Jordi Cuixart: «El referèndum que plantegem l'ha de convocar la Generalitat»

Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) atén NacióDigital després de fer costat als activistes jutjats per manifestar-se durant el trasllat dels presos des de Lledoners fins a les presons de Madrid, just abans de l'arrencada del judici al Tribunal Suprem, del qual en va sortir condemnat a nou anys per sedició. És la primera entrevista que concedeix després de la publicació del llibre Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres), en el qual el president d'Òmnium reflexiona sobre el futur del procés i aposta per un referèndum "sense adjectius" per recuperar la iniciativa.

Cuixart, empresonat des del 16 d'octubre del 2017 fins que va rebre l'indult, pels volts de Sant Joan, assenyala que aquesta revigorització del moviment passa per pressionar els polítics -ho repeteix durant diverses ocasions al llarg de la conversa-, tant els catalans com els de l'Estat, per tal d'exercir l'autodeterminació. Demana sentit d'estat a ERC i a Junts, esbossa com aprofitar la "violència" o "amenaça de violència" per part de les institucions espanyoles i aporta més detalls sobre com ha de ser el nou referèndum. Pel que fa al seu futur, és diàfan: no farà el salt a la política institucional.

- Com és la vida de Jordi Cuixart quatre mesos després de sortir de la presó?

- Molt millor que dins de la presó, segur. Igual que l'entrada demana un temps d'adaptació, amb la sortida passa el mateix. Hem conviscut amb els desvalguts, amb els indiferents, amb moltíssima gent que han arribat a ser part de la família, que els estimem com a tals, però que no tindran les facilitats que hem tingut nosaltres a l'hora de sortir. És un impacte emocional molt gran. I s'ha de prendre consciència de l'abast de la repressió, de què ha passat els quatre anys que has estat tancat: com s'han fet grans els pares, com han crescut els nens, com la societat catalana ha anat evolucionant. Cal deixar-se ajudar pels professionals, com ara psicòlegs, que fan acompanyament. Estic molt agraït i em sento molt fort, emocionalment parlant.

- Manté contacte amb els presos amb qui va tenir més relació a Lledoners? Hi ha tornat per visitar-los?

- Tornar, encara no. No és tan fàcil, si hi vas els treus visites d'altres familiars. Contactes, això sí, moltíssims. En la mesura que és possible, ens ajudem com quan érem allà. Intento col·laborar al màxim que es pugui amb tothom.

- En el llibre que acaba de publicar, assegura que vostè feia el paper de moderador en els debats entre els presos polítics. Aquest és el paper que continua exercint un cop fora de Lledoners?

- Més que mediador, ens agrada dir que som un espai amable, que fem de pont, de fusta, de bastida, de corda, del que faci falta, perquè els actors del sobiranisme es puguin trobar i puguin establir complicitats per fer possible arribar a enteses sòlides, consistents i perdurables en el temps. A Lledoners intentava fer-ho tan com es podia. Tampoc ningú m'ho va demanar, no tenia per què reconèixer-me ningú cap paper. Intentava fer el que estem convençuts que li pertocava fer a Òmnium.

"Ens agrada dir que som un espai amable, que fem de pont i del que faci falta perquè els actors del sobiranisme es puguin trobar i puguin establir complicitats"

- Òmnium intenta fer d'argamassa, o almenys això es pot deduir d'actes com el del seixantè aniversari celebrat a Elna, on van reunir per primera vegada Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.

- M'agrada recordar que Òmnium ha estat allà on ha estat sempre. La raó d'existir és visualitzar els grans consensos de país -escola catalana, llengua, la protesta contra la retallada de l'Estatut, la resposta unitària contra la llei de l'audiovisual que atempta contra el plurilingüisme als Països Catalans-, i ho hem de seguir fent. I, de manera silent, discreta i perseverant, també amb generositat, hem de fer el que ens pertoca. Sense vanagloriar-nos-en gaire, perquè els socis volen que siguem capaços de generar consensos i d'arribar a grans acords de país.

- Al llarg dels últims anys, el vocabulari de l'entitat s'ha basat en grans proclames com la democràcia o l'amnistia, per posar dos exemples. S'ha relegat la independència, com li retreuen sectors del moviment a Òmnium i també a ERC?

