Sobre les espatlles de Companys

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Vuitanta anys. Tal dia com avui de l'any 1940 el règim franquista, que la Transició va jubilar sense perseguir o deslegitimar els seus actes criminals, va afusellar el president de la Generalitat, Lluís Companys. I 45 anys després de la mort del dictador no hi ha hagut ni perdó ni reparació. França i Alemanya van demanar, en un acte solemne al Palau de la Generalitat, perdó l'any 2008 però l'estat espanyol no ha anul·lat el procés i no ha passat de fer, quan les estretors polítiques ho han exigit als governs socialistes, un reconeixement simbòlic.

Ha comptat poc que sigui l'únic president europeu escollit democràticament víctima d'un crim d'estat i que fos, també, una figura rellevant en el context de la segona república espanyola i amb un reconeixement de la societat catalana que fins ara s'ha mantingut intacte.

La figura de Companys interpel·la una majoria de catalans i el seu impacte, com passa amb els grans personatges, va més enllà de les sigles d'ERC, de l'esquerra i de l'independentisme. Va ser una figura complexa i controvertida, per la seva evolució en el discurs nacional però també perquè molts mai li van perdonar el compromís amb els treballadors -també els del camp- i perquè se'l va voler contraposar a Francesc Macià -l'altra gran figura d'Esquerra i el republicanisme català- i fer-lo culpable dels excessos anarquistes i altres dificultats a la rereguarda durant la guerra. Amb els anys, ha patit intents d'apropiació i els sectors més dretans del nacionalisme en van renegar patrocinant fins i tot libels que afirmaven que el seu va ser un final buscat per arreglar-se la biografia. 

En la vida de Companys hi ha, a més de carisma per donar i vendre, un fil conductor que ni els anys ni cap campanya difamatòria ha esborrat: l'afany de justícia, de progrés i de llibertat. Un tarannà fàcilment identificable en un president que va patir presó per defensar la voluntat popular (es va enfrontar al govern conservador de Madrid per la llei de contractes de conreu), que va marxar a l'exili pel qual representava després d'haver combatut el feixisme i defensat les institucions del país, que va ser capturat pels nazis i afusellat després que l'"ejército de ocupación" simulés un judici que les pel·lícules sobre la seva figura han recollit en detall i amb encert. 

Si m'ho permeteu, acabaré amb la frase que em va enviar un amic de Madrid -republicà dels de veritat- després de comentar-me l'especial que hem dedicat a NacióDigital a la seva figura: "Companys viu al cor de tots els éssers humans que ens estimem la llibertat i el dret de tots els pobles a l'autodeterminació. El seu record perdurarà més enllà de les fronteres perquè s'és universal quan s'és d'un lloc concret", em va escriure. En efecte, és viu perquè les causes que li van costar la vida són més vigents que mai. Si aquest país pot anar més enllà, si podem veure-hi més enllà, és perquè anem sobre les espatlles de gegants. I el president afusellat n'és un.
 

---

Avui no et perdis

» Especial 80 anys: Companys, matar un president.

» «Trencadís», el documental de la Comissió de la Dignitat sobre Companys  

» Companys, més viu que mai 80 anys després; per Pep Martí.

»El Parlament i el Govern homenatgen Companys i invoquen el seu «Tornarem a vèncer»; per Pep Martí.

» Opinió: «Per Catalunya i tot el que representa de pau, justícia i amor»; per Oriol Junqueras, president d'ERC.

»Opinió: «Companys i els protestants»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Crònica | Objectiu: evitar el confinament; per Sara González.

»Totes les restriccions per frenar la segona onada del coronavirus a Catalunya; per Andreu Merino, Sara González i Bernat Surroca.

»Els restaurants, amb l'aigua al coll: «Si continuem així haurem de tancar»; per Jordi Velert Irles.

» Fil directe: «Sacrificis i oblits»; per Joan Serra Carné.

» Ciència en societat | Una nova era: dues dones guanyen el Nobel de química per l'edició genètica; per Cristina Junyent.
 

---

 El passadís

Moviments interns al Cercle d'Economia. Marta Angerri -era un secret a crits- abandona la direcció general de l'entitat i és imminent l'arribada d'un nou fitxatge per reforçar l'organització. Qui hi aterrarà segur és Gerard Guiu. Es tracta d'un perfil tecnòcrata i amb una àmplia xarxa de connexions. Se l'ha situat a prop de sectors del PSC des que va ser cap de gabinet de la consellera Marina Geli a Sanitat. Però ha passat per molts més llocs: va treballar al Barça al costat de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, fins que va ser enviat a dirigir l'oficina del club a Nova York. Va ser durant la seva etapa al Barça que va establir relació amb Javier Faus, l'actual president del Cercle. Ara estava vinculat al despatx Llorente y Cuenca i participa en les tertúlies del Matí de Catalunya Ràdio.

Vist i llegit

El PSOE posava, quan estava a l'oposició, pegues a la política d'immigració del PP i Podem la combatia frontalment. Ara que són al govern, però, les coses han canviat i, per exemple, els CIE segueixen oberts com si res. La prova més visible de com s'han assumit les polítiques de Rajoy en allò que és fonamental és el mur que el Ministeri de l'Interior ha alçat a Ceuta i a Melilla per "protegir" les fronteres espanyoles. Van dir que substituirien les concertines, però al final hi ha posat un mur que, en algunes parts, té deu metres i un rodet final per dificultar pujar-hi. Una alçada superior en un metre al mur que Donald Trump va instal·lar a la frontera amb Mèxic. La periodista d'Eldiario.esGabriela Sánchez va ser ahir a Melilla i va fer aquest vídeo des de l'enclavament espanyol al nord d'Àfrica. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1962 va començar la crisi dels míssils entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Tot va començar quan l'administració Kennedy va descobrir que els russos havien instal·lat a l'illa del Carib, aprofitant la complicitat de Fidel Castro, caps nuclears com a resposta a la seva presència militar a Turquia amenaçant l'URSS. La crisi diplomàtica i l'escalada de tensió va durar pràcticament fins al gener i va estar a punt de fer esclatar una guerra nuclear mundial. El clímax es va viure la segona quinzena d'octubre, durant la qual els americans van decretar el bloqueig aeri i naval de l'illa com a mesura de pressió per aconseguir el desmantellament de les bases de míssils, que finalment es va produir. En aquest petit documental del Canal Historia en podreu saber més.  

 L'aniversari

El 15 d'octubre de l'any 1920, avui fa cent anys, va néixer a Nova York, als Estats Units, l'escriptor Mario Puzo, que va morir a la mateixa ciutat el 1999. És conegut per les seves novel·les sobre la màfia italiana establerta als EUA com ara El sicilià o Omertà, i especialment per El Padrí, que Francis Ford Coppola va dur al cine en una genial trilogia protagonitzada, entre d'altes, per Marlon Brando, Al Pacino i Robert De Niro. Puzo estava molt influït pel francès, i també novel·lista, Honoré de Balzac i El Padrí comença amb una cita seva: "Darrere de cada gran fortuna, hi ha un gran crim". Així comença la pel·lícula amb la seva mítica simfonia.
 ​Fes clic aquí per rebre'l