L’ordre de les Nacions Unides

23 de juliol de 2019
 
    L’ordre de les Nacions Unides d’alliberar els presos polítics catalans donada al govern espanyol o\i al Tribunal Supremo se n’ha anat al cel de la manera més beatífica i miserable. Un fet luctuós que no ajuda gens a la bona marxa del món. Si una institució, que tots considerem alta i transcendent, pot ser rifada de manera tan fàcil i descarada, pleguem, que anem malament.

    Fins fa estrany que l’organisme internacional s’hi blegui sense dir-hi res, sense fer-hi res... ¿O és que hem d’esperar que hi reaccioni a bona hora, mentre s’espera per veure si l’interessat dóna un senyal d’obediència o de tenir un bocinet de bona voluntat? Ai, quina espera més difícil, potser que ja totalment inútil! Puix que no existeix aquella virtut de reconèixer haver fet un tort o d’haver comeses atrocitats i injustícies contra un altre humà, tal com ho demostra el fet recent del govern de Mèxic demanant, amb infantívola innocència, al de Madrid que es disculpi per les atrocitats i els crims comesos contra els indis en la conquesta dels espanyols –i bufa! Per comptes d’això hi haurà un avançat castellà que proclamarà que “el mejor período para la humanidad fué él de la hispanidad”. Perquè les Nacions Unides es convencin de quina mena de principis regeixen el tracte dispensat pel govern castellà a les nacions que sotmet a la seva fèrula.

    El món d’avui no es treu de la boca la paraula democràcia i, sotmetent  a revisió molts dels països grans i més xics, veurem que la tan cantada democràcia va en general molt mal parada. Com a norma els qui més se la treuen de la boca són els qui més mal parada la porten. I fins n’hi ha, caldria veure si per ignorància, per miopia o per malícia, que allò què fan flagrantment en contra seu, com és ara tancar a la presó els qui treballen perla llibertat dels seus pobles i mantenir aquests pobles subjectes al seu domini quan es pronuncien que volen ser lliures exercint llur dret natural a l’autodeterminació, vocifera que ho fa a favor de la democràcia, alhora que titlla aquests demòcrates de rebels.

    Tot plegat amb el covard recurs d’acusar els capdavanters de la llibertat per a llur poble també de traïdors i d’antidemocràtics, cometent un dels pecats més greus que pot fer un jutge que és el de la iniquitat, el del fals testimoni i de la calúmnia per tal de tenir raó per condemnar innocents, amb les funestes conseqüències que portarà als país en qüestió i el pèssim exemple donat al món. Fer malbé la justícia és gravíssim.