- Si hi ha algun retret, no m'ha arribat directament. Llengua, cultura, cohesió social i defensa dels drets civils i polítics és el que defensem. Pel referèndum de l'1-O, el que vam fer és una gran crida a omplir les urnes. Si algú té algun dubte que jo sigui independentista... M'explico molt malament! No dic que sigui menor, però l'important són els valors fundacionals de l'entitat i la defensa ineludible de l'exercici de drets fonamentals. I aquí hi ha la lluita no-violenta, en tots els seus escenaris, i també la desobediència civil. És el millor instrument que tenim com a societat civil per pressionar els polítics. Nosaltres no som polítics: jo soc un activista, un empresari. Les eines que tenim són la mobilització i els drets fonamentals, i aquí dins hi ha la lluita no-violenta, que és el que vam intentar legitimar la tardor del 2017 davant dels tribunals espanyols. Òmnium i els seus 200.000 socis són això.
- En el llibre defensa que el camí passa per un referèndum "sense adjectius". Què vol dir, això?

- Estem convençuts que, avui, el referèndum és el que genera un major consens en el conjunt de la societat catalana. Malgrat ser conscient que avui la realitat del país és diferent a la de fa quatre anys, diem que no hi podem renunciar, i que no hi volem renunciar. Emplacem els polítics a la celebració d'aquest referèndum sense adjectius quan abans millor. Aquest quan abans millor és entenent que ha de ser en el marc d'una estratègia compartida. Avui ens trobem que, des de la CUP a ERC passant per Junts, el que es defensa de manera majoritària és la celebració del referèndum. Què passa? Cadascú hi posa adjectius. Nosaltres diem que ens hem de posar d'acord en el què volem fer i, després, ho emplacem en el marc d'una mesa de negociació.

"Emplacem els polítics a la celebració d'aquest referèndum sense adjectius quan abans millor. Aquest quan abans millor és entenent que ha de ser en el marc d'una estratègia compartida"

Això correspondrà als polítics. La proposta que fem des d'Òmnium és la celebració d'un referèndum quan abans millor i sense adjectius. Ja seran els polítics els que es posaran d'acord posant-hi l'adjectiu. Però ens sembla prioritari i essencial  que hi hagi una estratègia compartida en el conjunt del sobiranisme. Per això prenem la iniciativa, tot i que pensem que ja genera consens.

- Quins passos concrets s'haurien de fer per avançar cap a aquest referèndum, tant des del carrer com des de les institucions?

- Des del carrer, diem que ens hem de tornar a preparar, a empoderar, i que hem de recuperar la capacitat de mobilització i de pressió que havíem tingut abans del coronavirus. Ens hem de tornar a formar per poder pressionar els polítics, els d'aquí i els d'allà. Els de l'Estat i els dels Països Catalans. Si no som capaços de pressionar-los, els polítics no exerciran la seva principal raó d'existir, que és escoltar la ciutadania. Aquest país té dret a exercir la seva autodeterminació en el marc de la lluita no violenta. Hem fet molt, com a societat, però encara estem a les beceroles.

L'evolució de qualsevol embat o confrontació intel·ligent es basa en aquesta escala de lluita no violenta que comença amb manifestacions i va avançant amb vagues generals i diferents tipus d'actuacions. Desemboquen, sovint, en actes massius de desobediència civil. Ens agradi o no, anem de cap a això, ens hi veiem abocats, perquè veiem les reticències de l'Estat a escoltar la ciutadania de Catalunya. Ells estan disposats a resistir de totes les maneres, i hem de demostrar de què som capaços per escoltar la nostra veu davant dels polítics, els d'allà i els d'aquí. Per això emplacem a l'empoderament en la lluita no-violenta.

- Diu vostè al llibre: "En el nostre cas, ara mateix, ras i curt, no hi ha possibilitat de fer un referèndum pactat, un nou referèndum unilateral o una declaració efectiva d'independència". Què han de fer els líders del procés per tornar a agafar la iniciativa, en el marc dels límits que existeixen en la política autonòmica?

