El català, una llengua de segona a Espanya i Europa

El president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, deia fa uns dies en una entrevista a NacióDigital que l'Estat veu com un "atac" la seva pròpia diversitat cultural i lingüística. Això es veu en molts àmbits, com ara l'ofensiva contra la llengua a l'escola o les reticències a protegir el català en la llei de l'audiovisual. Dia a dia, però, el català es veu relegat en els dos espais centrals de la política espanyola i europea: el Congrés dels Diputats i el Parlament Europeu. I el govern espanyol no se la fa seva al mateix nivell que el castellà. En aquestes dues institucions, el català no es considera llengua oficial, malgrat que és una de les llengües de l'estat espanyol i és un idioma parlat per uns 10 milions d'europeus. Els diferents governs espanyols no han tingut mai interès per situar la llengua en un estatus d'igualtat amb el castellà, ni a Espanya ni a Europa. 

El reglament del Congrés té 56 pàgines i en cap d'elles es fa referència a la llengua que han d'utilitzar els diputats en les seves intervencions o durant la seva tasca parlamentària. Tothom sap, però, que només s'hi parla castellà i que quan algun diputat ha intervingut en alguna altra llengua se l'ha fet l'advertència pertinent per canviar de llengua. "Es parla en castellà per costum, un costum que ve del franquisme", explica Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General per la Universitat Autònoma de Madrid, en declaracions a NacióDigital. La Constitució diu, a l'article 3 del Títol Preliminar, que el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat i que les altres "llengües espanyoles" són oficials a les respectives comunitats autònomes, però no es poden utilitzar al Congrés.

"Això és una anomalia democràtica, perquè hi ha representants polítics que no poden expressar-se en la llengua de les persones que els han votat", constata Moreno Cabrera. A l'estat espanyol, uns 8,5 milions de persones parla català, comptant Catalunya, el País Valencià, la franja de Ponent i les Illes Balears, que no poden ser representats en la seva llengua a la cambra espanyola. Per què? Segons Moreno Cabrera, hi ha un "supremacisme lingüístic espanyolista transversal" que s'hauria de corregir per fer del Congrés una institució més "democràtica i representativa" de la pluralitat que hi ha a l'Estat. Per ell, seria fàcil: només caldria que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, permeti parlar la llengua que cada diputat consideri oportuna.

Al llarg dels anys hi ha hagut temptatives de fer una llei de llengües a l'Estat, sense èxit. El ministre de Cultura, Miquel Iceta, ho va prometre, i de fet a l'últim congrés del PSC el partit es va comprometre a treballar pel "federalisme lingüístic" impulsant iniciatives com ara la proposició de llei de reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d'Espanya que va presentar el grup socialista l'any 2013. Recentment, al març, el PSOE va rebutjar una proposta a favor de la igualtat de drets dels parlants de les diverses llengües d'Espanya.

Al Parlament Europeu la realitat no és gaire diferent. Qualsevol ciutadà pot dirigir-s'hi en català, gallec o basc, i té el deure de respondre en l'idioma que se'l contacti. El català, doncs, és "llengua de comunicació entre ciutadans i institucions europees", però no té rang d'oficialitat i per tant els eurodiputats no poden utilitzar-la al ple o a les comissions. "El català és una llengua europea, com totes les que es parlen a Europa, i s'hauria de poder utilitzar en tots els àmbits oficials de la Unió Europea", sosté Moreno Cabrera, que considera que qualificar-la de "llengua regional" -quina llengua no és regional?- és voler-la situar en un "segon rang". Canviar-ho, però, serà difícil, perquè la "ideologia dominant" dels estats que formen la UE és "el supremacisme lingüístic". 

La "insubmissió lingüística" i el fracàs per reformar el reglament
El català és una de les llengües de l'estat espanyol, però al Congrés dels Diputats només s'hi pot parlar castellà. Ho sap bé l'exdiputat d'ERC Joan Tardà, que va ser-hi entre els anys 2004 i 2019 i va fer cavall de batalla de l'assumpte. En declaracions a NacióDigital, Tardà explica que va començar a fer "insubmissió lingüística" durant la seva primera legislatura, entre 2004 i 2008. "Parlàvem català per generar un conflicte i, així, intentar que tot plegat fos un problema que s'hagués de resoldre", recorda. No s'havia fet fins aleshores i altres diputats s'hi van afegir. En un principi, la resposta de l'aleshores president del Congrés, el socialista Manuel Marín, era advertir-los i, finalment, fer-los fora de la tribuna d'oradors. Poc a poc, es va fer evident que calia abordar la qüestió.

L'any 2006 es va intentar reformar el reglament del Congrés i introduir l'ús de les llengües cooficials. "Vam aconseguir signar l'Acord de Sitges amb ERC, CDC, UDC, el PNB, Coalició Canària i el grup mixt. per encarar la normalització de les llengües al nou reglament", explica Tardà. Mentrestant, Marín consentia una situació de "transitorietat", en què es podia utilitzar breument el català, el basc o el gallec a l'inici de les intervencions. "En dèiem la fórmula Marín. Era una situació de transitorietat extrema, però servia per mantenir el conflicte a l'espera de poder reformar el reglament", recorda l'exdiputat republicà. Finalment, quan els grups estaven a punt de segellar l'acord, el PP se'n va desmarcar i, després, també el PSOE. "Tot se'n va anar en orris", lamenta Tardà.

