Ahir ens n'anàvem a dormir amb una exclusiva compartida pel Diari Arai La Directasobre com l’Estat treballa incansablement per minar d’informadors a l'independentisme català. En aquest cas, es tracta de dos presumptes agents del Departament de Seguretat Nacional (DSN) que haurien intentat captar un jove que havia militat a Jovent Republicà per tal que es tornés a freqüentar aquest entorn i facilités informació als dos agents. Fa pocs dies, també La Directa, posava negre sobre blanc amb el cas d’un poc hàbil agent de la Policia espanyola que, posseïdor d’una identitat falsa, s’hauria infiltrat en diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista i dels moviments socials de Barcelona. Tot plegat arriba poques setmanes més tard que un mitjà de prestigi i repercussió internacional com The New Yorker, destapés el cas més gran d’espionatge del que mai s'ha tingut coneixement utilitzant el programa Pegasus. En aquest cas l’independentisme català també hauria estat el centre d’atenció del programari espia per excel·lència.
En un altre ordre de les coses, aquests dies hem estat convidats de pedra de la Massacre de Melilla. Durant la matinada del passat dia de Sant Joan, centenars de migrants van intentar un salt massiu a la tanca fronterera que separa Espanya i el Marroc en aquest enclavament espanyol a l’Àfrica. Les escenes de terror de la policia marroquina reprimint durament els migrants i apilant desenes de cossos com si fossin sacs de carn inerta, contrastaven amb les felicitacions del president espanyol, Pedro Sánchez, per "l'extraordinària feina" de la policia Marroquina. A l’hora d’escriure aquest article es compten ja 37 morts i més de 320 ferits provocats per la criminal actuació de la policia marroquina amb la complicitat de la Guàrdia Civil espanyola. Al Pedro Sánchez de 2014, que feia emotives piulades contra Mariano Rajoy pel seu paper envers la criminal política fronterera d’Espanya, sembla ser que se’n riu de les desenes de morts i ferits, agonitzant fins a expirar i despullats de qualsevol gest d’humanitat —tal com hem pogut veure amb el cru testimoni d’unes imatges esgarrifoses— o del fet que la Guàrdia Civil permetés les anomenades "devolucions en calent" vulnerant tota legislació internacional i fins i tot accedint a l’entrada de les forces de seguretat de la policia marroquina en territori espanyol.
L’espionatge massiu per motius polítics davant de l’amenaça del fantasma de l’antiespanya que representa l’independentisme català i els pactes inconfessables amb la monarquia marroquina, no són altra cosa que el resultat d’una Espanya que actua tal com ho ha fet sempre. És a dir, que si per mantenir la unitat de l’Estat i la "pau social" cal saltar-se l'ètica, la moral i fins i tot la legislació nacional o internacional, no hi ha cap problema perquè tal com va dir algú, per damunt de la veritat hi ha la unitat d'Espanya. Al president Sánchez i pel que sembla també als seus ministres, inclosos els d’Unides Podem, se'ls en fot la Massacre de Melilla o l’espionatge massiu per motius polítics contra desenes de ciutadans catalans. No hi ha hagut cap dimissió, ni que sigui per dignitat, que ens demostri el contrari.
Coneixent el tarannà del PSOE, cal ser molt innocent per sorprendre's que el "govern més progressista de la història d’Espanya" hagi actuat tal com ho faria la dreta més rància. No obstant, que el govern espanyol hagi comprat l’agenda migratòria i la de la defensa de la unitat nacional a la dreta radical populista té conseqüències més o menys immediates que ja fa temps que s’albiren. La "democratització" de Vox n’és la principal, perquè si s’assumeixen part de les seves propostes, el partit d’extrema dreta ja no és un element díscol en forma d’espantall polític, sinó que de facto se'l situa com un actor més dins de l’oferta electoral espanyola. Aquests gestos del Govern de Sánchez que veiem amb tanta claredat aquests dies, com un reguitzell de fets l’un rere l’altre, no són altra cosa que la victòria anticipada de l’extrema dreta. Al cap i a la fi, els fatxes ja han guanyat el discurs, ara només és qüestió de temps que ho facin a les urnes.
En un altre ordre de les coses, aquests dies hem estat convidats de pedra de la Massacre de Melilla. Durant la matinada del passat dia de Sant Joan, centenars de migrants van intentar un salt massiu a la tanca fronterera que separa Espanya i el Marroc en aquest enclavament espanyol a l’Àfrica. Les escenes de terror de la policia marroquina reprimint durament els migrants i apilant desenes de cossos com si fossin sacs de carn inerta, contrastaven amb les felicitacions del president espanyol, Pedro Sánchez, per "l'extraordinària feina" de la policia Marroquina. A l’hora d’escriure aquest article es compten ja 37 morts i més de 320 ferits provocats per la criminal actuació de la policia marroquina amb la complicitat de la Guàrdia Civil espanyola. Al Pedro Sánchez de 2014, que feia emotives piulades contra Mariano Rajoy pel seu paper envers la criminal política fronterera d’Espanya, sembla ser que se’n riu de les desenes de morts i ferits, agonitzant fins a expirar i despullats de qualsevol gest d’humanitat —tal com hem pogut veure amb el cru testimoni d’unes imatges esgarrifoses— o del fet que la Guàrdia Civil permetés les anomenades "devolucions en calent" vulnerant tota legislació internacional i fins i tot accedint a l’entrada de les forces de seguretat de la policia marroquina en territori espanyol.
L’espionatge massiu per motius polítics davant de l’amenaça del fantasma de l’antiespanya que representa l’independentisme català i els pactes inconfessables amb la monarquia marroquina, no són altra cosa que el resultat d’una Espanya que actua tal com ho ha fet sempre. És a dir, que si per mantenir la unitat de l’Estat i la "pau social" cal saltar-se l'ètica, la moral i fins i tot la legislació nacional o internacional, no hi ha cap problema perquè tal com va dir algú, per damunt de la veritat hi ha la unitat d'Espanya. Al president Sánchez i pel que sembla també als seus ministres, inclosos els d’Unides Podem, se'ls en fot la Massacre de Melilla o l’espionatge massiu per motius polítics contra desenes de ciutadans catalans. No hi ha hagut cap dimissió, ni que sigui per dignitat, que ens demostri el contrari.
Coneixent el tarannà del PSOE, cal ser molt innocent per sorprendre's que el "govern més progressista de la història d’Espanya" hagi actuat tal com ho faria la dreta més rància. No obstant, que el govern espanyol hagi comprat l’agenda migratòria i la de la defensa de la unitat nacional a la dreta radical populista té conseqüències més o menys immediates que ja fa temps que s’albiren. La "democratització" de Vox n’és la principal, perquè si s’assumeixen part de les seves propostes, el partit d’extrema dreta ja no és un element díscol en forma d’espantall polític, sinó que de facto se'l situa com un actor més dins de l’oferta electoral espanyola. Aquests gestos del Govern de Sánchez que veiem amb tanta claredat aquests dies, com un reguitzell de fets l’un rere l’altre, no són altra cosa que la victòria anticipada de l’extrema dreta. Al cap i a la fi, els fatxes ja han guanyat el discurs, ara només és qüestió de temps que ho facin a les urnes.