- Més que interpel·lar els líders del procés, interpel·lem la societat catalana. Si nosaltres estem determinats a exercir el dret a l'autodeterminació, hem de tenir molt clar que el nostre grau d'implicació i de compromís ha de ser diferent al que hem tingut fins al dia d'avui. I ser conscient de les conseqüències que això suposa, que vol dir que hi ha molts aprenentatges dels últims quatre anys. Hem vist on és el límit de la societat catalana, que és en la violència. Això està molt bé. La lluita no violenta no és una lluita passiva, no té res a veure amb el pacifisme, que és una convicció. La no-violència és pressionar els poders sense renunciar a la força que tenim com a ciutadans. Fins al 2017 teníem poder, però no hem estat capaços de convertir-lo en força. El 3-O vam tenir molt poder, però els polítics no van saber què fer-ne.

" La interpel·lació, ara per ara, va més dirigida a la societat que als polítics, que es mouen quan senten la pressió de la ciutadania"

Al llibre, més enllà de fer retrets, volem constatar que el proper cop que la ciutadania demostri tot el poder que pot arribar a acumular, els polítics han de tenir la responsabilitat de convertir-ho en força, i això vol dir fer-ne un bon ús. A qui ens dirigim és a la societat catalana. Som 200.000 socis, però volem un Òmnium més fort, més participatiu, més capaç d'incidir en el conjunt de la societat. Amb tots els elements, ara anem a exigir la defensa dels nostres drets. La interpel·lació, ara per ara, va més dirigida a la societat que als polítics, que es mouen quan senten la pressió de la ciutadania. Els últims quatre anys s'han d'acabar d'assumir, amb els aprenentatges que se'n desprenen. Han passat quatre anys, volem parlar de repressió col·lectiva, i d'amnistia, però hem de ser fidels al ho tornarem a fer del Tribunal Suprem.
 
- Una de les grans frustracions que deriva de la tardor de 2017 és que en diverses ocasions la societat estava hipermobilitzada i fins i tot disposada a assumir unes conseqüències que fins en aquell moment del procés ningú no havia pensat, i es va acabar enviant la gent a casa. Com pot confiar la societat catalana que aquesta propera vegada que es pressioni els polítics estaran a l’alçada i es donarà l’ordre definitiva?

- Jo no soc polític i no puc respondre per ells. Nosaltres hem après que qualsevol procés d’emancipació té una evolució i en el marc d’aquesta evolució l’esforç i la capacitat de sacrifici de la ciutadania va pujant de nivell. Ara ens toca pujar un nivell més: formar-nos, empoderar-nos i recuperar la capacitat de mobilització. Els polítics també reaccionen davant la capacitat de pressió real que tenim els ciutadans. No defugim la nostra responsabilitat i dir que tot és culpa dels polítics. No serem mai una entitat contra els partits polítics: defugim el populisme i el discurs contra els polítics, que també formen part de la societat.

Entenem que l'únic límit que nosaltres tenim és la violència, però també hem après que el nostre límit no poden ser les amenaces de violència per part de l’Estat, i això és un punt d’inflexió que no és menor i que requereix molt aprenentatge. Les amenaces no poden ser un límit, i no es tracta de banalitzar la violència de l’Estat, sinó de saber entomar-la de tal manera per desarmar el nostre adversari polític. Hem d’utilitzar la violència de l’Estat com a palanca. Quan l’Estat facilita la sortida de Catalunya de milers d’empreses, està destruint llocs de treball. Això és violència i hem de ser capaços de convertir-la en una palanca de transformació democràtica. Quan l'Estat encausa més de 3.500 persones, això és violència, o quan hi ha més de 1.000 ferits per l'1-O, això és violència sense pal·liatius. I hem de ser capaços de convertir-la en palanca de transformació democràtica.

"L'1 i el 3 d’octubre de 2017 teníem més capacitat d’aglutinar que no pas ara, i hi havia una determinació total i absoluta. Determinació i buscar complicitats no està renyit, al contrari"

- Com lliga això amb la idea de "tornar a agradar"? Part de l’explosió del procés s’explica també perquè es va dir que tot seria molt senzill, que s’aniria de la llei a la llei. Ara ja hem vist que això no serà així. Vostè diu que s’ha d’assumir que pot haver violència per part de l’Estat. Hem de dir a la gent que la independència serà difícil, que hi haurà violència, que serà complicat... "Tornar a agradar" passa per aquí?

