16
de desembre
de
2018, 17:00
Actualitzat:
19:12h
Aquesta setmana hem conegut una notícia que ha fet saltar totes les alarmes socials del país: la natalitat a l'estat espanyol arriba a mínims històrics, mai hi havia hagut tants pocs naixements des de 1941.
Les xifres, que ha ofert l'Institut Nacional d'Estadística espanyol, assenyalen que actualment a Espanya hi ha més morts que naixements, essent Catalunya la quarta comunitat autònoma amb xifres més negatives.
Aquests registres han fet despertar els grans analistes del país, que han intentat trobar explicacions i solucions a la problemàtica. Hem vist per exemple al compte de Twitter del programa Hoy por Hoy de la Cadena Ser com deixaven caure el següent missatge:
No han estat els únics que han culpat les noves tecnologies i la gent jove, concretament a les dones cis joves, de la poca natalitat. Per altra banda, sembla que responsabilitzar a la generació millennial de tots els mals d'occident és ara el nou esport olímpic.
Les explicacions que s'han trobat a aquest fet giren al voltant de l'ús que fem de les noves tecnologies, del ritme de vida que portem els joves, del model de societat que estem potenciant. Fins i tot alguns partits de dreta i extrema dreta no han trigat en buscar culpables en el moviment feminista i el dret a l'avortament. També us diré que l'argument de "hi ha pocs infants i les dones avorten perquè volen" em resulta tan simplista com boig.
Una cosa està clara: la gent jove no està procreant. I la pregunta adequada a fer-nos seria: com estem a nivell de precarietat vital perquè la taxa de natalitat al nostre país estigui tan baixa com en períodes de postguerra? Són els úters millennials úters hostils? No tenim fills perquè no volem tenir fills o no tenim fills perquè no podem tenir fills?
Mentre els mitjans de comunicació es pregunten què és allò que falla entre la gent jove, nosaltres ho tenim bastant clar: el preu de l'habitatge i la inestabilitat econòmica són dos dels grans problemes. No podem marxar de casa perquè tenim contractes precaris amb sous precaris. La natalitat no ha baixat per decisions individuals, sinó per problemes col·lectius. La gent jove no viu, sobreviu. I amb les condicions vitals que tenim, portar una altre persona al món, més que d'irresponsables, és de desequilibrats.
Davant d'aquests aspectes socials hi ha solucions polítiques: canviar la regulació laboral i acabar amb els contractes precaris, apostar per una pujada dels salaris, una baixada dels lloguers i impulsar polítiques de conciliació familiar reals perquè, qui vulgui tenir fills i filles, pugui tenir-ne.
Perquè aquí enceto el segon meló: la no-maternitat com a opció igual de vàlida que la maternitat. Cada cop que una amiga meva em comenta que està embarassada, si està entre els 23 i els 30 anys, em pregunto si m'ho diu perquè la feliciti o perquè l'ajudi a buscar una clínica. Ja sé que sona una mica extrem i és una manera de fer broma sobre el tema, però sento tan lluny el desig de ser mare que em plantejo constantment si posar-me en contacte amb la NASA perquè m'ajudin a trobar el meu "instint maternal".
I ho escric aquí, públicament, quan normalment ho dic amb la boca petita i baixet perquè sé que quan ho exposo em bombardegen a missatges sobre que canviaré d'opinió o que arribarà un dia on no desitgi altre cosa que procrear.
Avui, les dones seguim carregant sobre les nostres espatlles aquell "àngel de la llar" que Virginia Woolf demanava que ens carreguéssim, i que s'ha sumat a la pressió de ser també les professionals perfectes. I a mi se'm fa massa bola la vida com per assumir segons quins cànons de perfecció als que ni arribaré ni vull arribar.
Així que, spoiler: no, la culpa ni és del porno ni és del Tinder. Com tampoc ho és de les dones que conscientment opten per la no maternitat. La culpa és de les condicions socio-econòmiques i materials amb les que sobrevivim i, quan això es solucioni, els úters d'aquelles que ho desitgin tornaran a ser acollidors.
