Fa anys que tinc una manera de qualificar les meves amistats per la relació que tenen amb el sofà de casa meva i la que jo tinc amb el seu. Si quan vaig a casa d'una d'elles sé el punt exacte de comoditat i confort del seu sofà, sé que és una amistat íntima, de fons.
O bé, també, si alguna em telefona i, quasi sense ni saludar-me, em demana alguna cosa perquè ja sap que li faré.
Aquestes són les amistats bones. Les que tenen alts i baixos però allarguen camí i fan costa amunt. Són les que regalen confiança per viure. Són les que no et desvetllen quan ten vas a dormir i, alhora, t'ajuden a agafar el son. Aquelles que et coneixen tot l'historial emocional i et recepten sense haver de parlar d'antecedents. Aquestes, són les amistats que vull.
Però fa cosa d'uns quants mesos, i per culpa de l'edat i el cansament vital, m'adono que fujo dels esforços perquè ja em canso massa esforçant-me en allò que no puc evitar. Per això, ara, també m'agraden les amistats endiumenjades. Aquelles que, per ser molt primerenques, encara van mudades com de diumenge i tenen molta cura en ser agradables per agradar. Són molt pràctiques perquè la falta d'excessiva confiança evita pedregades i tarteres.
Aquest tipus d'amistat també s'encabeix dins de la sororitat, aquell regal femení tan característic de la cultura femenina. Un regal que ha hagut de lluitar molt per sobreviure al masclisme imperant. Que ha hagut de protegir-se, escoltar-se i validar-se amb les experiències compartides.
Les amigues endiumenjades, tan incipients, respecten molt els límits perquè, tot començant a conèixer-te, ara ja amb una edat considerable, no tenen presses ni reclamen molt temps. Respecten la llibertat aliena perquè necessiten la pròpia. No volen imposicions ni imposar-se. I alhora no s'obliden de tenir-te present.
El camí del creixement personal amb una amistat endiumenjada és quelcom molt valuós perquè també pot arribar a esdevenir una amistat íntima. Aquella d'un valor sense xifres. Fer un camí endiumenjat és com estar de festa, com tenir vacances. És fantàstic.
Les dones tenim predilecció per les converses en què ens expliquem amb paraules que ens defineixen i amb les que creem els nostres lligams emocionals i de suport. Ens agrada compartir allò que som. I per això, precisament, no podem escampar-nos en moltes ànimes. Només les escollides.
Totes m'encanten. Unes i altres em fan més agradable la vida.
I és que cal reconèixer el valor de cada presència: sigui amiga íntima o endiumenjada. Perquè el que de veritat importa és sentir-se estimada o, si més no, recolzada.