- De violència n’hi ha hagut, i totalment gratuïta i sense fonament. No m’atreveixo a dir que nosaltres hàgim de ser qui ha de dir a la gent que hi haurà violència. Qui ha de respondre per la violència és qui l’exerceix i les responsabilitats que tenen les institucions europees quan s’exerceix violència gratuïta amb l’objectiu d’eliminar la dissidència política contra ciutadans de la Unió Europea. No podem respondre pels actes de l’Estat i qui ha de respondre per la seva violència –més de 1.000 ferits i 0 policies condemnats- és l’Estat. El que sí que diem a la societat catalana és que hem d’obrir els ulls, i la societat catalana va amb els ulls ben oberts, davant de tot el que ha passat en aquests quatre anys. Els aprenentatges ens indiquen el camí. I ja estem exercint els drets fonamentals, però sí que cal major empoderament, formació, coneixement del que estem fent. I sí, també cal major implicació del conjunt de la societat catalana, perquè amb la que hem tingut no ens n’hem sortit.

Aquí tenim un gran consens: amb les frustracions i tot el que està passant, no conec ningú que hagi renunciat a tornar-ho a fer. No és tornar a agradar, sinó de seguir agradant. I agradar no des d’una postura naïf o ingènua, o banalitzadora, sinó de compartir els problemes, ser còmplices, que la gent vegi les virtuts del nostre projecte. L’octubre de 2017 ens demostra que a major determinació, més capacitat d’aglutinament. L’1 i el 3 d’octubre de 2017 teníem més capacitat d’aglutinar que no pas ara, i hi havia una determinació total i absoluta. Determinació i buscar complicitats no està renyit, al contrari. Continuarem amb la determinació i amb voler ser atractius per a centenars de milers de ciutadans de Catalunya que potser ara veuen en la independència la seva opció, però no renunciarem a ser determinats. 
 
-Una de les lliçons de 2017 va ser la pàtina institucional que va tenir referèndum de l’1-O. A les urnes hi havia el logo de la Generalitat i Puigdemont i Junqueras hi van participar activament. La Generalitat actual, centrada en la relació bilateral amb l’Estat, està alineada amb l’estratègia de desobediència massiva que demana Òmnium?

- Nosaltres demanem als polítics que assumeixin la seva responsabilitat, que és la d’escoltar la veu de la ciutadania. Polítics, institucions, partits... Quan no escolten la ciutadania negligeixen en les seves funcions. Igual que una mesa de diàleg no té cap mena de sentit si no és en el marc d’una estratègia compartida, també està condemnada al fracàs si no escolta la veu de la ciutadania, perquè no respondrà a les seves expectatives. La veu de la ciutadania s’expressa cada quatre anys a les eleccions però en molts altres espais, i un d’ells és el carrer. El que demanem és que el referèndum tingui el caràcter institucional que va tenir l'1-O, i que els polítics duguin a terme allò a què es comprometin públicament, assumint-ne les conseqüències. No demanem res diferent del que demanàvem l’octubre de 2017. I a partir d’aquí, que els polítics negociïn, però a partir d’uns acords presos amb la ciutadania, perquè si no tot plegat són consignes que queden molt buides. Demanem als polítics que compleixin els compromisos amb la societat i assumeixin les conseqüències del que facin.

- Per tant, aquest referèndum que demanen hauria de tenir no només pàtina institucional sinó també tendir a un reconeixement internacional dels resultats, que és el que no va passar el 2017?

- Per nosaltres ha de ser un referèndum que el convoca la Generalitat de Catalunya, i a partir d’aquí, com estigui convocat aquest referèndum, que els polítics facin de polítics. Tornarem a pressionar els governs de la Generalitat i de l’estat espanyol perquè tornin a escoltar la veu de la ciutadania, negligiríem si anéssim més enllà, perquè no ens correspon. El nostre límit està en l’exigència que això es dugui a terme. Qui ha de fer de polítics són els partits. Nosaltres el que diem és que la capacitat de mobilització de la gent ha de ser major per poder influir encara més en les decisions que prenen els polítics.

"Tornar a entrar a la presó? Assumiré les conseqüències dels meus actes"

- Abans comentava que el límit de l’independentisme no pot ser la presó ni l’exili. Vostè està disposat a tornar a la presó?

