El 15 d'octubre de 2010, amb motiu del 70è aniversari de l'assassinat del president Companys, vaig representar el govern de Catalunya, com a vicepresident, en l'acte d'homenatge que li vam fer al municipi bretó d'Ar Baol-Skoubleg, més conegut com La Baule d'ençà de la seva adscripció administrativa al departament del Loira Atlàntic. Comptant amb el suport i la presència de membres de la Comissió de la Dignitat que s'hi desplaçaren, l'acte va estar molt ben coorganitzat per la Delegació catalana a París i el municipi, presidit pel batlle, Ives Metaireau i, molt particularment, gràcies a la dedicació del conseller municipal de relació amb les associacions patriòtiques, el coronel Xavier de Zuchowicks, adjunt al batlle, antic cap de la regió militar de París i abans destinat a Bòsnia.
Pertanyents al partit de centredreta francès UMP (Lés Républicains, del 2014 ençà), va ser una col·laboració ferma, decidida i entusiasta, en la qual vam constatar la sinceritat dels valors republicans bàsics que compartíem i que ells van fer passar al davant de tota altra consideració. Diria que, en aquells moments, vam establir una relació fluida i fins i tot d'una gran afabilitat. A la cruïlla entre les avingudes de Belle Isle i de Ploërmel vam retirar la bandera catalana que cobria un monòlit commemoratiu, amb el text bilingüe francès-català, a tocar de la vil·la que acollia el president en el moment de la seva detenció pels nazis alemanys, abans de lliurar-lo als franquistes espanyols, i hi vam pronunciar parlaments. I allí restarà per sempre com a testimoni d'una ignomínia.
L'endemà al matí, ja quasi arribant al Louvre, dues parelles de mitjana edat s'acostaven en sentit contrari per la vorera on jo caminava i, en reconèixer-me, van posar-se a cantar, a tot drap, "Yo soy español, español, español, español", quatre vegades, com si amb una no quedés clara la cosa, suposo que perquè anaven quatre i no era qüestió de deixar fora ningú de l'espanyolitat, naturalment no nacionalista. Jo vaig fer com si sentís ploure i, un cop ja allunyat el concert efímer de l'inesperat orfeó espanyol, em vaig adonar que ens trobàvem just davant de l'Oratoire, el temple protestant més notable de París. Per la seva arquitectura majestuosa i per la personalitat de tots els predicadors que s'hi han adreçat als creients, és, sens dubte, la construcció més emblemàtica i prestigiosa del protestantisme francès. I llavors vaig recordar les bones relacions que sempre va tenir el president Companys amb els protestants catalans.
Així, el 25 de maig de 1923, a Sabadell, va tenir lloc un míting per la llibertat de cultes al centre republicà federal, amb 1.500 assistents. En nom de la maçoneria intervingué el diputat provincial i líder de la Unió de Rabassaires Amadeu Aragay, de nom maçònic Quasimodo, i en el transcurs del qual es llegí públicament l'adhesió del diputat Lluís Companys, també membre de la maçoneria, on s'havia iniciat el 1922, al qual s'encomanarà de trametre'n les conclusions al govern espanyol, en la seva condició de parlamentari a Madrid. Companys era amic de Samuel Morera, protestant establert a Terrassa, d'una família de la mateixa confessió, originària d'Olesa de Montserrat. Ambdós van compartir presó a la Model durant la Dictadura de Primo de Rivera i, el 6 d'octubre de 1934, Morera, llavors batlle de Terrassa, hissà la bandera estelada al balcó central de la casa de la vila, donant suport a la proclamació de l'Estat Català feta pel seu amic ja President.
Tan sols 20 dies després de la proclamació de la República, a Barcelona, una delegació de les diferents esglésies protestants va ser rebuda, el 4 de maig de 1931, pel llavors governador civil Lluís Companys. El febrer de 1934 es produirà una nova reunió, entre una comissió de representants de les diferents denominacions protestants del Principat i Companys, sent ja aquest president de Catalunya. I, novament, l'octubre de 1936, quan el president es compromet a posar una vigilància discreta prop de les capelles protestants, per tal d'evitar-ne qualsevol mena d'agressió per part d'incontrolats, amb el prec que, davant qualsevol sospita d'incident, n'informin immediatament el conseller primer, Josep Tarradellas, com així faran el febrer de 1937. Aquest mateix any, el govern de la Generalitat reconeixerà a una comissió de pastors protestants que el tancament dels temples evangèlics, en esclatar la guerra, es va fer com a mesura de prudència, davant la possibilitat que poguessin ser confosos amb esglésies catòliques. Companys rebrà un exemplar de luxe de la Bíblia, ofert per la Casa de la Bíblia de Barcelona, de mans del pastor Carlos Gutiérrez Marín, autor de La religión y la guerra en Cataluña, el qual explicà que el president acollí l'obsequi amb paraules d'agraïment i "fervor religiós". El pastor andalús, que morirà a l'exili a Mèxic, dirigia el Boletín de Información Religiosa, que, de Barcelona estant, les autoritats republicanes editaven en espanyol i anglès.
