La de Sant Medir és una de les grans festes populars principalment de Gràcia i Sant Cugat. Cada 3 de març es rememora el pelegrinatge del forner gracienc Josep Vidal i Granés que, el 1828, es va comprometre a anar en processó des del seu negoci al carrer Gran fins a l'ermita de Sant Medir de Collserola llençant faves als veïns si superava una malaltia que el turmentava. Any rere any, s'hi van anar sumant més amics i veïns fins que, avui, els caramels han substituït les faves i desenes de colles omplen els carrers de cercaviles amb carrosses de tota mena. Josep Antoni Torralba (Barcelona, 1973) és el president de la Federació de Colles de Sant Medir i reflexiona sobre el present i el futur de la festivitat en una conversa amb Nació.
Enguany, Sant Medir està marcat per les restriccions per la pesta porcina africana. Com us heu adaptat?
Sí, el fet que Sant Cugat estigui en el radi d'alt risc ens ha impedit fer la caminada popular fins a l'ermita de Sant Medir que s'acostuma a celebrar el diumenge previ i el romiatge tradicional amb les carrosses de dimarts. Quan l'Ajuntament ens va confirmar que no ho podríem tirar endavant, vam optar per l'alternativa de l'Església de Sant Joan, a la plaça de la Virreina de Gràcia. Ja ho hem canviat altres vegades quan ha plogut molt o ha nevat, però la caminada la farem quan deixi d'haver-hi positius, encara que sigui a l'octubre.
La resta d'activitats es mantenen com sempre. Com serà el Sant Medir 2026 i quin serà el desplegament?
Entre les diverses rues del matí i la unitària de la tarda, hi participarem un total de 21 colles, amb 900 romeus, uns 180 cavalls, unes 45 furgonetes i 16 carruatges, i repartirem 26 tones de llaminadures. Per celebrar els 75 anys de la Federació, aquest any hem fet un esforç i els caramels seran tipus gominola i vegans i sense gluten. A més, hem preparat una sorpresa per a l'arrencada de la rua unitària del vespre.
Tot plegat denota una certa voluntat d'adaptació als nous temps i als canvis socials i culturals. Fins on ha d'arribar aquesta adaptació?
Al llarg de la història ja ens hem anat adaptant a tots els canvis. Vam començar només amb carruatges i ja fa anys que vam incorporar les furgonetes i, fins i tot, bicicletes. Dit això, si Sant Medir es converteix en un reducte de l'essència de Gràcia de tota la vida, a mi ja m'està bé. Ara, tothom que vingui de fora amb ganes d'integrar-se i gaudir de les festes sempre serà benvingut. No crec que Sant Medir quedi com una reminiscència del passat.
La prioritat és no perdre l'essència, veig.
La nostra essència i el nostre leitmotiv són els caramels i els cavalls, però cada vegada és més difícil fer festes amb animals. Aquesta és una lluita que compartim amb els companys dels Tres Tombs. La qüestió identitària també és important, per no perdre el segell gracienc ara que molts veïns no es poden quedar al barri. El que hem de fer és adaptar-nos al que pugui venir de fora i als canvis normatius amb l'objectiu de mantenir viva la tradició. Per exemple, a la colla que presideixo, la Tradicional de Gràcia, vam tenir un abanderat pakistanès. I si un any hem de sortir caminant, ho farem, però sempre mantenint l'essència.
Quina valoració feu de la tasca de les institucions en aquest sentit?
Barcelona falla una mica quan es dedica més a adaptar la ciutat als turistes i als forans que a mantenir la ciutat de tota la vida. Això sí que em preocupa més.
I per acabar, quin paper juga la llengua en tot plegat?
Nosaltres ho fem tot en català, col·laborem amb els projectes de parelles lingüístiques, treballem amb Òmnium, participem en la Flama del Canigó... Ara bé, no perdem el cap i ens adaptem. Si ve un japonès que fa cinc mesos que és a Barcelona ja ens entendrem i l'ajudarem a aprendre l'idioma.