- No em puc plantejar el contrari. No puc exercir pensant que tornaré a la presó, sinó en la responsabilitat del meu càrrec de president d’Òmnium. Si per això l’estat espanyol considera que m’ha de tornar a posar a la presó, i ja veiem que els poders de l’Estat no tenen cap tipus d’independència, jo assumiré les conseqüències dels meus actes. Aquest és un dels principis de la lluita no violenta i de la desobediència civil: assumir les conseqüències dels teus actes, que no vol dir estar-hi d’acord. Van passar quinze dies des que vaig sortir de la presó i estàvem tallant la Diagonal en exercici de drets fonamentals. No vaig demanar l’indult, de fet el vaig rebutjar i vaig demanar que no me’l donessin, perquè no pensava renunciar a l’exercici de drets fonamentals. Allò que sigui bo pel país serà bo pel conjunt de represaliats, és una causa col·lectiva. Si ens centrem en el focus antidepressiu, l’Estat ho té molt fàcil. La repressió no pot ser un límit, i el 20 de setembre ja ens van amenaçar que ens acusaven de rebel·lió i jo mai em vaig autocensurar, i tampoc ho he fet en aquests últims quatre anys que he estat a la presó.
 
- L’independentisme és reticent a posar terminis, però vostè mateix diu que no es vol esperar una generació. L’horitzó quin és? Una dècada? Dues? Esperar que governin PP i Vox per tenir un adversari més clar a l’Estat?

- L’horitzó que tenim marcat és la capacitat de pressió que tinguem com a societat. Quan dic que no em vull esperar tota una generació no és un caprici, sinó que en la gestió del mentrestant el país se’ns està fonent entre els dits. Totes les lleis que tomba el Tribunal Constitucional són de caràcter social que volen beneficiar i mitigar els greuges que està patint la societat catalana, que té un 25% de la població en risc d’exclusió social. No és un caprici: quan lluitem per decidir el nostre futur polític és perquè els ciutadans d’aquest país hem vist que no tenim un estat, que tenim un estat en contra que legisla contra els interessos de les classes populars i mitjanes d’aquest país.

Esperar-nos una generació vol dir condemnar centenars de milers de persones, el 25% de població en risc d’exclusió social, el 40% d’atur juvenil, l’atur estructural... Què diem a tota aquesta gent? Que ho deixem per d’aquí una generació? Necessitem solucionar els problemes reals de la ciutadania. Com fer front a l’emergència climàtica amb les eines d’un estat, fer front als reptes que tenim, els preus de la llum... Tenim un estat que legisla a favor de les energètiques, i això afecta la competitivitat del país i la renda dels ciutadans. Necessitem poder legislar sobre tot això i renunciar a assolir la plenitud nacional com abans millor és un despropòsit majúscul cap a la gent que més necessita aquest estat propi per defensar els seus interessos.

"Quan grates una mica, t’adones que tots plegats no dissentim tant sobre quines haurien de ser les properes passes"

- Si es defensa un nou referèndum, en què queda l’1-O i el seu capital polític?

- Sempre ho hem dit, per nosaltres l’1-O és un patrimoni col·lectiu de valor incalculable. Una fita històrica com a país. El Parlament ha d’actuar en conseqüència amb allò que fa representar. Ens reafirmem amb el convenciment que l’1-O –més enllà de ser un dels actes de desobediència civil més massiu de l’Europa contemporània- no és de ningú. Negligiríem si tot aquest patrimoni se l’acabessin llançant pel cap els partits polítics. No es pot malbaratar tot allò que representa l’1-O.

- De l’1-O se’n deriva un mandat que cal aplicar?

- Per nosaltres de l’1-O es deriva un missatge i la visualització de quan aquest país ha tingut la major capacitat d’acumular força en els últims 40 anys d’història. Mai com l’1-O havíem demostrat la nostra capacitat de generar aquesta gran força que va representar la sortida de més de 2,3 milions de persones fora de casa. El que no van ser capaços de fer les institucions catalanes va ser convertir tota aquesta força en poder. Ni el 3-O ni a partir d’aleshores. Nosaltres, sense fer retrets a allò que va representar l’1-O, diem que a partir de l’1-O no vam ser capaços de convertir el poder en força i això no ens pot tornar a passar. Ara bé, si demà hi hagués un gran consens per part dels partits sobre què fer amb l’1-O, Òmnium ho consideraria legítim i ho defensaria. Avui no hi ha consens al voltant de l’1-O, i nosaltres considerem que és un patrimoni col·lectiu de valor incalculable, i això són paraules de Puigdemont i Junqueras.
 
- En els últims mesos hi ha hagut reunions entre partits i entitats per refer confiances. Està anant bé a nivell estratègic?

