#pressingCUP

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Els militants de la CUP han celebrat aquest cap de setmana assemblees per debatre el posicionament del seu partit davant els pressupostos de la Generalitat. Avui voten i demà al matí es fa públic el resultat. L'esmena a la totalitat es dona per feta i, segons que m'explicaven ahir alguns dels assistents, el debat és entre seguir negociant o donar per esgotat el diàleg amb l'executiu d'ERC i Junts. Això darrer malgrat els gestos dels últims dies per mirar d'atreure'ls, alguns ja previstos a l'acord amb els republicans i altres de nous. Si es confirma aquest escenari d'esmenar i seguir negociant serà el que en els darrers dies han abonat, de forma més o menys explícita, els diputats de la CUP en les seves declaracions públiques. És previsible que Pere Aragonès i Jaume Giró tinguin encara algun roc a la faixa per assegurar-se com a mínim l'abstenció i poder aprovar els comptes en minoria.

No són, és obvi, els pressupostos que voldria la CUP i és molt possible que se'n pogués esperar més d'un Govern i d'un president que prometen no una "revolució" sinó quatre: la verda, la feminista, la social i la democràtica. No hi ha avenços en el procés o la fiscalitat, però sí en la gestió dels Mossos o en les polítiques socials i es posen les bases per frenar oligopolis que, tradicionalment, han condicionat el nostre país. L'alternativa als vots de la CUP són els del PSC i, en segona instància, els dels comuns.

La diputada Eulàlia Reguant, negociadora de la CUP, es preguntava la setmana passada, de forma retòrica, què hi veia en aquests comptes el PSC que li despertés aquest interès per votar-los. És evident que en els pressupostos de Giró en si mateixos no massa cosa. Només calia seguir les compareixences dels consellers la setmana passada al Parlament per explicar els dels seus departaments i escoltar-ne la valoració dels diputats socialistes a cada comissió.

El que sí que hi veuen al PSC és una triple oportunitat política si no hi ha acord entre els partits del Govern i la CUP: se situen definitivament en una posició central amb el que això suposa també quan es debaten assumptes com el Hard Rock o l'ampliació del Prat; acaben de trencar el desorientat bloc republicà; i abarateixen els vots per a Pedro Sánchez al Congrés perquè ERC i Junts els en deuran una. Això darrer se sumaria als pactes que, en ajuntaments importants o a la Diputació de Barcelona, ja tenen independentistes i socialistes.

Les mesures socials que contenen, els canvis que s'han anunciat, els que previsiblement s'anunciaran i com els comptes facilitaran que es compleixi l'acord d'investidura entre ERC i la CUP són motius a ser tinguts en compte per les bases anticapitalistes. El debat públic d'aquests dies i el que vindrà ens ha portat a recordar de nou el #pressingCUP, que va tenir el seu moment "de glòria" (força virulenta) entre les eleccions de setembre de 2015, quan Junts pel Sí tenia Artur Mas de candidat a la Generalitat, i el gener de 2016, quan es va investir Carles Puigdemont. Alguns dels que, des de les tribunes mediàtiques, polítiques o de les xarxes, més pressionaven i blasmaven la CUP per prescindir del "capital polític" de Mas ara n'obvien olímpicament les opinions, l'han arraconat tant a ell com al seu partit, el PDECat, i encimbellen Puigdemont, el seu substitut i ara líder de Junts.

Les decisions de la CUP solen aixecar passions, més entre els socis i els seus entorns que no pas en les seves pròpies bases. Va passar amb la investidura de Mas o amb els pressupostos tombats a Junqueras el 2016, però també amb la ràpida decisió de facilitar la presidència a Aragonès o la de no votar afirmativament a Jordi Turull el dia abans que el Suprem l'enviés a presó. Dies després facilitarien investir Quim Torra, que no passarà a la història com un gran president. Les decisions dels anticapitalistes generen adhesió o rebuig en funció de quina de les dues grans famílies independentistes en surt mal parada.      