L'"error immens" d'oblidar la batalla per la llengua
Amb l'acceleració del procés d'independència tot es va sacsejar i, segons Tardà, van cometre un error greu. "Vam cometre un error immens, un dels més greus i que no em trec del cap, vam gairebé abandonar la batalla per la llengua", reconeix. L'independentisme, i concretament ERC, convençut que el procés era definitiu, va considerar que no calia introduir "la distorsió de la llengua". "Calia aglutinar gent pel combat pel referèndum i la unilateralitat, i parlar de la llengua al Congrés implicava que no abandonàvem el regeneracionisme de les institucions espanyoles", explica l'exdiputat. Per ell, allò va ser un error immens perquè, considera, si s'haguessin fet compatibles les dues lluites, "ara la batalla per la llengua estaria guanyada". 

En tot cas, la independència no va arribar i el català continua sense poder-se utilitzar al Congrés. Durant la seva etapa a la cambra, Tardà va veure diferències entre el PSOE i el PP en aquesta qüestió? "Amb el PSOE hi havia més receptivitat, però era mínima, i al final quan el PP no va entrar en la reforma del reglament, el PSOE se'n va desmarcar com sempre", lamenta, i recorda que els vots dels populars no eren necessaris i la modificació del reglament es podia tirar endavant amb els vots dels socialistes i de la resta de grups de la cambra favorables a la normalització de les llengües. A dia d'avui queden poques mostres d'"insubmissió lingüística". Una de recent va ser del diputat de la CUP Albert Botran, que va acabar expulsat per la presidenta del Congrés, Meritxell Batet.

Al Senat, cambra de representació territorial, hi ha alguna diferència respecte al Congrés, perquè el català sí que es pot fer servir de manera limitada. Es pot utilitzar per defensar mocions, a la comissió de comunitats autònomes i per entrar escrits a registre. Fa poques setmanes, Junts va proposar una reforma del reglament per equiparar l'ús del català i el castellà. Ara com ara, el PSOE ho avala, si bé l'any 2000 el PP es va comprometre amb CiU a utilitzar el català al Senat sense límits i la cosa no va tirar endavant. 

A Europa, només amb estat propi
A Europa, el català tampoc és oficial. Ramon Tremosa va ser eurodiputat durant deu anys, entre 2009 i 2019, i va treballar intensament en aquest sentit. "A l'inici de cada legislatura demanàvem al president de l'Eurocambra poder utilitzar la llengua al plenari, que és on hi ha més visibilitat", recorda en declaracions a NacióDigital. Era una proposta de mínims i que no costava ni un euro. "Una gran part dels traductors espanyol ja parla català, i també molts traductors estrangers. A més, també es poden enviar abans els discursos que faràs al plenari. La nostra proposta costava 0 euros", detalla. No hi va haver manera, tampoc l'any 2014, quan van rebre el suport de Podem. "El PSOE ha estat una paret tots aquests anys", lamenta. El 2018 s'hi va tornar a oposar. 

Hi ha hagut intents, però mai s'ha aconseguit canviar. L'any 2011, Tremosa va presentar una esmena amb motiu de l'entrada de Croàcia a la UE i la inclusió del croat com a llengua oficial per intentar que el català també ho fos. "Van veure que podíem guanyar la votació i van declarar il·legal l'esmena", recorda l'exeurodiputat de CiU. Per tot plegat, veu complicat que l'estatus del català a Europa canviï en el curt termini. "Hi ha una posició clara dels partits espanyols, perquè reconèixer el caràcter oficial del català a les institucions europees suposaria reconèixer la nació catalana",  diu l'actual diputat de Junts. "Si els catalans volem utilitzar la seva llengua ho podrem fer quan siguem independents, punt i final", deixa clar.

Fer evident l'anomalia
A dia d'avui, i mentre no arriba la independència, cal anar fent accions per visibilitzar l'anomalia de no tenir com a oficial una llengua com el català que no és minoritària a Europa. Junts, el partit independentista més votat en les darreres eleccions europees, ha dut a terme algunes iniciatives en aquesta línia des que els seus tres eurodiputats van poder accedir al Parlament Europeu a principis de 2020. Al febrer d'aquell any, per exemple, Clara Ponsatí va denunciar que el català no es respectava a l'estat espanyol i juntament amb Carles Puigdemont i Toni Comín, i també amb l'eurodiputada d'ERC Diana Riba, han participat en diversos espais per denunciar que la llengua catalana està prohibida a l'Eurocambra.

Per fer evident l'anomalia, sovint els eurodiputats independentistes intervenen al plenari en llengües que no són la del seu estat membre, és a dir, l'espanyol. Això ho fan, com explica Toni Comín en declaracions a NacióDigital, per "posar de manifest que no podem fer servir el català". En el cas concret de Comín, acostuma a parlar en francès o italià i això ha aconseguit atreure l'atenció dels mitjans de comunicació. "Quan parlo amb italià això genera preguntes, perquè no és una de les llengües habituals al Parlament Europeu, que són l'anglès i el francès", explica. D'aquesta manera, els eurodiputats independentistes intenten posar la qüestió de la llengua al centre un altre cop, tot i que és difícil entreveure canvis en aquest sentit sense una voluntat política dels principals partits espanyols.