Imperar.
Dominar, manar, disposar, "posseir"... comporta un exercici continuat de "donar ordres": lleis, decrets, reglaments; normes en un sentit ampli. Quan hom té els mecanismes coercitius per fer complir els seus mandats -independentment de si són justos o no i necessaris o prescindibles-, de manera que qui els rep s'hi ha de sotmetre -li agradin o no-, amb els pas dels anys, el "titular del domini" actua menystenint l'oprimit i arriba al convenciment que aquest, l'oprimit, ha de sentir-se molt satisfet d'estar sota les seves ordres; és a dir, s'envaneix, es creu superior i tenidor de la raó i la veritat. És la supèrbia i la prepotència.
Quan l'oprimit gosa d'esgrimir els seus drets legítims i indiscutibles després de segles d'opressió, l'opressor, assegut a la seva butaca encoixinada de creure's per damunt del bé i del mal, no entén absolutament res. I poc ?o gens- avesat a reflexionar, no analitza ni esbrina les arrels de la discrepància, ans al contrari: cerca un "boc expiatori".
En la seva ceguesa, l'opressor és incapaç de veure que rere el ?boc expiatori? hi ha un ?ramat? cohesionat, il?il·lusionat, decidit, carregat de raons i tip de ser menystingut, oblidat, maltractat, espoliat i agredit.
El dia 9 de novembre d'enguany, el ?ramat? parlarà.
SÍ + SÍ !!!
