La rialla humanitza l’home d’estat i és indici que està reconciliat amb si mateix pel convenciment que no segueix la via del despotisme, amb els qui depenen del seu guiatge, sinó que els governa d’acord amb els principis més humanitaris, basats fonamentalment en la saviesa i en la justícia. ¿Quis est iste et laudabimus eum? “¿Qui és aquest i l’enaltirem?”.

Oi, perquè si prenem per model, per exemple a Putin, veurem que no riu mai, sempre presenta una cara llisa, eixuta, amorfa com si per dintre tingués remordiments i males veus que l’acusen de la seva ambició i de ser en ple segle XXI sense haver-se adonat que les nacions volen un Món Nou i una Terra Nova, on imperin la justícia i la saviesa humanes que siguin llevat de la pau i de la veritable harmonia entre els diferents pobles que viuen i anhelen tenir pau a casa seva i bona relació amb els altres pobles que tenen dret a un territori propi, a una llengua pròpia, a un govern propi.

Què bé que sona tot això! ¿I per què no hauria de ser així? El món modern ha contemplat desastres d’una magnitud inaudita com han estat les dues guerres mundials que han tingut lloc en ple segle XX i que van pujar fins a un nivell inquietant la suspicàcia i la prevenció que les grans potències tenien l’una respecte a l’altra. Ho vàrem veure en aquell escenari frígid i inestable, perillós, de la guerra freda. I és clar els diferents governs governen amb l’atavisme de la malfiança respecte als altres governs que els envolten, i només calia l’atzagaiada de Putin ara, per aguditzar les prevencions i sembrar l’alarma entre els països pacífics i que anhelen viure en pau, a casa i amb els veïns.. Per allò que si aquest ambiciós, insensible al patiment dels altres, si se’n sortís d’apoderar-se d’Ucraïna, podria engormandir-se i embarrar-se-li de conquerir algun altre país dels que l’envolten per assimilar-lo al seu imperi. I vés a saber quan en tindria prou.

Però dalt he dit: ”...com si per dintre tingués remordiments...”, el suport dels remordiments i de les veus internes és la consciència i aquesta entitat, de connotació més aviat religiosa, vés a saber si existeix en aquell esperit replegat, que no amolla rialles, potser ressec per la fam de conquestes no satisfeta en la mesura que ell ambiciona. En la seva “religió” no deu existir la consciència, perquè aquesta és un do de l’ànima i potser que ens diria: “En la meva religió no existeix la consciència, perquè tampoc existeix l’ànima en els humans”. I amb aquesta creença qui sap què li podria donar fre en les seves ambicions i les ganes que el samarregen d’apoderar-se d’altres països que volen viure en pau i que ningú vingui a empudegar-los amb ganes d’afegir-los al seu imperi ─amb ganes de despersonalitzar-los i de sotmetre’ls com a esclaus a la seva fèrula.

Si us plau, que l’imperi empobrit i desinflat de Castilla repassi estrictament si res del que és dit en aquest escrit li toca a ella i si és hora o no, en ple segle XXI, d’esmenar-se i de considerar si les nacions que ara governa amb tanta gelosia tenen dret a l’autodeterminació i a ser lliures i mestresses de casa seva com ella mateixa n’és.