La sana Precaució humana. A la vida no es pot matar tot el que és gras. Cal parar compte i mirar de construir sense valer-nos dels enderrocs que, d’altra banda, hem causat a institucions llegítimes, bé que potser no tant convenients per a la nostra ambició. En especial han de parar molt de compte els superiors o dirigents religiosos i tenir molt present aquell principi llatí tan savi que diu: sueta vilescunt. “Les coses massa repetides acaben per avorrir”.

Posaria com a cas el d’aquella noia que deia que “ella no anava a missa els diumenges, perquè els cinc o sis anys que va ser en un internat de monges, cada dia havia d’assistir a missa, si us plau per força, i em vaig fer tan fart d’anar-hi, que bé en puc ser excusada per la resta de la meva vida”. Bé, era el cas d’una noia avorrida, que no és cap bon exemple, però sí que és significativa. Les bones germanes que la guiaven anaven amb tota la bona intenció, però no n’hi ha prou amb això. Els faltava la Sana Saviesa d’inculcar la missa diària com una cosa lliure, bé que molt convenient i del gust de Déu, Pare Nostre.

Ai, que a la vida aquesta Sana Saviesa brilla per la seva absència. Diguem que en la humanitat, com un tot, bé que cal reconèixer les excepcions que hi pugui haver. Jo una vegada escoltava un nord-americà, que es veia molt bon senyor i em creuria que ho era, i comentava que la religió el privava d’allò que a la vida li aportava més gustos. El senyor no es veia ni baliga-balaga, ni crida-llampecs. Era un senyor reposat com, en general, ho són els seus compatricis, i quan es posen a ser sincers, ho són.

No feia una declaració que hagués de fer caure d’esquena a ningú, però que tenia el seu punt. A la vida no ens trobaríem mai amb un llibre que inclogui un Tractat de La Sana Saviesa.

Però cada persona ha de procurar pensar i viure amb Saviesa, cosa que no vol dir pas que hàgim de renunciar als goigs legítims de la vida, ans procurar que els dominem nosaltres a ells i que ells no ens dominin a nosaltres.

La persona que sap portar un equilibri entre els seus gustos i les seves obligacions naturals ─un pare de família─ o religioses, és un model digne de ser imitat. És una qualitat que no l’ha adquirida ja en la seva edat madura, sinó que suggereix un exercici intel·ligent i constant des de la seva jovenesa. I és aquest l’ideal que tothom ha d’ambicionar: Ser mestre i senyor de la seva persona, dels seus gustos i de les seva ambicions. Aquest domini el farà un model digne de ser imitat.

La humanitat, malauradament, és tan limitada i defectuosa que al subjecte que reuneixi aquestes qualitats cal sortir a cercar-lo amb la llanterna de Diògenes.