Passa, però, que la CUP i les seves bases tenen tot el dret a prendre les seves decisions de forma sobirana, en funció dels seus interessos polítics, que normalment és clar, i d'acord amb el que interpreten que volen els seus votants. De la mateixa manera que els tenen els militants de Junts i els d'ERC quan en els darrers anys han pres decisions polítiques i de lideratges que han tingut un fort impacte. A la CUP se li pot demanar flexibilitat i comprensió amb els ritmes i els interessos de la resta d'actors, però no que siguin incoherents amb els seus compromisos i entreguin els vots.

El 2015 van enviar Mas a "la paperera de la història" perquè havien promès en campanya que, si depenia d'ells, no seria investit. Allò els va costar tibantors internes, i fins i tot trencar amb el seu cap de cartell, Antonio Baños, que es volia desdir del compromís amb els votants i permetre que Mas, qüestionat per les retallades, els escàndols de corrupció de CDC que n'han provocat la desaparició, i el simbolisme del 9-N, seguís a Palau.  

El #pressingCUP no és segurament el millor camí per encarar la relació amb els anticapitalistes. Normalment funciona poc i té el risc de provocar resultats oposats als que es busquen. La CUP, senzillament, ha d'avaluar amb rigor i sense trampes si en l'orientació general del Govern es nota prou la seva incidència, si ella i el país hi guanyen més seguint com a soci incòmode o passant a l'oposició i cedint l'espai al PSC, i si els seus nou diputats poden realment condicionar més o no a Aragonès i Giró. I el president i el conseller no s'han de separar de la lògica política que fins ara han seguit: entendre que els vots no els hi regalaran, que s'han de negociar tenint ben clars els límits i el pes de cadascú. Si tothom s'ho aplica, el bloc republicà no es trencarà, el PSC seguirà escalfant banqueta i ningú se sentirà estafat o víctima d'un xantatge.

» Avui estarem pendents de les reunions dels partits i de la compareixença de Giró al Parlament. És possible que, a més dels pressupostos i la negociació amb la CUP, el conseller expliqui alguna cosa sobre l'infrafinançament que pateix Catalunya, que lògicament té per la mà. Sobre això, el concert i la reaparició de Jordi Pujol en vaig escriure aquesta opinió.
 

---

Avui no et perdis

»S'està complint l'acord d'investidura entre ERC i CUP?; per Bernat Surroca.

»Estabilitat i la CUP: un binomi complex que condiciona el Govern d'Aragonès; per Oriol March.

» Dades: Barcelonès, Vallès i Baix Llobregat concentren el 70% de desnonaments amb suport de Mossos; per Roger Tugas Vilardell.

» Fil directe: «La mort de Montesquieu»; per Germà Capdevila.

» La via dels eurodiputats independentistes per canalitzar l'autodeterminació; per Sara González.

»Ona Curto, regidora de la CUP, primera presidenta de l'assemblea del Consell per la República; per Oriol March.

» Opinió: «Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna»; per Aleix Sarri.

» El pas endavant de Colau i Díaz: un espai que superi el Podem d'Iglesias; per Joan Serra i Sara González.

» Opinió: ««Otras políticas» i causes perdudes»; per Laura Pinyol.

»El PCE arriba al segle entre l'èpica del passat i la presència a la Moncloa; per Pep Martí.

» Catalunya no s'escapa de la «crisi dels contenidors»; per Irene Montagut.

» Dotze homes sense pietat al Cercle d'Economia; per Pep Martí.

» Entrevista a Frederic Ximeno: «Malgrat tot, la cimera de Glasgow ha estat esperançadora»; per Pep Martí.

» Català en guàrdia | El català, una llengua de segona a Espanya i Europa; per Bernat Surroca.

» Català en guàrdia | El català als mitjans: entre la tossuderia de l'estàndard i la riquesa abandonada dels dialectes; per Irene Montagut.

» Jo competeixo: Xavi Hernández o els anuncis de Casa Tarradellas; per Modernet.