Les xifres, que ha ofert l'Institut Nacional d'Estadística espanyol, assenyalen que actualment a Espanya hi ha més morts que naixements, essent Catalunya la quarta comunitat autònoma amb xifres més negatives.
Aquests registres han fet despertar els grans analistes del país, que han intentat trobar explicacions i solucions a la problemàtica. Hem vist per exemple al compte de Twitter del programa Hoy por Hoy de la Cadena Ser com deixaven caure el següent missatge:
La tasa de natalidad es la más baja en nuestro país desde 1941. En los tiempos de la pornografía, en la era de lo explícito, mientras Tinder y las redes sociales se llenan de matches, la natalidad se arroja al precipicio de la desaparición.
— Hoy por hoy (@HoyPorHoy) 12 de desembre de 2018
No han estat els únics que han culpat les noves tecnologies i la gent jove, concretament a les dones cis joves, de la poca natalitat. Per altra banda, sembla que responsabilitzar a la generació millennial de tots els mals d'occident és ara el nou esport olímpic.
Les explicacions que s'han trobat a aquest fet giren al voltant de l'ús que fem de les noves tecnologies, del ritme de vida que portem els joves, del model de societat que estem potenciant. Fins i tot alguns partits de dreta i extrema dreta no han trigat en buscar culpables en el moviment feminista i el dret a l'avortament. També us diré que l'argument de "hi ha pocs infants i les dones avorten perquè volen" em resulta tan simplista com boig.
Una cosa està clara: la gent jove no està procreant. I la pregunta adequada a fer-nos seria: com estem a nivell de precarietat vital perquè la taxa de natalitat al nostre país estigui tan baixa com en períodes de postguerra? Són els úters millennials úters hostils? No tenim fills perquè no volem tenir fills o no tenim fills perquè no podem tenir fills?
Mentre els mitjans de comunicació es pregunten què és allò que falla entre la gent jove, nosaltres ho tenim bastant clar: el preu de l'habitatge i la inestabilitat econòmica són dos dels grans problemes. No podem marxar de casa perquè tenim contractes precaris amb sous precaris. La natalitat no ha baixat per decisions individuals, sinó per problemes col·lectius. La gent jove no viu, sobreviu. I amb les condicions vitals que tenim, portar una altre persona al món, més que d'irresponsables, és de desequilibrats.
Davant d'aquests aspectes socials hi ha solucions polítiques: canviar la regulació laboral i acabar amb els contractes precaris, apostar per una pujada dels salaris, una baixada dels lloguers i impulsar polítiques de conciliació familiar reals perquè, qui vulgui tenir fills i filles, pugui tenir-ne.
Perquè aquí enceto el segon meló: la no-maternitat com a opció igual de vàlida que la maternitat. Cada cop que una amiga meva em comenta que està embarassada, si està entre els 23 i els 30 anys, em pregunto si m'ho diu perquè la feliciti o perquè l'ajudi a buscar una clínica. Ja sé que sona una mica extrem i és una manera de fer broma sobre el tema, però sento tan lluny el desig de ser mare que em plantejo constantment si posar-me en contacte amb la NASA perquè m'ajudin a trobar el meu "instint maternal".
No tenim fills perquè no volem tenir fills o no tenim fills perquè no podem tenir fills?
I ho escric aquí, públicament, quan normalment ho dic amb la boca petita i baixet perquè sé que quan ho exposo em bombardegen a missatges sobre que canviaré d'opinió o que arribarà un dia on no desitgi altre cosa que procrear.
Avui, les dones seguim carregant sobre les nostres espatlles aquell "àngel de la llar" que Virginia Woolf demanava que ens carreguéssim, i que s'ha sumat a la pressió de ser també les professionals perfectes. I a mi se'm fa massa bola la vida com per assumir segons quins cànons de perfecció als que ni arribaré ni vull arribar.
Així que, spoiler: no, la culpa ni és del porno ni és del Tinder. Com tampoc ho és de les dones que conscientment opten per la no maternitat. La culpa és de les condicions socio-econòmiques i materials amb les que sobrevivim i, quan això es solucioni, els úters d'aquelles que ho desitgin tornaran a ser acollidors.