Acabada la guerra, Companys va emprendre el camí de l'exili. I els protestants, decididament republicans, passaren a formar part també dels vençuts. Pastors com Alfred Capó (Palma), Benet Ciruelos (Badalona), Franklin Albricias (Alacant) i Josep Capó (Barcelona), van exiliar-se en un camí, generalment, sense retorn, cap a l'Uruguai, Xile, Algèria i França, respectivament. Van tenir més sort que Gabriel Font i Llull, el Tenre, de Sant Llorenç des Cardassar, militant d'Esquerra Republicana Balear, i Miquel Serra i Sancho, en Bessó, de Capdepera, membre de les Joventuts Socialistes Unificades, afusellats per la seva condició de protestants, en negar-se a confessar-se i a combregar, al castell de Bellver. Els protestants republicans del sud eren visitats i assistits, materialment i espiritual, pel pastor de Perpinyà, Samuel Massat, al camp de Sant Cebrià, i els tancats al camp d'Argelers pel de Cotlliure, el pastor Louis Vernier. El batlle de Cotlliure, Marcel Banyuls, protestant i socialista, acollí refugiats en el seu propi domicili familiar.
El 29 de setembre de 2008, en un acte solemne que vam organitzar al Palau de la Generalitat, en record i homenatge al president Companys, Pascal Brice, cònsol de França (que havia tingut primers ministres protestants com Michel Rocard i Lionel Jospin), va explicar públicament, en paraules del president François Mitterrand, que "nosaltres ja hem reconegut la nostra responsabilitat" en referència a la col·laboració de la França de Vichy amb els nazis i el cas Companys. Al seu torn, Christine Gläser, cònsol d'Alemanya (llavors amb la protestant Angela Merkel, filla de pastor luterà, com a cancellera), afirmà que "els alemanys acceptem la nostra culpa", tot assegurant que, ja als anys 80, el canceller Helmut Khol va demanar disculpes oficialment al president Pujol "per la participació d'Alemanya en la mort de Companys". Uns i altres, doncs, reconeixien que els estats que representaven eren la continuïtat formal de les estructures estatals d'Alemanya i França, els anys del nazifeixisme. Espanya, però, continua sent tota una altra cosa.
Pertanyents al partit de centredreta francès UMP (Lés Républicains, del 2014 ençà), va ser una col·laboració ferma, decidida i entusiasta, en la qual vam constatar la sinceritat dels valors republicans bàsics que compartíem i que ells van fer passar al davant de tota altra consideració. Diria que, en aquells moments, vam establir una relació fluida i fins i tot d'una gran afabilitat. A la cruïlla entre les avingudes de Belle Isle i de Ploërmel vam retirar la bandera catalana que cobria un monòlit commemoratiu, amb el text bilingüe francès-català, a tocar de la vil·la que acollia el president en el moment de la seva detenció pels nazis alemanys, abans de lliurar-lo als franquistes espanyols, i hi vam pronunciar parlaments. I allí restarà per sempre com a testimoni d'una ignomínia.
L'endemà al matí, ja quasi arribant al Louvre, dues parelles de mitjana edat s'acostaven en sentit contrari per la vorera on jo caminava i, en reconèixer-me, van posar-se a cantar, a tot drap, "Yo soy español, español, español, español", quatre vegades, com si amb una no quedés clara la cosa, suposo que perquè anaven quatre i no era qüestió de deixar fora ningú de l'espanyolitat, naturalment no nacionalista. Jo vaig fer com si sentís ploure i, un cop ja allunyat el concert efímer de l'inesperat orfeó espanyol, em vaig adonar que ens trobàvem just davant de l'Oratoire, el temple protestant més notable de París. Per la seva arquitectura majestuosa i per la personalitat de tots els predicadors que s'hi han adreçat als creients, és, sens dubte, la construcció més emblemàtica i prestigiosa del protestantisme francès. I llavors vaig recordar les bones relacions que sempre va tenir el president Companys amb els protestants catalans.
