Convé que ho fem igual amb un altre virus que no afecta el físic de les persones, sinó el llenguatge. Utilitzo aquesta comparació de circumstàncies, no per dissentir del que fem, dels sacrificis que assumim que ens beneficien a nosaltres i als qui ens envolten, a la societat, no per menystenir les mesures que adopten els nostres capdavanters, ho respecto tot, ho admeto tot, hi faig el que em toca fer de la meva banda. Conscient que sóc un candidat a encomanar-me’n per mor dels meus 89 anys d’edat. Déu me’n guard de no donar-hi tota la importància i la precaució que es mereix la situació quasi bé podríem dir que agònica.

   Sí. La llengua catalana que la tenim atacada per un virus que la mina secretament, en la inconsciència i la ignorància d’un gros grapat de catalans. I és trist i funest perquè la nostra llengua és un tresor de rica, de moderna, de plenament capacitada per a tot ús, científic i no científic, però heroica per la constància seva a superar els atacs que ha rebuts i rep del Centre ─Borbons, militars, Franco, falangistes, alguns dels vinguts de fora─, que l’han prohibida a l’escola, l’han prohibida en l’ús social, sobretot perquè és el distintiu crític de la nostra identitat, de la nostra nació. Fixeu-vos en la gran cultura que té, ha produïdes obres de primer reng en el món en tots els gèneres literaris, podríem esmentar una llarga llista de genis que l’han enaltida i l’han verificada pels qui no l’estimen i la fan objecte d’arronsament d’espatlles quan els la mencionen.  

    I dic heroica perquè ha sobreviscut a tants d’atacs, que han causat empremta en l’apreciació dels mateixos catalans que en certes èpoques de la història l’han tinguda com una llengua molt deficient, només d’anar per casa i encara, i que els ha importat un pèsol que sobrevisqués o no. Fa un segle i un xic més, per exemple, que el doctor Torres i Bages transitava per la plaça d’un poble del seu bisbat i s’aturà enmig d’una quants brivalls que jugaven a pilota per saludar-los i començà a demanar noms: “Jo em dic Juanito, jo Paquito, jo Pepito, jo Jaimito...” El nostre patriarca en resultà tan mal impressionat que comentà: “És impossible de restaurar el català net a Catalunya”.

    Bé hi ha hagut èpoques de tot. Avui, arran d’aquestes manifestacions milionàries independentistes que adés hem viscudes, el poble català s’ha despertat a estimar allò que és seu, i això és un gran què. Sembla, sembla que hi ha una mica més de consciència a estimar la llengua i a alçapremar-la com un do propi malaguanyat i deixat de la mà nostra. Els intel·lectuals, els empresaris, els homes públics han deixat de banda allò de considerar que parlar en castellà feia més distingit i culte que parlar en català i es presenten en públic parlant un català força més net i abundós que fins ara. També als nostres mitjans de comunicació hi observem una sensible millora, bé que encara en falta, sí. Caldria arribar a fer riota quan diguem castellanades, parlant en català, com un temps en fèiem per dir catalanades parlant en castellà.

   Allò que ens fa més mal és que la nova lleva tingui la decadència del català com a cosa normal i que no ha de preocupar. Solen ser xicots, esperits forts, que defensen que “les llengües evolucionen”, per dissimular la seva ignorància de la llengua, la seva impotència, i el menyspreu que en fan. Senyor meu, les llengües evolucionen a base de segles, com el llatí que durat tres, quatre segles evolucionà cap a les actuals llengües romàniques: català, castellà, portuguès, francès, italià, sard, romanès. Això actual no és pas “evolució”, sino deteriorament de la llengua. Omplint-se de paràsits procedent del virus que la malmet, la llengua castellana, la seva constant enemiga, no evoluciona pas el català, no; aquell ésser viu que s’emplena de paràsits, no evoluciona, sinó que va camí de mort. El català va camí d’esdevenir un dialecte del castellà, desfigurat, sense fesomia pròpia, és a dir, camí d’esdevenir un idioma mort pel virus que l’ha minat massa temps.

   Catalans, estimem la nostra llengua, salvem-la de la mort injusta i fomentada malignament. Catalunya salvarà la seva llengua o noserà.