I continuava: Era fora d’hora i de moviment de personal dintre les vidrieres, dintre les boxes. Un rètol m’envia cap a Urgències, allí, al costat mateix. Hi faig cap i una infermera que em veu venir s’avança a obrir-me la vidriera, que està tancada. Hi ha una certa activitat allí dins; familiars asseguts al lloc d’espera, que xerrotegen, que riuen, no s’hi veu cap ansietat o cap postura “tràgica”. L’atenta infermera em fa passar a una box i em diu que segui en una cadira. Ve armada d’un aparell de mesurar la pressió de la sang i me l’aplica al bíceps. Fins la data no m’ha demanat cap document ni cap romanço. Pressió normal, acceptable.
I em diu que romangui assegut, que vindrà un metge. El qual no triga a obrir la porta i comença a interrogar-me referent a possibles causes del maldecap. Em veu tranquil i reposat, que no porto una vida complicada, que no prenc cap medicina, no fumo ni bec, i que no espero que del problema en faci un gra massa. I el senyor m’encarrega que si la cosa tornés, en la mateix o en altra forma, que no dubti gens de tornar a veure’l.
I jo ara dic: Simplement, perfecte, amable, acollidor, meritori. Aneu a urgències a qualsevol hospital dels Estats Units i, per un cas així, o semblant, no baixaran d’acanar-vos-en $1,000. Estem acostumats a considerar l’engranatge d’aquell país més avançat i perfecte que el nostre i en el cas de la salut pública, no, eh? La salut del ciutadà no està tan atesa i
ben considerada com a Catalunya. Si és mèrit de la Generalitat, cal fer-los barretada.
Jo he sofert una intervenció quirúrgica aquí i allà, per exemple, i aquí no m’han fet pagar un ral i allà he hagut de pagar no l’hospital, però sí el metge, que el programa A que tinc de la Seguretat Social, d’acord amb el que vaig pagar de taxes, em cobreix l’hospital, però no el metge. L’atenció de metges i infermeres, el règim alimentari, molt més bons aquí que allà.
Però ¿i perquè no socialitzen la salut pública com aquí? Perquè els metges cobren picossades per malalties i intervencions i no ho volen perdre.
Tenen fama d’abusius i de rifar els pacients enviant-los d’Herodes a Pilat, perquè els companys cobrin... ho sentia comentar a unes mares hispanes. Que ja passa de rosca. On és la tan cantada democràcia? Allí sentiu a la pell la gran necessitat que hi ha de socialitzar la salut pública.
Un país tan ric com aquell. Barack Obama potser que hi volia fer alguna cosa, però el trompetaire Trump té altres instints i no va de consideracions humanitàries.
Per tant, és goig i mèrit de Catalunya. La cosa fa imaginar que segur que en tindríem altres d’avantatges i mesures doctes de civilització i progrés, si Catalunya no tingués sobre seu la grapa d’un estrany que no la deixa respirar a lleure, ni tenir iniciatives i que la força a viure subjecta al seu poder esterilitzador. D’això es tracta: no volen que Catalunya es realitzi i
s’expandeixi d’acord amb el seu geni tenint-li sempre la grapa damunt.
Sobretot que Catalunya no sigui lliure perquè no es noti en el concert dels pobles lliures del món.
Pere Ortís.