Així, el 25 de maig de 1923, a Sabadell, va tenir lloc un míting per la llibertat de cultes al centre republicà federal, amb 1.500 assistents. En nom de la maçoneria intervingué el diputat provincial i líder de la Unió de Rabassaires Amadeu Aragay, de nom maçònic Quasimodo, i en el transcurs del qual es llegí públicament l'adhesió del diputat Lluís Companys, també membre de la maçoneria, on s'havia iniciat el 1922, al qual s'encomanarà de trametre'n les conclusions al govern espanyol, en la seva condició de parlamentari a Madrid. Companys era amic de Samuel Morera, protestant establert a Terrassa, d'una família de la mateixa confessió, originària d'Olesa de Montserrat. Ambdós van compartir presó a la Model durant la Dictadura de Primo de Rivera i, el 6 d'octubre de 1934, Morera, llavors batlle de Terrassa, hissà la bandera estelada al balcó central de la casa de la vila, donant suport a la proclamació de l'Estat Català feta pel seu amic ja President.
Tan sols 20 dies després de la proclamació de la República, a Barcelona, una delegació de les diferents esglésies protestants va ser rebuda, el 4 de maig de 1931, pel llavors governador civil Lluís Companys. El febrer de 1934 es produirà una nova reunió, entre una comissió de representants de les diferents denominacions protestants del Principat i Companys, sent ja aquest president de Catalunya. I, novament, l'octubre de 1936, quan el president es compromet a posar una vigilància discreta prop de les capelles protestants, per tal d'evitar-ne qualsevol mena d'agressió per part d'incontrolats, amb el prec que, davant qualsevol sospita d'incident, n'informin immediatament el conseller primer, Josep Tarradellas, com així faran el febrer de 1937. Aquest mateix any, el govern de la Generalitat reconeixerà a una comissió de pastors protestants que el tancament dels temples evangèlics, en esclatar la guerra, es va fer com a mesura de prudència, davant la possibilitat que poguessin ser confosos amb esglésies catòliques. Companys rebrà un exemplar de luxe de la Bíblia, ofert per la Casa de la Bíblia de Barcelona, de mans del pastor Carlos Gutiérrez Marín, autor de La religión y la guerra en Cataluña, el qual explicà que el president acollí l'obsequi amb paraules d'agraïment i "fervor religiós". El pastor andalús, que morirà a l'exili a Mèxic, dirigia el Boletín de Información Religiosa, que, de Barcelona estant, les autoritats republicanes editaven en espanyol i anglès.
Acabada la guerra, Companys va emprendre el camí de l'exili. I els protestants, decididament republicans, passaren a formar part també dels vençuts. Pastors com Alfred Capó (Palma), Benet Ciruelos (Badalona), Franklin Albricias (Alacant) i Josep Capó (Barcelona), van exiliar-se en un camí, generalment, sense retorn, cap a l'Uruguai, Xile, Algèria i França, respectivament. Van tenir més sort que Gabriel Font i Llull, el Tenre, de Sant Llorenç des Cardassar, militant d'Esquerra Republicana Balear, i Miquel Serra i Sancho, en Bessó, de Capdepera, membre de les Joventuts Socialistes Unificades, afusellats per la seva condició de protestants, en negar-se a confessar-se i a combregar, al castell de Bellver. Els protestants republicans del sud eren visitats i assistits, materialment i espiritual, pel pastor de Perpinyà, Samuel Massat, al camp de Sant Cebrià, i els tancats al camp d'Argelers pel de Cotlliure, el pastor Louis Vernier. El batlle de Cotlliure, Marcel Banyuls, protestant i socialista, acollí refugiats en el seu propi domicili familiar.
El 29 de setembre de 2008, en un acte solemne que vam organitzar al Palau de la Generalitat, en record i homenatge al president Companys, Pascal Brice, cònsol de França (que havia tingut primers ministres protestants com Michel Rocard i Lionel Jospin), va explicar públicament, en paraules del president François Mitterrand, que "nosaltres ja hem reconegut la nostra responsabilitat" en referència a la col·laboració de la França de Vichy amb els nazis i el cas Companys. Al seu torn, Christine Gläser, cònsol d'Alemanya (llavors amb la protestant Angela Merkel, filla de pastor luterà, com a cancellera), afirmà que "els alemanys acceptem la nostra culpa", tot assegurant que, ja als anys 80, el canceller Helmut Khol va demanar disculpes oficialment al president Pujol "per la participació d'Alemanya en la mort de Companys". Uns i altres, doncs, reconeixien que els estats que representaven eren la continuïtat formal de les estructures estatals d'Alemanya i França, els anys del nazifeixisme. Espanya, però, continua sent tota una altra cosa.