» Crònica | El «League of Legends» reconquereix Barcelona: els «e-sports» mostren el seu poder; per Víctor Rodrigo.

 

---

 El passadís

Previsió conservadora als pressupostos de la Generalitat de 2022 per als mitjans de comunicació públics. La informació per a la memòria dels comptes que els departaments remeten a Economia i que serveix per justificar les partides preveu menys audiència per a TV3 i Catalunya Ràdio de la contemplada als exercicis de 2019 i 2020 i menys de la que estan tenint aquest 2021. Per a TV3 i els seus canals temàtics preveu un 16% de share, que és mig punt menys que l'acumulat aquest any. Per a  Catalunya Ràdio i les seves emissores la memòria preveu de 670.000 oients, una xifra també lleugerament inferior al que van sumar a l'EGM de juliol, que va ser especialment dolent, les seves emissores.

Els comptes presentats pel conseller Jaume Giró preveuen destinar 243,5 milions d'euros a la CCMA, un increment de 3,5 milions d'euros en relació als de 2020 malgrat que l'ens n'havia demanat 292. El Govern ha hagut de fer en els darrers temps aportacions extraordinàries per quadrar comptes. L'aportació anual va baixar de forma dràstica amb l'arribada d'Artur Mas en un context de crisi. El 2009 s'hi havien destinat 331 milions d'euros del pressupost. La CCMA, clau per a la salut del català i tractora del sector audiovisual, està a l'espera d'un acord que desbloquegi la renovació del consell d'administració.    

Vist i llegit

Una entrevista massa incisiva o impertinent pot enutjar l'entrevistat i acabar malament. Fent de periodista és un repte trobar el to per tal que l'entrevistat se senti còmode i "s'obri" però preguntar el que toca, per incòmode que sigui. A El País d'ahir es publicava un intent d'entrevista convencional, amb preguntes oportunes, al cantant Miguel Bosé i que va acabar com el rosari de l'aurora. No tenia cap ganes de parlar del seu negacionisme pandèmic i de la seva vida personal malgrat que ha publicat unes memòries. L'intent d'entrevista és de Luz Sánchez-Mellado. "El meu pitjor enemic en aquest moment ets tu", li diu el cantant, extremadament desagradable, a la periodista. La podeu llegir -i veure'n una part en vídeo- aquí. 

 L'efemèride

No va ser fins a tal dia com avui de l'any 1995 a Espanya s'hi abolia de forma definitiva la pena de mort. La Constitució de 1978 ja l'havia proscrit, però encara era possible aplicar-la en cas de guerra. Vint anys després de les darreres condemnes a mort a Espanya (tres militants del FRAP i dos d'ETA) va decaure definitivament de l'ordenament jurídic.

 L'aniversari

Albert Rivera, l'expresident de Ciutadans, fa avui 42 anys. De la fornada del 1979, quan el líder del partit taronja va néixer Adolfo Suárez -a qui té com a referent- presidia el govern espanyol i pilotava la transició. Rivera va ser el primer líder de Ciutadans, partit nascut el 2005 com a resposta a la "deriva catalanista" del PSC, sobretot en matèria lingüística. Va aconseguir representació al Parlament el 2006 i va anar creixent amb un discurs espanyolista i de confrontació que defugia etiquetes ideològiques.

Va fer el salt a Espanya i ho va poder ser tot, però la seva ambició el va fer desaprofitar el moment i el va acabar castigant. El 2019 va quedar políticament atrapat pel PP i el PSOE i a les eleccions espanyoles el seu partit, que es presentava com a liberal, va ser víctima de l'ascens de Vox. Va deixar la política activa i ara freqüenta cercles propers al PP. El seu curs de formació de líders ha estat objecte de crítica a les xarxes: els professors són tots homes i tots molt a la dreta. A Eldiario.esdedicaven aquesta crònica a la presentació aquest dijous. 
 ​Fes clic aquí per rebre'l