Menciono aquest Castell perquè ha estat el major camp d’operacions del Jaume, on ell ha exercit, i potser més ha descobert, les diferents línies del seu talent. Segur que ell mateix s’hi ha sentit verificat i hi ha enriquit la seva personalitat desvetllada pel múltiple exercici i les diverses facetes que anaven mostrant-se conforme ell avançava en la tasca de restaurar-lo i de retornar-lo a la seva primera fesomia. Ja vaig escriure sobre el particular, la neteja i l’arranjament diguem de la desferra, però aleshores la feina del Jaume  era als seus inicis i no se la podia valorar íntegrament com ara. El Jaume m’hi va prendre fa poc en un dels seus freqüents viatge i la impressió fou forta i potser encara més que l’altra vegada, i sento la necessitat de transferir-la al jovent que puja perquè n’aprengui.

   Com deia l’altra vegada, el Jaume s’ha auto format, diria que no ha anat a cap universitat i ni ha pres estudis especials de cap disciplina, però ha tingut amb si mateix aquella generositat de prendre’s la joventut seriosament i de posar-se a conèixer-se per saber per on havia de tirar a la vida. I a fe que s’ha trobat a si mateix. Moltes de les frustracions humanes, i més d’algun suïcidi, arriben a tenir lloc perquè l’individu ha arribat a madur i no ha trobat ni el seu jo ni la línia que havia d’emprendre a la vida, i fàcilment el perdiment degenera en desesperació.

    Remarcàrem que el Jaume és un talent divers i que no s’ho ha escalfat en una inacció vital, ans s’ha mogut, s’ha exercit, ha donat via a tot allò que la ment concebia com a possible i agradós i ha seguit els impulsos de la seva mà estètica. Trobareu escultures seves molt ben deixades a diversos punts de la Vila de Bellpuig, a casa seva, al pati del Convent, al seu hort. I en especial aquí, al Castell de la Sinoga. Ha acabat de treure tota la terra que emplenava els cinc  o sis pisos del molí, covenet a covenet, amunt i avall ell sol, i ha arribat a escurar perfectament el més baix de tots, que està de cinc a sis metres sota el nivell del sòl i és qui conté les ínfimes tramoies, la roda amb estries internes contra la qual xocava l’aigua de la veta del riu Corb i la feia rodar a ell i a l’eix vertical inserit al seu centre, que s’enfila amunt i travessa sostres per fer rodar la grossa pedra moledora del gra. 

  Sabem també que el Jaume és historiador i cronista oficial de la vila de Bellpuig. Fent honor en aquest do seu, algunes sales del castell les té ornamentades amb escuts d’armes d’algunes nissagues catalanes, ell s’ho sap; en la sala principal, i que és alhora menjador, té una escultura seva de baix relleu, amb tots els misteris del rosari inserits en un plafó empotrat a la paret, treball finíssim, veritable retaule d’un altar. 

    Recordeu-vos que no fa pas tant que comentàvem el seu llibre tan extens i elaborat “Història de Bellpuig dins del Principat de Catalunya”. Ara m’ha regalat l’altre títol, que també vaig comentar al seu moment, “Sant Bartomeu de l’hort hospital i monestir de Bellpuig”, amb altres opuscles històrics sobre entitats de la Vila. En deu tenir de quinze a vint de llargs. 

    De la terrassa del Castell-Molí, i entre els seus merlets, vèiem Belianes que la podíem tocar amb la mà. Hi devia haver per aquells afores algun call jueu que assistia a la seva “sinagoga” que ha donat nom a la Sinoga. El panorama d’allà dalt és il·limitat i... depressiu. Imperen els efectes de la secada com un flagell de maledicció. I pensar que al segle XII, que el Jaume diu que és quan ha trobat el Castell-Molí de la Sinoga citat per primer cop, el riu Corb donava betes d’aigua per a mig Urgell i ara és una xarxa de tentacles ressecs i  morts.

   Per acabar diguem que el Jaume no es deixa atabalar de fums de grandesa, és senzill, és afable, treballa i calla. Que és com a la vida podem fer alguna cosa. Ho remarco també per al jovent que puja.