- No perdrem mai l’esperança. Quan no quedi cap pont, Òmnium hi serà i seguirà creant les condicions perquè es puguin mantenir converses i treballs per intentar tornar a generar complicitats, empatia entre els actors... La repressió busca dividir els que lluiten. Això passa per perdre eleccions, fer impossible que els actors puguin parlar amb normalitat. No podem oblidar que el president Puigdemont és a l’exili, el vicepresident Junqueras fa quatre mesos que ha sortit de la presó, la secretària general d’ERC és a l’exili... Hi ha limitacions. Hem de demostrar que som capaços de superar-ho, i des d’Òmnium intentem que aquestes converses es produeixen i es facin amb tranquil·litat i discreció per recuperar les complicitats. Quan grates una mica, t’adones que tots plegats no dissentim tant de les que haurien de ser les properes passes. Això és una gran notícia: estem molt més d’acord del que de vegades les dinàmiques partidistes i del dia a dia ens poden fer veure.

- Parlant de dinàmiques partidistes. No troba desmoralitzador que cada cop que hi ha un aspecte polèmic, tornin els retrets creuats entre ERC i Junts?

- Sempre els hem demanat aquest sentit d’estat pel que fa als afers nacionals. No pot ser que de cada afirmació en surti una picabaralla. Confrontació intel·ligent, embat democràtic; unilateralitat, multilateralitat; determinació, negociació... Senyors, però si al capdavall tot passa per allà mateix! Per poder arribar a un escenari de negociació farà falta molta determinació, si no pot acabar sent un brindis al sol. Ara bé, si hi ha determinació és per poder negociar. La responsabilitat dels partits és aquesta: negociar. I la responsabilitat de la societat civil és pressionar perquè negociïn i perquè escoltin la veu de la ciutadania. A mi, a Òmnium, ens genera molta frustració veure segons quines batalles que són de vol gallinaci. Quan grates una mica no hi ha contingut de fons.

"Tots els partits sobiranistes tenen la responsabilitat de visibilitzar al Congrés el gran consens de país que suposa la llengua catalana"

- L’últim episodi de polèmica de "vol gallinaci", com diu vostè, és la tramitació dels pressupostos de l’Estat. Junts acusa ERC de permetre la tramitació a canvi de res, i ERC branda l’acord per blindar el català, malgrat que no s’ha pactat la quota concreta. N’hi ha prou amb aquest compromís de mínims del PSOE?

- Demanem al conjunt de forces sobiranistes la capacitat d’arribar a grans acords a Catalunya que es puguin traduir al Congrés o al Parlament Europeu. A Catalunya hi ha un gran consens al voltant de l’amnistia i al voltant del dret d’autodeterminació. Aquests grans consensos s’han de traduir amb les accions dels partits a les diferents institucions. I pel que fa a referència a la llei de l’audiovisual és que el que ha intentat l’estat espanyol és el que va intentar el ministre Wert amb l’educació: relegar la llengua i cultura catalana a un element testimonial i simbòlic. Nosaltres diem que la llengua i cultura és un dels principals elements de cohesió social, el que ens defineix com a poble, com a comunitat i com a comunitat on el fet migratori és estructural. Gràcies a la llengua i la llengua tenim un dels grans elements d’identificació i sentiment de pertinença col·lectiva.

Quan l’Estat legisla contra el normal desenvolupament de la llengua i la cultura catalana, també atempta contra la cohesió social a Catalunya i contra la responsabilitat dels catalans de no renunciar a aportar al patrimoni universal la llengua i la cultura catalana. És inaudit el que està passant amb la llei de l’audiovisual. Denota un dels principals problemes de l’estat espanyol, que entén com un atac la seva diversitat cultural i lingüística. Demanem a tots els partits sobiranistes que siguin capaços d’arribar a grans acords, com vam demostrar des de la societat civil reunint els principals actors de l’audiovisual a Catalunya per dir que no renunciarem a que el català pugui viure amb normalitat al món audiovisual. No entrem en quotes, els partits tenen la responsabilitat de visualitzar al Congrés el que a Catalunya és un gran consens de país. I això és una responsabilitat que interpel·la a tots els partits sobiranistes.
 
- ERC ha fet de la taula de diàleg i l'entesa amb el PSOE bona part de la seva estratègia, i Junts aposta, almenys formalment, per la confrontació. Hi ha alguna manera de recosir les diferències o només serà possible si es canvien els lideratges als dos partits?

