Es tractava d'un sistema molt pautat, fruit de l'acord entre les autoritats civils i eclesiàstiques, i que ha permès a investigadors com Mariano Barriendos determinar la severitat dels episodis. Tal com passa en l'actual semàfor de la sequera, el sistema de rogatives tenia fins a cinc nivells.
Un sistema molt estandarditzat
Estudiar les sequeres històriques requereix molts anys i molta dedicació. Ho sap molt bé el geògraf i paleoclimatòleg Mariano Barriendos, investigador visitant a l'IDAEA-CSIC. La seva carrera com a investigador l'ha dedicat a reconstruir el clima de la península Ibèrica des de la baixa edat mitjana fins a l'actualitat i això ha passat per "buidar" la documentació administrativa municipal de mig país, especialment entre els segles XIV i XIX.Actualment, parlar de sequera és de percentatges dels embassaments o de producció d'aigua dessalinitzada. Però fa uns segles, quan no hi havia ni xarxes d'abastament ni grans sistemes d'emmagatzematge, l'ansietat que generava la manca de pluja era molt major. "Qualsevol alteració climàtica era sinònim de problemes socials. Calia tenir un sistema establert per evitar que es perdés l'ordre", explica Barriendos a Nació.
Com passava en altres àmbits, mantenir l'ordre passava per una aliança entre els poders civil i religiós. En aquest sentit, es va establir un sistema molt estandarditzat de rogatives religioses, amb manifestacions que pujaven d'intensitat a mesura que la sequera era més severa. Acordar-ne la celebració era potestat dels consells municipals de l'època, que ho transmetien als bisbats corresponents per tal d'oficiar-les.
[noticia]253950[/noticia]
Precisament que fos un sistema tan pautat ha facilitat la tasca dels investigadors, que han transformat la informació qualitativa en un índex quantitatiu. De fet, Barriendos i el seu equip han arribat a recopilar fins a 30.000 rogatives al conjunt de l'Estat. Una documentació ingent que està en procés de digitalització i que permetrà disposar d'un seguiment quasi diari del règim hídric en diverses regions de la península Ibèrica.
[despiece]
Un semàfor de la sequera medieval
El pla de sequera de Catalunya disposa de cinc escenaris. És el cas que la consellera Teresa Jordà va definir com a "semàfor" en el moment que va anunciar que bona part del país passava de l'alerta (groga) a l'excepcionalitat (taronja).Al llarg de diversos segles també vam disposar d'un semàfor de rogatives religioses, en funció de la severitat de l'episodi, també amb cinc nivells.
1. Nivell preventiu
Oració mental a les esglésies parroquials.2. Nivell baix
Exposició de relíquies i advocació a sants a la catedral.3. Nivell mitjà
Processons públiques amb relíquies pels carrers.4. Nivell sever
Immersió de relíquies en aigua. A partir del segle XVII, substitució per altres cerimònies per la prohibició del Vaticà. Destacava l'exposició pública del Santíssim Sagrament, però també cerimònies amb certa reminiscència pagana com la benedicció de la terra o processons reforçades amb penitents.5. Nivell extrem
Grans romeries o peregrinacions: manifestacions religioses massives que suposaven desplaçar-se fins a grans santuaris allunyats com Montserrat o Núria. Mobilitzaven centenars o milers de persones, suposaven una despesa molt important i obligava a fer una logística important.[/despiece]Rogatives fins a inicis del segle XX
Un dels elements singulars de les rogatives que n'ha facilitat l'estudi posterior era la cerimònia final. Un Te Deum o acció de gràcies que servia per indicar a la societat que s'havia recuperat la normalitat i refermar la "utilitat" d'aquest sistema politicoreligiós. A vegades, en casos molt extrems, es complementava amb el compliment d'algun vot o promesa, des de construir una ermita a dedicar la festa major a un sant.Ara bé, fins quan es va mantenir aquest sistema? El primer moment de crisi es va produir el 1821 a Barcelona. El bisbe encapçalava una processó –nivell 3- en una sequera que es considera la pitjor de l'edat contemporània. L'ambient anticlerical de l'època va esclatar: una gernació el va increpar i va ser rebut amb una pluja d'objectes i, fins i tot, d'orins. Les rogatives es van aturar en sec a la capital catalana i el bisbat es va negar anys més tard a reprendre-la.
A mesura que avançava el segle XIX també van començar a perdre pes en altres ciutats de Catalunya. Tanmateix, en poblacions d'interior com Cervera i Vic encara se'n van fer fins poc abans de la Guerra Civil. L'investigador Mariano Barriendos explica com ha trobat documents escrits a màquina del consistori de la capital osonenca on demana al bisbat celebrar una rogativa. “Ja no estem parlant de papers medievals amb lletra gòtica”, destaca.
Sardanes contra la sequera al Pantà de Sau. Foto: Carme Molist
Tot i que el sistema com a tal desapareix, sí que es manté de manera més puntual les crides a resar o a fer processons. El 2016 va ser el mateix arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, que va expressar una gran preocupació per la sequera i va demanar a les parròquies que es resés. Fins i tot, va suggerir com fer-ho: "Per la pluja, que ha de portar l'aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que descendeixi del cel fins a nosaltres".
En un context d'interculturalitat, la religió catòlica ha perdut el monopoli. També la comunitat musulmana de Catalunya es va afegir a les pregàries en un període sec. En aquest sentit, la primavera del 2012 van invocar les pluges amb la "Salat Istiska"', una oració que conté l'Alcorà per implorar la misericòrdia de Déu: "Oh, Al·là, proveeix aigua per als teus servidors i els teus animals i reviu la terra sense vida".
En l'actual sequera, no hi ha constància encara que cap autoritat religiosa hagi fet una crida a pregar per tal que plogui. En canvi, s'ha arribat a convocar una ballada de sardanes contra la sequera a tocar de l'església de Sant Romà de Sau, totalment emergida en un embassament que s'encamina cap al seu mínim històric.
