves burocràtiques”. És inevitable preguntar-se com algú pot pretendre liderar un país amb un programa tan pobre.

El problema és que Fernández no ha fet un diagnòstic encertat sobre els problemes de Catalunya. En un moment determinat declara que, “segons la Fundació Bofill”, Catalunya lideraria l’abandonament escolar prematur. Si consultés fons oficials comprovaria que les comunitats amb una taxa superior a la mitjana espanyola, són -de major a menor- Múrcia, Balears, Andalusia, Castella-la Manxa, València, Catalunya i Canàries. És evident que els resultats escolars a Catalunya són pitjor que preocupants, però no encertarem si creiem que són un problema específic d’ella.

Més greu és l’error d’apreciació pel que fa a la decadència econòmica, a la qual dedica molta atenció. Insisteix que Catalunya entra en decadència aproximadament a partir de l’any 2000 a conseqüència de la política de la Generalitat. Mentrestant, en canvi, considera que el conjunt espanyol, gràcies al lideratge d’Aznar, va fer un salt endavant: “Aznar arriesgó y triunfó”, “España tenía que entrar en el euro como locomotora [...] fue una apuesta arriesgada. Pero salió bien”. “España iba como un tiro”. Fins que arriba Zapatero: “2004 marca el final de esta brillante etapa de España”.

Res de tot això no té cap fonament. Un país va bé econòmicament si la productivitat va bé, perquè, com diu Paul Krugman, “la productivitat no ho és tot, però a llarg termini és gairebé tot”. Ara bé, si consultem les estadístiques sobre la productivitat espanyola observarem que entre 1980 i 1995 va créixer molt (un 46%), però que a partir de 1995 s’estanca sobtadament, de manera que el 2024 és molt poc superior a la d’aquell any: ha crescut a un misèrrim 6%, a comparar amb un 27% a França, 33% a Portugal, 46% a Suècia o 58% als EUA. Amb les dades a la mà, Espanya està en decadència des de 1995, sense que pugui percebre’s cap diferència en els diferents períodes en funció del color del partit que ha ocupat la Moncloa. Pel que fa a la de Catalunya, ha crescut a un 5%, pitjor, però no gaire pitjor que la mitjana espanyola. Amb les xifres a la mà, resulta més raonable interpretar el Procés com una reacció a la decadència espanyola que la causa de la decadència catalana.

Fernández té un projecte, sens dubte, i l’explica molt bé al llibre. El projecte no inclou res sobre l’ensenyament (més enllà de la llengua), ni sobre la recerca, ni sobre els ferrocarrils, ni sobre la indústria, ni sobre Barcelona, ni, en suma, sobre res important per a la prosperitat col·lectiva.

Fernández està absolutament convençut que l’independentisme tornarà a reptar l’estat espanyol -ho repeteix obsessivament- i considera que, arribat aquell moment -que espera fervorosament- el PPC haurà de fer el paper que en aquell moment va protagonitzar Ciutadans i que ell va defensar infructuosament: liderar-hi la reacció, aglutinar el vot antiindependentista i guanyar les eleccions autonòmiques.

Un tanca el llibre pensant que, en els temps que corren, és possible que tal esquema pugui fer-se realitat, però que Fernández faria un servei millor a Espanya, a Catalunya i al seu partit si dediqués la seva energia a construir un programa més sòlid.