- Sempre ho hem dit: els lideratges existents tenen tot el valor del món, però és obi que en necessitem de nous. El procés ha tingut això, una capacitat de renovació de lideratges i, al mateix temps, sense renunciar al que representen els lideratges existents. Per tant, de ben segur que aquests nous lideratges ja s'estan creant, i és obvi que hi seran. És bon senyal de salut per al procés d'alliberament nacional, però el que demanem és responsabilitat. La Generalitat s'ha de governar, i s'ha de governar bé. Demanem als partits polítics que volem estar ben governats. A les forces que formen part de l'executiu de coalició a la Generalitat els demanem ambició, arribar a grans acords. No voldríem creure que ha de ser d'una altra manera. En la gestió del mentrestant, necessitem una administració que defensi els interessos de la ciutadania.

- Hi ha la possibilitat de recosir les estratègies? El referèndum ho relliga tot?

- Malgrat la peculiaritat del moment, és obvi que el procés ha anat vivint cíclicament, des del 2010 o abans de les consultes populars, una competitivitat que arribar a ser sana entre les opcions sobiranistes. Si és per mostrar la transversalitat, benvinguda sigui. Però hem d'exigir als polítics que han de tenir sentit d'Estat, generositat i ambició per posar-se d'acord. Hem fet consultes, hem fet eleccions plebiscitàries, amb tres partits -ERC, Junts i CUP- que competeixen entre ells. La ciutadania els demana que es posin d'acord, i n'hem vist en forma de candidatura unitària, el 9-N o l'1-O. Sense arribar a acords, res hauria estat possible. Si ho hem fet amb anterioritat, res ens fa creure que no ho puguin tornar a fer. Els noms de les persones no m'atreveixo a dir que siguin secundaris, però nosaltres a qui interpel·lem és a les organitzacions, als partits polítics.

"Al president Puigdemont i al vicepresident Junqueras els continuem demanant el mateix: s'han de seguir veient tants cops com sigui necessari. És una responsabilitat"

- En tot cas, Puigdemont i Junqueras s'haurien de veure més, ara que és més possible que abans?

-  Al president Puigdemont i al vicepresident Junqueras els continuem demanant el mateix: s'han de seguir veient tants cops com sigui necessari. És una responsabilitat. Estem convençuts que ho estan fent, no dubtem de la seva predisposició a continuar-se reunint tant com sigui necessari.
 
- Sense una bona relació política i personal entre els dos, és possible tornar a encaminar el procés?

- Em semblaria molt temerari, molt imprudent, que centréssim el futur del procés a persones en concret. No només el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, o el president d'Òmnium. Em semblaria molt poc rigorós i lloable. Si alguna cosa ha demostrat el moviment és que és de baix cap a dalt, té la capacitat de superar els lideratges individuals, i és una gran sort. Jo, que no vull renunciar a res ni als lideratges existents, crec que la veritable estructura d'estat, el veritable motor de transformació, és la gent de peu. Els lideratges, els responsables polítics, acabem sent la cara visible, però ens equivocaríem si creguéssim que això va de persones. Això va d'un projecte que està demostrant una mala salut de ferro: en quinze anys, la reivindicació del sobiranisme està intacta, amb una capacitat de mobilització electoral del 52%. També de militància: estem anant a una mitjana de 1.000 i 1.300 socis cada mes, a Òmnium.

- Parlant de lideratges i de papers individuals: quin paper tindrà Jordi Cuixart quan deixi de ser president d'Òmnium? Farà el salt a la política institucional?

- Això és tan insignificant... No. No hi haurà salt a la política institucional. El que faci quan plegui de president d'Òmnium no tindrà la menor transcendència, més enllà de la meva feina com a empresari a seguir fent màquines. No hi ha cap tipus de pretensió ni de possibilitat a cap paper institucional de cap partit. No hi ha camí possible: tornaré a la fàbrica. Continuaré sent un activista, ja vaig ser insubmís amb 18 anys. He intentat actuar amb la dualitat d'empresari i activista, i és el que seguiré fent amb un paper secundari. Seré un home que se sentirà realitzat i feliç. No hi ha cap possibilitat.

- I d'ofertes n'ha rebut alguna, fins ara?

- No, no.